Chuck Palahniuk, autor d''El club de la lluita', durant una signatura de llibres, fa anys a Barcelona.
Sens dubte, és un dels autors contemporanis que millor capten el sentir del seu temps. Quan el mes de gener passat centenars de partidaris de l'expresident dels Estats Units Donald Trump van assaltar la seu del Congrés a Washington, hi va haver qui va dir que la nova novel·la de Chuck Palahniuk, un dels escriptors més venuts dels Estats Units, era premonitòria. “M'encantaria dir que vaig predir l'assalt al Capitoli, però crec que seria dir massa”, diu amb la seva gairebé imperceptible sorna l'autor d'El club de la lluita durant la presentació d'El dia de l'ajust (Random House). Publicitat com l'obra més controvertida de l'autor –que sent Palahniuk, ja és a dir–, aquella que els seus editors no es van atrevir a publicar, la seva trama mostra ressons de George Orwell, Stephen King i William Burroughs.
La pandèmia també va posposar la publicació de aquesta ficció sobre un nou ordre sorgit després d'una purga de periodistes, polítics i acadèmics, on es tallen orelles per acumular mèrits. Aquest món distòpic queda dividit en Negrotopia, la pàtria dels negres; Gaysia, per al col·lectiu LGTBI, i Caucàsia, la terra de la supremacia blanca. El llibre –un maleït, fa broma Palahniuk, en al·lusió a una estafa que va patir per part del seu agent literari Darin Webb, que va malversar els guanys també d'aquest títol, publicat el 2018 als EUA– és tan desagradable i incòmode com els fans de lescriptor puguin desitjar, i mostra les habituals pinzellades d'humor negre.
Edward Norton a la cèlebre 'El club de la lluita' (1999, Daviv Fincher).
A Palahniuk se l'ha anomenat provocador, radical i nihilista, entre molts altres adjectius, però ningú discuteix que El club de la lluita –adaptada al cinema amb el mateix títol el 1999 pel director David Fincher– és una fita de la cultura popular que ha creat escola. El dia de l?ajust aspira a ser la seva digna hereva: una sàtira violenta que reflecteix de forma deformada (o no tant) la societat nord-americana. Per què escriu coses tan salvatges? “Faig realitat la fantasia de molta gent, inclosa la meva”, assevera Palahniuk. Davant la pregunta de si s'identifica amb l'adjectiu d'ambigu que sovint s'aplica a la seva obra, contesta contundent però educat: “Realment odio haver de dir a la gent com desxifrar els meus llibres. Ningú vol que l'autor arribi i li digui que és idiota, mai no he volgut ferir així”.
La qüestió que abordava El Club de la lluita –¿Tenim dret a ser rics i famosos?– es perllonga en aquesta nova fantasia. “Hi ha molta gent jove, amb estudis i formació, que no troba lloc. Aquests joves que no aconsegueixen el que volen sovint munten una revolució que altera el món, per trobar el vostre lloc. Hi ha molt desassossec ara mateix. Els boomers (els nascuts entre 1949 i 1968) no volen renunciar al poder, per això hi ha tant de conflicte. És una generació molt egoista”, comenta impassible. “Tant me fa qui estigui a la Casa Blanca –afirma–. Vaig ignorar durant anys Trump i ara faré el mateix amb Joe Biden. La política als Estats Units em recorda quan discutien els meus pares, sent jo petit. Eren molt poc civilitzats entre ells i després esperaven que nosaltres ho fóssim”.
Portada d''El dia de l'ajust' (Literatura Random House).
Les seves postures polítiques, que sovint semblen suscitar més interès entre la premsa que els aspectes purament literaris, podrien qualificar-se de cíniques: “El canvi ve de l'experiment, no voler arreglar res. Es tracta de crear una alternativa”. Ens posa un exemple: on ell viu, a la costa oest dels Estats Units, la població de castors era gairebé zero, perquè els mataven per la seva pell, per fer barrets. "Després es van posar de moda els barrets de seda i es va recuperar aquesta població, però no perquè a la gent li importessin els castors. Així es produeixen els canvis socials”, sosté.
L'OTREDAT
"Els meus pares són morts. Puc escriure el que em plagui”, ha asseverat Palahniuk alguna vegada. Amb vista a evitar qualsevol tipus d'autocensura amb El dia de l'ajust, fins i tot va deixar d'assistir al taller d'escriptura a què era assidu des del 1990. “Els meus editors de tota la vida van rebutjar el llibre adduint que seria massa perillós publicar-ho. Una dotzena de segells van seguir el seu exemple sota la mateixa premissa. Ja estava decidit a publicar-ho com a comanda, a través d'Amazon, quan W.W. Norton va venir a treure'm les castanyes del foc”.
“Escric sobre el que em diuen els altres. Recopilo històries terrorífiques, escandaloses i desgavellades. Vull ser capaç de relatar-les perquè no s'oblidin. És un objectiu superior, el que compto forma part de la vida d'altres persones”, cosa que sens dubte encaixa amb formació periodística. “Ara mateix cadascú tria la seva veritat a internet. L'única autoritat informativa és l'atractiu emocional de la informació, és per això que la gent tria una o altra. No són els llibres pamfletaris els que fan que algú canviï d'opinió, sinó aquells relats que aconseguixen l'empatia. Va passar, per exemple, amb La cabaña del tio Tom o Matar un rossinyol, que van suposar un abans i un després en la lluita per la igualtat. La ficció és més absorbent emocionalment i això funciona millor que un assaig. La gent no pot discutir amb les emocions. També tenen aquest poder els llibres de ciència ficció”.
La seva obra, que desperta passions i odis, compleix sens dubte un objectiu semblant. “El club de la lluita va fer que la gent pensés quin mal eren capaços d'infligir i quant podrien suportar. A El dia de l'ajust uso el model invers, gent infeliç aglutinada per una missió”. Li preguntem si escriu per connectar amb els altres i ell riu a riallades. “Sí, amb un petit nombre de persones. No gaires escriuen, tampoc molts llegeixen. Però suposo que a gran escala això ja no s'aconsegueix. A principis del segle XX, hi havia revistes generalistes que arribaven a milions de persones; amb la televisió van anar desapareixent, les revistes es van especialitzar. Passa el mateix amb el cinema, ja no hi ha pel·lícules massives, els públics estan molt fragmentats. No crec que això sigui del tot dolent. Les plataformes de streaming han acabat amb la gran pantalla”. Si portessin la seva vida a la gran pantalla, confessa, li agradaria que l'interpretés... Anthony Perkins.
Retrat de Chuck Palahniuk, un dels autors més venuts dels Estats Units.
UN ROMÀNTIC... I UN VIATGER
Es considera més rebel, irreverent o romàntic? “Un romàntic, sempre, sempre –assevera–. Vaig créixer als 70, quan hi havia una escola de fatalisme romàntic al cinema. En aquelles pel·lícules, els protagonistes tenien un objectiu que no aconseguien però, en canvi, obtenien una mica més profund, que solia tenir a veure amb l'amor o la comunitat. Així passava a Rocky o Febre de dissabte nit. Potser allò venia del fracàs al Vietnam, no ho sé, i de la música punk. A les meves novel·les, els personatges sempre perden, però guanyen la connexió amb els altres. Billy Idol va dir que el punk era ràpid i acabava abruptament, quan vaig sentir això vaig començar a escriure així els meus relats”.
Memorial Mausoleum de Wilhelm a Portland, un dels llocs que ens recomana visitar Palahniuk.
Viatjar és fonamental per a ell. “És una de les grans recompenses de la meva feina, viatjar i poder escoltar els lectors, que m'expliquin les seves vides, les seves idees... això m'inspira. És curiós com són de semblants les vivències, de vegades pensem que les coses només ens passen a nosaltres i no és així. Jo crec que per això El club de la lluita va inspirar tanta gent”. De fet, El dia de l'ajust va començar a gestar-se a Madrid, on va llogar un apartament durant uns mesos per fer les últimes revisions a la col·lecció de relats. Les úniques notícies que li arribaven eren a través de webs i li va resultar estrany observar als Estats Units des de fora; els seus compatriotes li semblaven “uns tarats”, analitzats des d'Espanya.
Per què li agrada tant Madrid? “Perquè la gent treballa, m'agrada la gent productiva. Barcelona és preciosa però tothom està de vacances”, somriu Palahniuk, que actualment està llegint Favores vulgars, el llibre en què es va basar la segona temporada d'American Crime Story sobre l'assassinat de Versace. També planeja, ens diu, fer alguns podcasts. “Estic intentant fer comèdies de mitja hora amb actors, el so té moltes possibilitats narratives”, comenta l'escriptor, que també ha estat treballant en una novel·la sobre gent que compra crits d'éssers humans, sobre com es compra i ven el patiment humà.
Brad Pitt a l'adaptació al cinema d''El club de la lluita', la novel·la més coneguda de Palahniuk.
QUADERN DE VIATGE: PORTLAND
Chuck Palahniuk va néixer a l'estat de Washington el 1962 i viu a la Costa Nord-oest dels Estats Units. Us demanem unes recomanacions per la vostra zona i la seva resposta no ens pot semblar més... Palahniuk. “Per fer turisme a Portland, no hi ha res millor que la mort i la fantasia. Per al primer, recomano visitar el Portland Memorial Mausoleum de Wilhelm (6705 SE 14th Avenue), l'edifici més gran de la classe als Estats Units i amb més d'un segle d'antiguitat. És un laberint de tombes i criptes que s'aventuren sota terra i també s'eleven a torres de formigó de gran alçada. Un malson fet realitat, que es va convertir en el lloc favorit dels gòtics per tenir sexe a deshora i/o suïcidar-se. Ara és molt difícil entrar i passejar, però no impossible”.
Portland Memorial Mausoleum de Wilhelm.
Aquest enclavament fúnebre que ens recomana va ser el primer crematori a l'oest del riu Mississippi, que es va començar a construir el 1901. El seu mausoleu és el més gran de la costa oest i té unes vidrieres antigues que van ser dissenyades, construïdes i instal·lades pels famosos germans Povey i Gerlich, així com per Louis C. Tiffany. També compta amb una vasta col·lecció d'estàtues de marbre, tallades a mà en marbre de Carrara als estudis Taverelli, a Itàlia; la més famosa és una impressionant rèplica de La pietat de Miquel Àngel, creada a partir de marbre procedent del mateix planter que va utilitzar el llegendari artista. Hi ha visites històriques guiades i gratuïtes tots els dimecres i divendres a les 3 pm.
Kidd's Toy Museum, a Portland.
“Per als fantasiosos, recomano anar a Kidd's Toy Museum (1301 SE Grand Avenue), el seu inventari es troba entre les millors col·leccions històriques del món. I si vols tenir ocasió de creuar-te amb mi, pren-te una cervesa o un vi a Hindsight Beer Carrito (4255 SE Belmont Street), i saluda els cambrers Karyn o Gina de part meva. Seré el borratxo que s'està menjant uns nachos Boston Terrier”.