Un simple esnòrquel és suficient per gaudir dels esculls.
Sense arestes, gairebé esfèric, per aprofitar els corrents, buit per dins per surar, i amb la pell dura com el banús per protegir les llavors, els cocos són autèntiques naus d'alta enginyeria, capaces de navegar, arrossegats per les invisibles cintes transportadores del mar, milers i milers de milles, l'oceà sencer si així sorgís, abans d'assentar-se i arrelar a la sorra aparentment estèril de qui sap quina platja. Observo el petit tronc, tot just deu centímetres, que emergeix d'aquest coco. Des d'on vindrà? Bora Bora... Hawaii... Acapulco? Veient el destí d'aquesta palmera, en una platja de tons rosats d'una illa polinèsia, trobo raons de pes perquè no m'importi ser un coco en una suposada propera reencarnació.
Fa temps, tot just uns dies en realitat, però pertanyen ja a una altra vida, no se m'hauria acudit pensar en aquests termes. És clar que tampoc no hauria imaginat que els taurons s'espantessin d'un chihuahua, ni que la música d'ukelele, en dosis elevades, sonés tan nadalenca –ajuda l'aire condicionat de l'avió d'Air Tahití Nui –, ni tan sols que la terra d'aquesta illa que ara trepitjo, idíl·lica com un dibuix infantil, fos, en realitat, pols de corall. Sorra coral·lina fruit de l'erosió de les barreres d'esculls que creixen sobre els cràters d'una extinta cadena de volcans ofegats pel seu pes fa una desena de milions d'anys.
No em prenc, com diria García Marquez, “la felicitat com una obligació”, però qualsevol que em vegi aquí, en aquest moment, entendrà que tingui dret a sentir-me així. Començo ara, per fi, a comprendre que el privilegi de viatjar no consisteix només a aprendre, sinó a observar l'entorn des de perspectives abans insospitades.
Vista aèria de Fakarava, el segon atol més gran de les Tuamotu.
La infinitat de dades científiques, adreces i entrevistes a xefs i personalitats locals habituals a la meva llibreta de viatges són aquesta vegada una successió d'exclamacions. No he pres gairebé notes, ho reconec. Tampoc sabia que un boig japonès, qui si no, ja ha inventat la llibreta submergible. Però tornada de les Tuamotu amb un grapat d'anècdotes que animaran les sobretaules, amb interessos acabats de descobrir i, sobretot, amb els sentits desentumits, l'ànima apaivagada i alguna revelació.
Un atol perdut al Pacífic és un bon lloc per ordenar emocions. I el que he viscut, ja no ho oblido i és que... Mai vaig imaginar que m'acostumaria a nedar entre taurons. Cap de les espècies d'esquals que viuen a les aigües de 'Tahití i les seves Illes', i són diverses, ataca l'home tret que se senti amenaçat, i una amagada de cop de mà els fa fugir, però topart amb el somriure afilat de un tauró, per molt espantadís que aquest sigui, si més no, inquieta. I una mica més quan són quatre, sis, deu, dotzenes...
A 28 metres de profunditat, flotant sobre un jardí de corall que concentra tots els colors de l'univers, dirigeixo la mirada a la direcció que apunta el braç del meu instructor de busseig. Allà dalt una vintena de taurons grisos envolten en cercle una tonyina. La llum que penetra des de la superfície confereix a l'escena una pàtina d'irrealitat. Un banc de peixets tropicals desfilen davant les meves ulleres aliens a la tragèdia. El segueixen barracudes, peixos trompeta, papallona, cuberes... La natura va per lliure. I la meva atenció es dispersa.
No deixa de sorprendre'm el miraculós efecte que 24 hores al costat del mar tenen al gest, a la pell, al color de l'iris. Em desperta la brisa a la cara. Somiava que recuperava l'afecte d'un amor vell. Obro els ulls i veig el blau. Camino els dos metres que em separaven de la llacuna i em capbusso en aquest aquari natural. Una manta ratlla em fa bon dia. Em sento com Mary Poppins saltant dins un dibuix que es converteix en animat.
Desenes d'esquals neden a les aigües cristal·lines de les Tuamotu.
El jet lag comença a desaparèixer, i recordo les impressions de Bergt Danielsson, l'antropòleg de la Kon-Tiki: “el purgatori estava una mica humit, però el cel és més o menys com jo m'ho havia imaginat”. Les palmeres suren a l'horitzó, com en un miratge, amb el tronc ocult per la curvatura del món. Ni rastre de la naturalesa cruel i indiferent al patiment humà dels relats de Jack London i dels navegants que van batejar de 'perniciós' aquest arxipèlag.
Encara no he obert la maleta. Ni crec que ho faci. A la vida senzilla de l'atol només fan falta béns materials. Un pareo i poca cosa més. Potser un esnorquel. I unes xancletes. Ni fred ni calor. Ni aviat ni tarda. El mesurament del temps, si n'hi ha, només marca l'hora de les immersions de busseig. Però jo m'estic acostumant ràpid a aquesta rutina.
Mai no hauria imaginat que l'excés de calor se sostingués com a argument per produir vi. Però el francès Domenique Auroy va veure un valor en les altes temperatures que maten el fong que emmalalteix les vinyes i va decidir, fa una mica més d'una dècada, plantar una vinya sobre la terra coral·lina de Rangiroa: la primera en un clima tropical. El secret? “Comprendràs que hem invertit massa temps i diners a esbrinar-ho”, somriu misteriós.
Al celler de Vin de Tahiti comprovo que els blancs, perfectes per acompanyar la llagosta i el poisson cru (el plat nacional polinesi, similar al ceviche però amb llet de coco), saben a vainilla ia corall; el rosat a fruites, fresquet, fàcil com un suc; i el negre... Tens una cervesa Hinano , si us plau?
Mai no s'hauria imaginat que un trosset de pa de motlle i un cordill, tot just un fil dental una mica gruixut, fossin suficients per pescar el menjar per a 16 famolencs mariners. Els meus companys d'excursió al Blue Lagoon –totes les illes tenen un “llac blau”, de vegades fins i tot un de verd– s'aglomeren curiosos al voltant de la primera captura, desequilibrant la petita embarcació. Un per un, els nens primer, tots volem provar sort (ja que no implica destresa) i fotografiar-nos orgullosos amb la nostra presa. Tanta facilitat suscita les meves sospites. Ja a la riba reflexiono sobre les possibilitats de supervivència que tindria en una illa com aquesta. Em temo que no gaires. D'on trauria l'aigua dolça?
Una campana a través del palmerar interromp el meu dilema. "El menjar és a taula", anuncia un homenatge robust, alhora que aviva les brases que dauren els formidables exemplars de mahi mahi amb una fulla d'orella d'elefant. Centenars de cries d'esquals, nadons i adolescents de tauró de punta negra, tan petits i perfectes que semblen joguines de la banyera, s'arremolinen expectants a la riba de la llacuna verda. Saben que les restes del festí seran per a ells.
El capvespre rosat en una platja de Rangiroa.
Mai no hauria imaginat que el cor de la perla negra polinèsia el portessin del Mississippi. La guia de la granja Gauguin's Pearl , una bella jove de pell nacarada, m'explica el perquè de la fascinació per aquesta joia i el procés de cultiu gràcies al qual la gònada d'una ostra genera mareperla, el preat nacre, com a defensa davant d'un element estrany (en aquest cas, un trosset de petxina de musclo groc del riu americà) .
Paro atenció a l'operació quirúrgica, minuciosa, però ja no em trec del cap a Mark Twain durant les seves desventures per les Tuamotu. Segur que portava una perla perfecta a la butxaca, regal d'un borni malandrí, agraït per salvar-lo d'aquella baralla en un bar.
No sabia que el consum de carn pogués ser tan elevat en un motu en què, siguis on siguis, se sent el mar. Tot i que suposo té la seva lògica. Les caixes de carn de Nova Zelanda s'amunteguen al port de Rotoava, el principal poble de Fakarava (només n'hi ha dues) . Sembla que aquesta nit no hi ha gaire activitat, però l'arribada del càrrec des de Tahití sol ser el gran esdeveniment –als atols sense aeroport, tots menys tres, és l'única connexió amb la resta del món–.
Fakarava no només té aeroport i un hotel de categoria internacional, Le MaiTai Dream, sinó també una carretera il·luminada. Els ho deuen a Jacques Chirac. L'esperaven per esmorzar, potser es quedés al cafè, però mai no va arribar. La flamant carretera, 40 km ininterromputs amb què volien donar-li la benvinguda, va animar no obstant molts dels 712 habitants de l'atol a comprar-se un cotxe. Jo prefereixo recórrer-ho amb bicicleta. I aturar-me a les parades de fruita ia les cases d'aquells nens amb qui no comparteixo idioma i que em regalen una perla negra amb forma de cor.
Sé que és un d'aquells instants màgics abans que passi. El lladruc furiós dels gossos qüestionen la meva bona idea, però la nit estrellada convida a passejar-la, i l'autoprofecia de Paul Gauguin em convenç: “en el silenci de les belles nits tropicals podré escoltar la dolça música que xiuxiuejen els moviments del meu cor” . El vent bressola les palmeres i, com si fossin ballarines amb faldilles de palla, comença la coreografia. Els malucs per a un costat, els braços alçats per a l'altre.
Ara també sé que el paradís existeix i que voldria arrelar-hi i aprendre a dansar amb els cocoters. Però he d'abandonar l'edèn i ho faig com Ulisses va abandonar Calipso: agraïda, però sense amor. Encara que aquí, ara, no em puc queixar.
Aquest reportatge va ser publicat al número 32 de la revista Traveler.