Fernando Fernán Gómez i Jorge Sanz a 'Belle Époque', de Fernando Trueba (1992).
En el periodisme estem penjats dels penjadors, de les excuses, del noticiable, del suposadament extraordinari. Per exemple, ens enganxem als centenaris (ja sigui de mort o naixement) com a subterfugi per llançar titulars sobre algú de qui podríem estar parlant constantment ia tota hora, però tendim a arraconar a l'efemèride. Avui toca Fernando Fernán Gómez perquè el 28 d'agost hagués complert cent anys (com la mare de Saura) però ara que el torno a llegir, que revisito el seu cinema i em perdo a YouTube seguint el rastre de la seva vis còmica, la seva loquacitat i el seu caràcter temperamental arribo a la conclusió que a l'ensordidora naderia informativa de cada dia hauríem d'obrir una esquerda constant per a les seves paraules: una esquerda per a Fernando per decret i per necessitat.
Reservar un racó fix a la seva lucidesa agredolça, a la seva visió tragicòmica , als globus ia l'esglai (després us explico) com qui es mira a un mirall que només diu la veritat. (El bot de Fernando?, l'hora del ressuscitat?). I així ens podríem oblidar fàcilment dels penjadors. O gairebé. Perquè Fernando Fernán Gómez (i perdoneu-me la frivolitat) mai va ser guapo, però sí que va ser un senyor amb molt bon penjador. Era alt per ser un espanyol nascut a la primera meitat del segle XX (mitjava un vuitanta-tres) i era, a més, extremadament pèl-roig, que és una altra de les coses més rares que pot ser un espanyol.
També era fill il·legítim, com Umbral (que no tinc clar si és una cosa molt espanyola o no) i, tot i ser un erudit i un intel·lectual, sempre va fer el possible per dissimular-ho, encara que no devia sortir-li del tot bé perquè després d'escriure 36 guions per a cinema i televisió, 13 novel·les, 12 obres de teatre, dos poemaris, una desena de llibres d'assajos i innombrables 'terceres' del diari ABC, va acabar ocupant la butaca 'B' de la RAE. Tot i així, sempre es va treure importància. Sempre va dubtar. El que evidentment, i per sort per a nosaltres, no li va restar gens ni mica de productivitat.
El món segueix (Fernando Fernán Gómez, 1963)
Devia passar moltes hores només per escriure aquesta obra (tantes pàgines, tantes paraules, tantes veus) i, tanmateix, sempre va fer la impressió de ser un home de troupe, de companyia, de gresca, de barahúnda, de nit, de tertúlia, de pa i whisky. Una hipèrbole errant, un còmic tan iracund com tendre, un seductor tímid, que va arribar a fer 210 pel·lícules com a actor i 30 com a director, entre elles, dues obres mestres: L'estrany viatge i Viatge enlloc, aquesta joia polsegosa sobre les penúries que passaven els membres de una companyia de còmics de la llegua a la postguerra (aquesta dècada dels 40, tan espanyola i tan de la fam). Una tournée per l'estepa castellana, un viatge a cap glòria, aixecant escenaris de poble a poble en locals depriments, en estables arreglats per a l'ocasió, dormint en posades sòrdides, cutres i immundes, tan espanyoles elles.
Arrossegant les maletes, els baguls, l'atrezzo, arrossegant la passió i l'ofici i la dignitat i la fermesa i les ganes de menjar. Un àcid, divertit i feridor relat d'aroma autobiogràfic que tant recorda a la lletra, però sobretot al to, a una altra de les obres majúscules de Fernando Fernán Gómez, la seva pròpia autobiografia, El tiempo groc (Ed. Capitán Swing), on explica així les “corrents” circumstàncies de la seva arribada al món: “Recordo haver llegit no sé on no s'ha d'escriure sobre la pròpia infància, perquè la infància de tots els homes és la mateixa. Efectivament, jo vaig néixer, com tothom, a Lima. Però no em van registrar allà, sinó que, com a tots els homes, em van treure del Perú gairebé de contraban, perquè la companyia en què actuava la meva mare continuava la seva gira, i vaig ser inscrit dies després a Buenos Aires. La meva àvia, com les àvies de tots els altres, es va haver de desplaçar –als seixanta anys de cosidora madrilenya– a la ciutat del Plata per fer-se càrrec de l'esdeveniment, ja que la meva mare s'havia contractat en una altra companyia transhumant, la d'Antonia Plana i Emilio Díaz, i no sabia què fer amb aquell regal de la Providència”.
Fotograma d''El extraño viaje' (1964), dirigida per Fernando Fernán Gómez.
Aquell regal de la Providència, fill no reconegut del fill de María Guerrero, va voler, com la seva mare (i com la seva àvia amb què mai no va parlar), ser còmic, i durant la Guerra Civil va estudiar a l'escola d'actors de la CNT. Va debutar professionalment en una companyia anarquista el 1938, perquè a la rereguarda de Madrid queien les bombes però també es feien dues funcions diàries a tot els teatres. I allà ho va descobrir Jardiel Poncela (un altre del qual hauríem de parlar cada dia per decret i necessitat) qui li va donar la seva primera oportunitat amb un paper com a actor de repartiment a Los ladrones som gent honrada.
Obrer i patrici de la faràndula alhora, Fernando sempre va ser pragmàtic i res de solemne. De fet, presumia de no triar les pel·lícules i només en posava algunes condicions bàsiques per acceptar un paper: tenir dates lliures i que li paguessin el sou. Potser per això també va participar en algunes de les pel·lícules més xocolates del cinema espanyol com Pierna creciente, faldilla minvant, Més fina que les gallines o Les Ibèriques F.C., històries sobre senyors molt sortits i senyores molt nues que malgrat la seva caspa, van empènyer també els nostres cossos cap a la democràcia.
I aquesta no va ser la seva única aportació a la nostra maduració històrica: Fernando també va fer L'esperit del rusc i Mambrú se'n va anar a la guerra. I va escriure la que probablement sigui l'obra més important i realista sobre l'experiència íntima de la gent corrent a la Guerra Civil: Les bicicletes són per a l'estiu. Perquè Ferran era un home estrany que entenia amb misericòrdia però sense moralitat la naturalesa humana, que és tant com dir la naturalesa de l'art.
Portada del llibre de memòries de Fernán Gómez.
Ho demostra en aquesta meravellosa escena d'infància que relata a El temps groc, això dels globus i l'espant que us deia al principi. Allà explica que un dijous d'hivern del 1929 va presenciar l'escena més dramàtica de la seva vida: “La criada, la jove, maca i coqueta Florentina, no era a casa. Devia estar molt propera l'hora del sopar i va sonar el timbre de la porta. L'àvia Valentina es va aixecar de la cadira i va anar a obrir. No bé es va obrir la porta, es va sentir un crit horríson, agut. Era la Florentina qui cridava, al replà de l'escala. En una mà duia uns paquets ia l'altra sostenia els globus de colors. Tenia les galtes banyades en llàgrimes. Sense deixar de cridar i de plorar es va llançar com una tromba, passadís endavant. Després vam anar tots darrere d'ella que, en una cursa, va doblegar el racó del passadís i es va ficar a la cambra de bany. Allí es va deixar caure sobre la tassa del vàter. Vam treure el cap a la porta. Florentina, espatarrada, seguia sostenint en una mà els globus de colors i entre plors i crits ens deia que a la seva neboda petita, de quatre anys, l'havia aixafat un carro”.
"Ho explicava una vegada i una altra, asseguda al vàter, sense deixar anar els globus, sense deixar de plorar i de cridar. El vàter, les cames obertes, els globus de colors, els crits i les llàgrimes devien compondre una estampa molt còmica, però ni l'àvia Valentina, ni Manolín, ni Carlitos ni jo rèiem. Estàvem veient un drama. (…) El dramàtic –continua Fernando– era la nena morta aixafada pel carro, les llàgrimes i els crits esquinçadors de la seva dissortada tia; el còmic eren els globus de colors, el vàter. Si un autor còmic hagués treballat sobre aquesta situació hauria transformat la mort de la nena en un simple coscorró; i els crits esquinçadors i les llàgrimes de la criada haurien quedat convertits en uns gemecs còmicament ridículs. En canvi, hauria conservat Florentina asseguda al vàter i els globus de colors a la mà. Si hagués treballat sobre la mateixa situació un autor de drames, la criada hauria arribat a la casa només amb els paquets, sense els globus de colors, i no s'hauria deixat caure sobre el vàter, sinó sobre una cadira qualsevol, i allí hauria cridat esquinçadorament i donat curs a les llàgrimes i els paràgrafs. Però la realitat no és així, no selecciona, suma els crits esquinçadors amb la nena morta, amb els globus, amb el carro, amb les llàgrimes, amb el vàter”.
Fernando Fernán Gómez i Leonardo Sbaraglia, 'A la ciutat sense límits' (2002)
Sí, tenia raó, la realitat és una suma incoherent de coses que passen i ens passen, de globus, vàters i mort. No hi ha tragèdia ni comèdia pura. Aquest és el viatge.
Quan Fernando Fernán Gómez va morir el 2007 vaig sentir que se m'havia anat algú de casa. Algú molt meu. Algú irrompible que a la seva vellesa donava el tipus de Déu tronant, Valle Inclán o Don Quixot. Gairebé sempre creiem eterns, com un penyal, a qui ja era aquí quan vam arribar al món. I vaig voler acomiadar-lo.
La seva capella ardent va estar oberta tota la nit al Teatro Español, i la meva parella de llavors i jo ens acostem ja tard, amb timidesa i admiració a vetllar el taüt de Ferran, cobert per una bandera anarquista. Temps després vaig escriure aquest poema, el vaig penjar al penjador d'un llibre i allí es va quedar, tremolant.
CAPELLA ARDIENT
La nit que va morir Fernando Fernán Gómez
vam fer l'amor al sofà.
Caminem agafats de la mà sobre les llambordes de Juanelo
i ens apropem excitats al Teatre Espanyol.
Els famosos pul·lulaven a l'escenari
i nosaltres ens quedem a la platea,
esperant,
amb el costum dòcil de l'espectador.
Un home, un altre desconegut, com tu i com jo
va llegir un poema en una fotocòpia.
No vaig escriure res al llibre de condols,
què diria?, què era feliç?
Clàusula terra. Ed. Huerga i Fierro.