Espera'ns, Alacant
L'estiu arriba quan escoltes el cant de gavines invisibles a la teva finestra. Quan rescates del maleter el flotador de flamenc, donut o alpaca que feia un any que agafava pols. En arrencar el cotxe i sí, anar de tram en tram amb The Gipsy Kings de fons rumb al nostre particular oasi.
I Alacant sempre ha estat un dels nostres preferits. Des d'aquesta infància a les platges de Benidorm on no hi cabia una agulla, fins als carrers de colors de La Vila Joiosa , passant per la paella (o hauríem de dir arròs?) al quiosquet favorit.
Estampes que s'han vist lleugerament posposades en un any en què la crisi sanitària ha suposat una incertesa més gran però també, l'esperança de tornar a trepitjar descalços aquesta platja i oblidar-nos del món sobre l'hamaca.
Trieu la vostra ruta, descobriu nous racons i obriu els ulls més que mai. El compte enrere ja ha començat per tornar a descobrir Alacant com si fos la primera vegada.
La Vila Joiosa o el poble alacantí del qual ens agradaria ser
DE POBLES BLANCS I CALES SECRETES
Lorenzo Carbonell, alcalde d'Alacant a la dècada dels 30, va dir una vegada: “Alacant, més que valenciana, és llevantina”. Una frase que es dilueix en una zona de Dénia, al nord de la província, on els tarongers es confonen amb el blau d'una costa franquejada per assecadors de pops.
La brisa marina ens acaricia des de dalt d'un castell del qual encara s'entreveuen les ombres d'antics pirates, ia través d'un nucli antic on l'arròs al senyoret se serveix contundent, amb extra de sorneguer. Ah! I amb una copeta de Marina Alta, és clar.
Des de Dénia, el descens al paradís troba a Xàbia l?orgull d?un dels millors paradors d?Espanya.
Encara que, si ho prefereixes, el Cap de la Nao també explota en exuberants allotjaments i una naturalesa descoberta per les cales de l'Ambòl, la Granadella o el Portixol, un conjunt de casetes de pescadors que bé es podria confondre amb qualsevol poble allunyat de Mikonos.
El Portitxol
A Calp, el Penyal d'Ifac convida a pujar fins al cim i burlar les gavines agressives que protegeixen els seus ous.
Només des d'allà, Calp ens sembla un microcosmos més curiós: salines de flamencs, antics banys reals al sol o l'herència arquitectònica de Ricardo Bofill al voltant d'una muralla vermella tan hipnòtica com cansada d'instagrammers.
Toca renovar-se, oblidar l'objectiu massiu per perdre's per altres carrers. Per exemple, les de Altea, el poble que millor representa la Mediterrània que somiem: cafès amb galeries d'art a la rebotiga, carrerons estrets de calç i buguenvíl·lea, o un mirador des d'on sentir-te el rei de la Costa Blanca.
Muralla Roja, Calp
Un lloc que en una altra realitat mai imaginaríem al costat de Benidorm, el Manhattan llevantí, el dels gratacels kistchs davant els quals, amb tanta sorpresa com nostàlgia, aixequem la mirada aquell primer estiu.
La província d'Alacant ebulli aquí més que en cap altre lloc gràcies al conjunt d'influències, ritmes i contrastos que formen aquarel·les noves.
Per a prova, només cal continuar fins La Vila Joiosa, aquest poblet el barri antic del qual encara avui llueix els colors de les façanes que antany guiaven els mariners de tornada a casa. I allà, en un carreró inesperat, respira un Llevant que fa olor de tarongina i arròs, a roba estesa bressolada pel mar.
Benidorm, el Manhattan llevantí
LA MILLOR TERRETA DEL MÓN
Entre la Vila Joiosa i el Campello, dues de les grans meques de sol i platja d'Alacant, cal reservar temps per perdre's amb cotxe i arribar a cales com la del Conill, on una guingueta secreta i les seves piscines naturals suposen la millor recompensa.
Ja a El Campello i Sant Joan , les platges que els locals anhelen durant tot l'any cedeixen també als forans.
I així, l'Espanya estival, tan icònica com la nostra, es fon (o, aquest any, potser no tant) a un mar de pilotes de voleibol, flotadors impossibles i una joie de vivre que mai no passa de moda.
Platja de Sant Joan
Tot i això, per entendre una província sempre és bo deixar-se caure per la seva capital. La ciutat d'Alacant s'ha consolidat durant aquests anys com una urbs oberta, tant al món com a la mar, en forma de barris festius, un port exclusiu o meravelles culturals opacades per les mels de l'estiu.
Una és el Castell Santa Barbara, el turó del qual dibuixa el perfil d'un antic califa des de la platja El Postiguet.
El millor punt de partida d'una ruta per les seves faldilles a través del Barri Santa Creu , on els seus veïns miren de reüll els turistes des de blanques terrasses i tallers de ceràmica.
Encara que si el que vols són castells i història, el riu Vinalopó descobreix una deliciosa ruta històrica teixida per pobles com Villena, Elda o Sax , ideals per allunyar-se de l'enrenou costaner.
Localitats defensades per castells i jaciments a enllaçar amb el suggerent encant modernista del Santuari de Santa Maria Magdalena, a Novelda, i des d'allà conduir fins el mar de palmeres que envolta Elx.
Castell de Santa Bàrbara, Alacant
ALACANT ERA UNA FESTA
Sovint, Elx és vista de llarg pels qui prefereixen perdre's en platges com els Arenals o el Carabassí, des de les quals els avions s'enlairen de l'aeroport amb la mateixa assiduïtat que la d'un món extasiat que aquest any s'ha permès una treva.
No obstant això, Elx no només ofereix un planter gastronòmic deliciós (el seu arròs al forn, o “amb crosta” n'és un bon exemple), sinó que és l'única ciutat d'Espanya que té tres patrimonis de la Unesco.
El primer, de caràcter natural, recau en el seu famós Palmerar, el més gran d'Europa ; l'immaterial que envolta el Misteri d’Elx, celebració religiosa que cada 15 d’agost esclata en una enorme palmera de pólvora (el concepte ho és tot), o el patrimoni mixt que suposa el Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Pusol.
Palmerar d'Elx
El bakalao potser mai no arribarà a ser un patrimoni immaterial, però continua sent una banda sonora recurrent al sud d'Alacant.
Només cal escoltar els ecos que acompanyen cada estiu qualsevol travessia per la trucada Vega Baixa , la mateixa que dibuixa un esbós de la famosa horta murciana però sempre reservant espai per a les millors platges: les de Santa Pola o les recomanables Montcaio i la Roqueta de Guardamar del Segura, fins a assolir les de Torrevella.,
Aquí, aquesta meca del clubbing i els llacs roses contrasta amb les coves de Rojales, antiga estada dels horts convertida avui en una curiosa raresa artística.
L'illa de Tabarca
Però si vols sentir-te privilegiat, només hauràs de tornar fins a Santa Pola i agafar un vaixell cap a la nena mimada d'Alacant: l'illa de Tabarca , racó de calma on el seu deliciós i típic calder d'arròs es prepara al compàs de les onades.
Només aquí, el món ens sembla més lent i atemporal: als carrerons llueixen els banderins de tot l'any i els murmuris de vells corsaris es colen en cases de colors que algun dia es van desvincular del món.
Un refugi per prendre perspectiva i pair les sensacions d'aquesta província com si fos la nostra primera vegada. Com si portéssim més d'un estiu esperant-la.
Perquè com una vegada va dir Miguel Hernández, oriünd de l'alacantina Oriola: “Si alguna vegada una gota frega aquest camp, aquest camp sent el record del mar. Alguna vegada tornarà.” Aquest cop, és avui.
Oriola, el teu destí a la Costa Blanca