“La meva vida la recordo en blanc i negre” és una de les frases més pronunciades per un de cada quatre praguencs, és a dir, els que viuen a les zones de la ciutat on es va implantar la cultura (en tota la seva extensió) soviètica.
Aquesta impressió es percep des que es comença a trepitjar zona comunista. El que passa a l'última estació de la línia vermella del metro de Praga, Háje, on es va decidir col·locar una estàtua en homenatge als cosmonautes que van anar a l'espai, el txec Vladimír Remek i el rus Alexej Gubarev.
Que no van trepitjar la lluna, però els russos es van encarregar de dir a tots els praguencs que els americans tampoc, mentida que van descobrir per ells mateixos gairebé el 1989, quan la Revolució de Vellut va acabar amb el comunisme. Ahir mateix, com qui diu.
La qüestió és que tothom té la imatge de una Praga preciosa, clàssica, amb els seus palaus i els seus ponts, els seus carrerons empedrats i els seus edificis rondocubistes, un estil arquitectònic, per cert, només txec.
I tot això és real, i bonic, i cal visitar-lo i perdre's, deixant que les històries de prínceps es colin a la nostra memòria. Perquè Praga és això. Però seria injust quedar-nos en aquesta capa, perquè n'hi ha una altra, més profunda, que no es troba als tours organitzats i que hem descobert passejant al costat de Jitka, l'única guia que coneix els secrets d'aquesta zona soviètica, potser perquè hi ha viscut fins fa poc.
Estàtua de Vladimir Remek i Alexej Alexandrovic Gubarev, a Praga.
SABATES DE GOMA I FAN
Quan comencem a caminar, prèvia foto de rigor a la famosa estàtua dels susodits cosmonautes, decidim posar la nostra retina en blanc i negre per entendre aquesta vida. Perquè avui, per ‘suavitzar’ el dur gris dels ruscs d'edificis iguals que se succeeixen un darrere l'altre als barris dels afores, s'han pintat les façanes de colors alegres, verds, blaus o grocs. A aquestes construccions se les coneix com panelák, pel material de què estan fets, panells prefabricats de formigó.
Les xemeneies de les properes fàbriques ja gairebé no tiren fum. I el descampat on Jitka i els seus amics van aprendre a esquiar lliscant sobre els enormes monticles de terra convertits en turons de neu a l'hivern, avui és un bell parc verd pel qual passegen joves amb carrets de nadó.
Les mares d'abans feien el mateix però al cementiri, l'única zona bonica. Aquesta època és coneguda com de ‘sabates de goma i fang’ i està perfectament reflectida a la pel·lícula Panelstory, de la directora Věra Chytilová.
Estem a el barri de Ciutat del Sud (Jižní Město, en txec) i, en arribar al carrer Křejpského, veiem que un veí es disposa a entrar a casa seva, en un d'aquells mamotretos abans de color gris. “Perdona, t'importa que passi per pujar i fer una foto des de l'últim pis (són 12)?”.
Ens obre i entrem als anys 70? Rajoles marrons, parets grises, baranes de dur metall, portes bastes de fusta. I des de dalt, quan un treu el cap, visualitza el camp de ciment on transcorre la veritable vida praguenca.
Els edificis coneguts com a 'panelakys', a Praga.
MENJADORS COMUNISTES
Com en tota vida i barri que calgui hi ha comerços, alguns als baixos d'aquests mateixos panelakys que es van oferir a manera de local als veïns que volguessin muntar-hi un negoci. No tothom va sobreviure a l'arribada del capitalisme. Però els que segueixen, ia més iguals, són els bars i menjadors comunistes.
El Severka obre a les tres, quan la gent torna de la feina i es passa a prendre la primera, i els cartells de la porta no deixen cap dubte: “Aquí més grans de 18. Bicicletes: no. Mascotes: no. Xiquets: al parc”. Al seu interior, la barra són unes fustes desgastades i les rajoles del terra i les parets del sostre acumulen tantes esquerdes com històries es compten cada dia.
Quan la gana apreta, els vilatans aposten per aquests menjadors que van aparèixer en aquells anys i que avui conserven la seva estètica. I els àpats. El procediment és senzill: el nom del menú es col·loca en un moble lluminós on cada plat brilla quan està disponible, i s'apaga o es retira la làmina corresponent quan s'acaba.
Les senyores del barri són les encarregades de preparar el menjar, i els preus són molt econòmics. El més normal és acompanyar-lo de la clàssica llimonada, però no es pot anar sense provar una coca-cola txec-comunista. No desvetllarem el secret. La que subscriu va fer el mateix al menjador Retro Jídelna. Tota una experiència.
Menú d´un menjador a Praga.
EL PONT DELS SUICIDIS
Els nostres peus ens van acostant al centre i, al nostre voltant, les construccions soviètiques es comencen a difuminar entre els nous i moderns edificis de vidre i miralls. Però quan menys ho esperem, emergeix la força bruta del Centre de Congressos, anomenat Palau de Cultura a l'època soviètica, col·loquialment conegut com a Pakul.
I és que és inevitable l'associació del Brutalisme amb les construccions soviètiques, doncs es tracta d'un estil arquitectònic que va sorgir entre els anys 50 i 70 del segle XX passat, l'etimologia del qual feia referència al terme francès béton brut, ‘formigó cru’, el material principal.
De lluny, la torre de televisió de Žižkov, amb la seva característica forma de coet i que el 2009 va rebre el dubtós honor de ser declarada la segona edificació més lletja del món. Per gustos els colors. Però amb els seus 216 metres, és la construcció més alta de la República Txeca. A 93 metres hi ha un mirador, 30 metres més avall hi ha un bar i un cafè, ia 73 metres, hi trobem un hotel molt exclusiu amb una sola habitació.
Entremig, el Pont dels suïcidis fa d'eix connector entre aquesta Praga grisa i el colorit i presumit centre. No cal dir que rep el seu nom a causa del mal costum que tenen els habitants d'acabar-hi amb la seva vida. I que ho incloem perquè és soviètic brutalista, per descomptat.
Hem de travessar-lo fent una ullada enrere, per veure d'on venim, però sense perdre l'esperança de trobar algun secret comunista ocult entre museus, places o botigues, més al centre.
Magatzems Kotva, Praga.
EL SOMNI D'UN PASTISSER BOIG
Jitka ens calma l'ansietat: queden, això sí, dissimulats entre la part més clàssica de Praga. Com l'Hotel International, una monumental torre de 16 pisos i 85 metres d'alçada enclavat a el barri de Dejvice. Per la seva majestuosa arquitectura va ser anomenat irònicament "el somni d'un pastisser boig".
Al districte de la Ciutat Vella de Praga i en plena plaça de la República, es troben els grans magatzems Kotva, famosos per la seva estranya arquitectura de l'era comunista, que consta de un esquelet de ferro i formigó que es divideix en sis volums.
La ruta acaba al costat del Museu Nacional, davant de l'antic Parlament Comunista, un edifici que va ocupar la Borsa als anys 30 però que va ser modernitzat, desenvolupant-s'hi des de 1969 les sessions parlamentàries.
Avui es diu Nou edifici del Museu Nacional i està unit per un túnel subterrani amb l?històric Museu Nacional. Semblant a una taula gegant de vidre negre, als txecs els sembla una monstruositat, però no deixa de ser part de la seva història. Una història, la soviètica, que ens ha fet enamorar-nos encara més de Praga.