Patricia Highsmith en un tren de Locarno a Zuric, el 1987.
Tom Ripley viatjava amb dues maletes. La seva pròpia i la de lhome que havia matat i suplantat. Patricia Highsmith va concebre la idea d'aquest personatge, capaç d'assassinar, enganyar i no sentir remordiment, durant el primer viatge a Europa, l'estiu del 1952. Un matí, mentre fumava al balcó de la seva habitació del romàntic hotel Albergo Miramare, a Positano, va veure a “un jove solitari a pantalons curts i sandàlies, tovallola a l'espatlla, caminant per la platja. Tenia un aire pensatiu, potser inquiet”, segons va recordar el 1989 per a la revista Granta.
Cartell d''A ple sol', la lliure adaptació de René Clément d''El talent de Mr. Ripley' amb Alain Delon com a Ripley.
L'escriptora tenia llavors 31 anys i la seva novel·la Estranys en un tren havia estat adaptada al cinema per Alfred Hitchcock; els drets de la pel·lícula li havien permès fer aquest viatge amb la seva nòvia, Ellen Blumenthal Hill, amb qui mantenia una tempestuosa relació. Dos anys després, va recuperar aquella evocadora imatge per escriure El talento de Mr. Ripley (1955), potser el més especial i diferent dels seus llibres, del que ella mateixa n'era conscient, segons la seva biògrafa Joan Schenkar. L'antiheroi, un psicòpata obsessionat amb escalar socialment, va fer de les seves en quatre novel·les més, conquerint un públic no familiaritzat encara amb recargolats i encantadors assassins a l'estil Dexter o You.
Gwyneth Paltrow i Jude Law a l'adaptació al cinema d''El talent de Mr. Ripley' d'Anthony Minghella (1999).
Simpatitzar amb aquest criminal una mica misogin i esnob, acomplexat i pretensiós, capaç de portar una vida 'respectable' i fins i tot de cuidar amb afecte la seva dona és gairebé inevitable. Potser perquè hi ha una cosa que compartim de cor amb ell: les seves ànsies de bellesa, el seu amor pel viatge. Qui podria culpar Ripley per voler viure unes interminables vacances, gaudint d'illes italianes i gregues, els millors hotels, la societat més exclusiva d'aquí i d'allà, recopilant selectes souvenirs, des de vins, instruments i obres d'art fins a sabates de Gucci?
Portada de la cèlebre novel·la 'El talent de Mr. Ripley' (1955).
“Resultava meravellós pensar que tornarien a Roma (...) i visitarien tots els museus que no havien pogut veure aquesta vegada, i resultava meravellós pensar que aquella mateixa tarda podrien estirar-se a la platja de Mongibello, torrant-se al sol”, va escriure l'autora texana, que va fer viatjar milions de lectors a aquest poble fictici, Mongibello, de la mà d'un impune estafador, lladre i homicida. A la gran pantalla ho han encarnat Alain Delon i Matt Damon, entre d'altres, inoculant-nos per sempre l'ànsia de perdre'ns entre casetes de colors i penya-segats sobre aigües turqueses. Si René Clément va filmar la seva versió de 1960 a l'estil nouvelle vague a l'illa d'Ischia, Anthony Minghella va fer el mateix el 1999 afegint Procida a l'equació. Ambdues illes preserven cert encant salvatge i es poden recórrer a Vespa, com feia Jude Law a la versió dels 90.
Retrat de lescriptora.
Encara que aquests siguin els escenaris que més s'han gravat a la nostra retina, Highsmith no ens ha portat de viatge únicament al blau Mediterrani. Berlín, Hamburg, París, Londres, els carrers de Nova York, els seus barris residencials i la bucòlica i refinada mansió de Ripley al sud de França –cadàver al jardí inclòs–, són altres destins i escenaris que va retratar a les seves novel·les.
Aquest 2021 es compleixen cent anys del naixement de Highsmith, nascuda un 19 de gener a Fort Worth, Texas, amb el nom Mary Patricia Plangman, que adoptaria després el cognom del seu padrastre. L'autor de còmic Miguel Gallardo, que s'ha inspirat en dos dels seus relats per homenatjar-la al còmic Un estrany assassinat i altres històries (Fnac), suggereix que el seu esperit 'malrollero' encaixa a la perfecció amb la pandèmia i el confinament.
El St. Regis Venècia és un dels escenaris que recorre Ripley.
L'encàrrec li va arribar, a més, quan l'operaven d'un tumor al cervell. “Em venia als cabells perquè a les seves trames tot és molt psicològic, i en la meva situació tot passava pel meu cap”, ens explica Miguel. En els propers mesos també es publicaran els controvertits diaris de Highsmith, lectora voraç de Dostoievski i Poe, que segurament va treure del psiquiatre Karl Menninger la idea que “els veïns del costat” podien patir una estranya i inapreciable psicosi. Sempre va mantenir una complicada relació amb la seva mare, va poder patir abusos a la infància i va ser amiga de Truman Capote, que la va recolzar als seus començaments.
Viggo Mortensen va protagonitzar l'adaptació al cinema de 'Les dues cares de gener', de Hossein Amini (2014).
Va tenir un treball fix com a guionista de còmics, una cosa que ocultava amb la mateixa cura amb què Ripley feia el mateix amb els seus 'assumptes'. També va ser sospitosa de frau fiscal i, igual que ell i la protagonista de la seva novel·la El diario de Edith (1977), fabulava de valent en els seus escrits personals. Amagar-se a plena vista era la seva forma de vida: durant anys, va amagar la seva autoria d'El precio de la sal, una novel·la de tints autobiogràfics sobre un romanç lèsbic, que després va admetre com a seva i va retitular Carol. Les dades més sinistres de la seva biografia inclouen haver creat una llista de consells per a nens (als quals odiava) que desitgessin assassinar els seus pares i admetre el seu menyspreu per les dones en una entrevista per al New York Times perquè “estan lligades a la llar, a algú, no són tan independents per viatjar i no tenen la força física necessària”.
La novel·la 'El preu de la sal' (1952), es va publicar sota pseudònim. Després la va acceptar i va republicar com a Carol.
El seu pessimisme morbós no va triomfar als EUA (tampoc les seves inclinacions comunistes) i, finalment, es va exiliar, primer a Gran Bretanya i França, després a Suïssa, on va seguir una autodestructiva dieta d'insomni, whisky, cervesa i cigarrets, envoltada de gats i cargols. Va morir a Locarno el 1995, llegant una col·lecció de novel·les negres imprescindibles, **un passeig al nostre costat més fosc. **
Aquest article va ser publicat al número 144 de la Revista Condé Nast Traveler (Gener-Febrer 2021)