Durant els darrers anys som més conscients de la necessitat de mantenir i recuperar certs oficis, especialment quan parlem de els nostres entorns naturals i tots els seus llenguatges . Hem descobert que la ceràmica engloba centenars d'històries, pobles que han potenciat la seva activitat durant la pandèmia o emprenedors que ho van deixar tot per gestionar un vinya o muntar un hotel rural.
Però abans de res hem aprofundit en tres oficis que mai no s'haurien de perdre. Parlem amb tres dones que avui mantenen les regnes d?activitats centenàries , algunes en perill, altres en ple apogeu.
Federació Galega de Redeiras Artesàs O Peirao, Galícia.
Redeiras: filant l'equilibri del mar
En un port gallec, una dona fila una xarxa amb la saviesa de qui coneix l'equilibri del mar, la pesca i l'activitat. Sovint, els turistes solen confondre a aquestes dones amb atraccions turístiques, potser subvencionades pels ajuntaments per exalçar la iconografia gallega com a part de lexperiència. Però realment és un ofici.
Les roderes són professionals dedicades a la confecció, reparació i manteniment d'arts i aparells de pesca la visibilitat dels quals es va tornar latent després la catàstrofe del Prestige. “Aquí comencem a lluitar”, explica Condé Nast Traveler Verónica Verés, presidenta de la Federació Galega de Redeiras Artesás O Peirao. “Les redeiras no estàvem reconegudes com a treballadores del mar, així que ens unim totes i així va començar la diversificació de la nostra activitat”.
A més de seguir confeccionant aquestes aliades essencials dels mars gallecs, les rederes reinventen avui una professió en perill a través de diverses activitats: xerrades, tallers de confecció amb xarxes (com el projecte Enredadas, d'Artesania de Galícia al costat de Loewe) o cursos dividits en quatre mòduls basats en les principals arts de pesca (arrossegament, cèrcol, palangre i arts menors).
Projecte Enredades, Galícia.
Una altra de les seves activitats essencials actualment consisteix en reciclar les xarxes que són confiscades per la Xunta a l'interior dels mars a través de diverses iniciatives sostenibles: “Reciclem aquest material. De vegades s'utilitzen a carreteres o per fer els calaixos de sanitat. Ara tenim un projecte amb ABANCA, un banc gallec, mitjançant el qual utilitzem xarxes d'arrossegament que vénen del mar per fer porteries dels clubs de futbol i artesania. Netegem molt on hi va haver xarxa”.
Per a Verònica transmetre aquest ofici és igual d'important que mantenir nets els mars. Ensenyar que hi ha didals formats per hams enfocats a la pesca de lluços. Parlar de les virtuts de l'art del setge i la pesca de sardines i sorells, o la diferència entre les nanses per capturar llagostes i els tremalls empleats en la pesca de nècores.
Escena del curtmetratge Barxeres, Col.lectiu Mirades
BARCHERES: LA MEMÒRIA DEL FULL DE PALMA
Sota porxos de canyís, al mig d'una plaça oa la solitud d'una cuina. Durant dècades, moltes dones de pobles de La Marina Alta alacantina com Pedreguer o Gata de Gorgos treballen la tècnica coneguda com fer llata (fer pleta) , o el mediterrani art d'elaborar peces d'artesania amb les fulles de palmell prèviament separades. Les barxeres (barxeres en valencià) encara potencien una pràctica el nom de la qual fa referència als cabassos en forma de barques que les dones d'aquesta zona de Alacant després venien per contribuir a l'economia familiar.
“Les dones eren les que mantenien la casa amb la seva artesania”, explica la barxera Elisa Carrión a Condé Nast Traveler. “Gràcies a les barxes que feien, amb el que guanyaven tenien per fer tota la compra de la setmana (oli, arròs…). El problema va ser que en arribar els productes similars de països com el Marroc, més barats, la producció es va anar perdent . Avui fem barxes per als amics i la família, a persones que els agrada recordar el que feien les seves àvies.”
Escena del curtmetratge Barxeres, Col·lectiu Mirades.
L'ofici de barxera s'ha recuperat a través dels tallers del cantautor i investigador local Lluís el Sifoner com a forma de reivindicar el reconeixement d'aquestes dones. Aliades universals de la cohesió social i el desenvolupament econòmic de la zona, les barxeres encara esperen una regulació que faciliti una major producció d'aquestes icones de quilòmetre zero.
“Actualment tenim un problema legal, ja que s'ha prohibit picar de mans, que sempre han estat la matèria primera per confeccionar els nostres productes”, explica a Condé Nast Traveler Lluís el Sifoner. “ No hi ha cap regulació, una llei que permeti a la nostra escola recuperar l'ofici , pujar a les nostres muntanyes com abans i recollir els palmells que necessitem, una cosa que es podria fer com a Sòria amb els bolets: amb un simple permís . Encara pugem a recollir el palmell que necessitem, encara que sempre a l'espera que vinguin a aturar-nos.”
Colmenares a Mel Camino de Santiago, Cacabels.
BEA, LA DONA QUE SUBSURRA A LES ABELLES
Borja i Bea van néixer al mateix carrer de Cacavells, un poble que acaricia el Camí de Sant Jaume al seu pas per El Bierzo . Amb cinc anys, Borja acompanyava el seu avi Rogelio a través del Camí Oblidat de Congosto fins a assolir un gran emplenar de pedra antiga envaït per abelles africanes. Aquesta espècie és tan agressiva que Borja anava amb una careta i uns guants d'esquiar per sortejar els capricis de les abelles, insectes essencials per mantenir la vida del planeta.
Anys després, Bea i Borja són una parella de apicultors que distribueixen la mel Camí de Sant Jaume com a referència al seu origen i la necessitat de mantenir aquest ofici.
“Sense apicultors ara mateix no existirien les abelles en llibertat, especialment des de l'arribada de l'àcar varroa ”, explica Bea a Condé Nast Traveler. “Aquest paràsit es va introduir a Europa als anys 50 des d'Àsia i l'abella d'aquí no hi està adaptada. La varroa ja és a tot el món, excepte a Nova Zelanda, i és un paràsit molt perillós que pot col·lapsar un rusc en un termini de dos a tres anys. El fet que avui hi hagi abelles és gràcies als apicultors”.
Panals a Mel Camino de Santiago, Cacabelos.
Tot i la crisi que el sector va experimentar fa uns anys, Bea assegura que aquest mercat està creixent molt i cada cop són més els joves dedicats a l'apicultura. Guardians que més enllà de recol·lectar la mel també han de manejar les diferents amenaces de les bresques: l'ós a la recerca de mel no només existeix als contes i és un perill real, a més del impacte de l'urbanisme, l'augment dels costos i l'entrada de mels no processades d'altres països. “La mel espanyola de qualitat se'n va fora i aquí entra la de la Xina”, afirma Bea, que distribueix la seva mel artesanal de manera independent davant la impossibilitat de vendre-la en grans superfícies.
Bea parla de mel, però especialment de un entorn únic i preuat, de grans alzinars i suredes. Un clima mediterrani que insufla vida a aquest racó segellat pel Camí Oblidat, el Camí d´Hivern i el Camí Francès cap a Santiago.
A més, podem aprofundir en la història de Bea i Borja a través de la iniciativa de Paradores “Naturalesa per als Sentits” al seu parador de Vilafranca del Bierzo.