Vespino, la llegenda espanyola fa 50 anys
Tot i que es va deixar de fabricar el 1999, l'emblemàtic ciclomotor continua gaudint d'una enorme popularitat per la llibertat de desplaçament que va aportar a la joventut . Aquesta és la seva apassionant història amb marxem ibèric.
Poc es podia imaginar l'empresari italià del motor Enrico Piaggio que la seva delegació espanyola anava a il·luminar la creació d'un ciclomotor revolucionari anys més tard quan va apostar per la implantació de Vespa al nostre país el 1952.
Mitjançant un acord amb l'Institut Nacional d'Indústria i la mediació del Banco Urquijo es fundava la factoria MotoVespa al carrer Julián Camarillo del barri madrileny de Ciudad Lineal . Allà es van començar a fabricar les primeres Vespas espanyoles gràcies a l'entusiasme d'un decidit grup d'enginyers i tècnics apassionats per la feina.
Al febrer de 1953 es va posar a la venda la primera Vespa de 125 cc . i durant tres lustres les vendes es van incrementar o almenys es van mantenir, fins que el 1967 es va produir una recessió al sector de les dues rodes, en ple desenvolupisme econòmic, amb els espanyols optant ja majoritàriament pel cotxe (i més en concret, pel 600 ) per als seus desplaçaments.
Gina Lollobrigida a la seva Vespa
Així que MotoVespa va decidir apostar per un model molt més assequible amb què captar nous sectors de clientela com la joventut i així naixia l'avui mític Vespino.
El primer Vespino de la història va sortir al mercat el 19 de febrer de 1968 per un preu de **9.750 pessetes (58,60 €)** i va resultar absolutament trencador perquè incorporava solucions tècniques molt avançades per a l'època.
El motor era una patent espanyola i consistia en un cilindre refrigerat per aire (com a la Vespa) , transmissió per **canvi automàtic continu per variador centrífug (CVT) ** i cadena d'arrossegament dels pedals dins del càrter, que fa de basculant associat amb l'amortidor de la suspensió. El dipòsit de benzina anava sota els peus, entre el motor i la roda davantera.
El "mític" 600
En prémer una petita palanca al manillar, s'actuava sobre el 'descompressor' perquè en donar la pedalada, una vàlvula a la culata permetés o no la fugida de compressió del cilindre a través del tub d'escapament, i així s'arrencava o parava la moto. Amb els anys arribarien millores estètiques i tècniques com el arrencada elèctrica , unes forquetes davanteres millorades, uns manillars més segurs i el seu característic seient doble.
Una altra de les característiques inconfusibles del Vespino eren els seus pedals, poc aerodinàmics i menys ergonòmics. Fins al punt que molts usuaris els substituïen per uns estreps fixes per poder anar més còmodes.
Però, és clar, hi havia una explicació lògica per a l'existència d'aquells pedals: la legislació espanyola de l'època obligava que tots els ciclomotors en tinguessin i l'opció de funcionar amb ells . Així que al fabricant no li quedava més remei que incloure'ls de sèrie si volia vendre al nostre país.
La tecnologia del motor del Vespino , va suposar una base important per a la resta dels vehicles del Grup Piaggio , que van adoptar el sistema de transmissió per corretja trapezoïdal i variador dins del mateix càrter basculant que durant tants anys va fer líder al Vespino.
Aquesta ha estat l'eficàcia d'aquesta motorització, que Piaggio ha adaptat aquesta solució tècnica per a tots els seus motors actuals, ia totes les cilindrades, des de 50c.c. a 500c.c.
El Vespino va ser líder de vendes i una autèntica referència nacional i internacional, després d'unes 1.800.000 unitats produïdes i 20 versions diferents.
Va deixar de fabricar-se el 2000 amb el pretext que es tractava ja d'un vehicle obsolet i sense futur, així que el Grup Piaggio va decidir que conclogués la seva producció, per finalment tancar la fàbrica madrilenya MotoVespa.
D'alguna manera es van quedar orfes així els milers de seguidors lliurats amb què comptava l'entranyable ciclomotor de factura espanyola que va aportar una inigualable sensació de llibertat a diverses generacions de joves.
Va marcar també el paisatge de múltiples ciutats dormitori de la nostra geografia, així com les zones residencials a l'extraradi de les grans urbs com Madrid o Barcelona.
En el primer cas poblacions de la serra com Villalba, Torrelodones o Cercedilla i al segon barris com el de Pedralbes , per posar només alguns exemples, van tenir durant tres dècades com a banda sonora característica aquell brunzit peculiar, únic i intransferible que emetia la seva fuita.
A la memòria queda com un record inesborrable del que llavors semblaven estius eterns a lloms del llegendari "cogombre".