Estimes el blau i no tens una raó concreta
Estimes el blau i no tens una raó concreta. T'agrada. Et sedueix. Et plau. T'incita. És el teu color favorit i l'únic que se t'acudeix al respecte és que no l'has triat, que és inevitable que estimis el color blau de les cúpules de Santorini, el color del mar i dels oceans, de l'agró i els cels de Giotto, el color del lapislàtzuli i dels pantalons texans. El color dels ulls de Paul Newman i de la veu de Joni Mitchel quan canta: “Blue. Songs are like tattoos”.
Estimes el blau i t'ensenyes en el seu pigment, però aquest encantament, el teu crush, et converteix en algú rabiosament modern. És a dir, a algú rabiosament modern dels darrers segles, perquè a les cavernes els teus antecessors neolítics es representaven el món amb el vermell de la sang i de l'argila. Perquè per als habitants de l'Edat Mitjana els cels no eren blaus sinó negres, vermells, blancs o daurats. Perquè en tota l'Antiguitat només els egipcis el van fer servir per vestir-se (gràcies a un silicat de coure i calci ignorat a l'Europa medieval). Perquè les mines de lapislàtzuli estaven a la vall de Kokcha a l'Afganistan i el preu de l'índig era una cosa exorbitant. Perquè era difícil de fabricar i dominar. Perquè per als romans tenir els ulls blaus era en una dona senyal de mala vida i per als homes, una marca de ridícul. Mentre als textos grecs trobem confusions de vocabulari entre el blau, el gris i el verd.
No obstant això, tot va canviar al segle XII, quan els artistes comencen a representar la Verge Maria coberta amb un mantell o vestit blau. L'exaltació mariana determina que només Ella es mereixia el pigment més car. I és en aquell moment quan es comença a convertir en el color més desitjat per l'aristocràcia difonent-se no només en els vitralls i en les obres d'art sinó també en tota la societat: ja que la Verge va vestida de blau, el rei de França també ho farà. I al cap de tres generacions, el blau es va convertir en una moda aristocràtica.
Per si no n'hi hagués prou, amb la Reforma el valor del blau va viure un nou impuls, ja que els calvinistes ho consideraven un color més digne que el vermell. La paleta protestant es va articular al voltant del blanc, el negre, el gris, el marró... i el blau. I això va fer que al segle XVIII es convertís en el color preferit dels europeus. El romanticisme accentuarà aquesta tendència: igual que el seu heroi, el Werther de Goethe, els joves europeus es vesteixen de blau i la poesia romàntica alemanya celebra el culte d'aquest color tan malenconiós.
A més, algun ressò d'aquesta malenconia ha quedat al vocabulari, com la paraula blues…
Calia alguna cosa més? No ets només a la teva passió cromàtica, però això no fa al blau menys fascinant ni plaent. Llest per a un festí de blaus?