Museu Online de Cinema Autobiogràfic al Doré.
Aquell vídeo de les vacances a la platja, de quan vas començar a caminar, el Nadal, els aniversaris en família… Qui no ha tingut un pare, un mare, un oncle, l'avi amb càmera a la mà perseguint cada moment quotidià que semblava extraordinari ? Buscant, precisament, allò extraordinari en la quotidianitat de les imatges el projecte cultural La Cinematogràfica va començar fa quatre anys a digitalitzar cintes de super-8 familiars, a catalogar-les, ordenar-les… i amb elles anar creant el **Arxiu Gallec de Cinema Domèstic. **
Un arxiu que es va enriquir quan van començar a veure les imatges amb els seus amos i protagonistes i també a guardar aquests testimonis. “En general, al cinema domèstic les imatges són sempre iguals perquè retraten gairebé sempre els mateixos moments: vacances, festes, viatges, casaments… Però en escoltar els testimonis d'aquesta gent, experimentàvem el que hi havia darrere de cada imatge i, al final, estàvem experimentant relats autobiogràfics, tots en primera persona”, compte Pablo Gómez Sala, fundador de la Cinematogràfica. I d'aquí va sortir la idea de fer un pas més enllà i crear el Museu Online de Cinema Autobiogràfic (MOCA).
Imatge d´arxiu família Gómez Sala.
“La Cinematogràfica i Cafès Candelas ens vam reunir una vegada a l'any per pensar en nous projectes i ells ens van proposar fer un projecte més gran al voltant del cinema domèstic i la formalització va ser això: un museu”, explica.
I per què un museu? “Per diverses coses –respon–, perquè és cert que, dins del gènere autobiogràfic, la vida és el motor creatiu i, per altra banda, la creació de la vida de cadascú és una obra d'art, en el sentit que cadascú la construeix com vol i pot. Ho formalitzem així per dignificar també el cinema domèstic que sempre ha estat força injuriat per institucions, per filmoteques…”.
El MOCA tindrà “exhibicions d'artistes, de gent anònima”, explicarà històries “des de la sinceritat”. “Perquè el factor autobiogràfic té a veure amb la veritat subjectiva 100%, la veritat d'un, sota el paraigua de l'autenticitat, de la sinceritat. Això era el que identificàvem amb aquesta gent després de tants metres de pel·lícules que hem digitalitzat, tot eren històries sinceres, no intentaven persuadir-nos de res, simplement ens explicaven els seus records, experiències, emocions…”, continua Gómez Sala.
Presentació del MOCA al Cine Doré.
Inaugurat el mes de gener passat, aquest nou museu en línia (“Per experimentar amb els nous mètodes de distribució i exhibició del cinema i abaratir costos”, admet) consta de quatre parts. “La principal, la que li dóna entitat de museu, és el projecte expositiu anual. Cada any, durant sis mesos, exposarem pel·lícules de cinema autobiogràfic localitzades a diferents parts del món”, compte.
La I Mostra de Cinema Autobiogràfic es titula Toronto en primera persona, comissariada per la cineasta Xisela Franco, que es va educar i va créixer artísticament a la ciutat canadenca. “I, en aquest sentit, també és un comissariat autobiogràfic”. Va arrencar amb les obres de Rick Hancox i va continuar amb **Phil Hoffman, “el pare del cinema documental”. Cada 15 dies canviarà l'artista i hi afegiran noves pel·lícules.
Família Gómez Sala.
“La segona part del MOCA és l'arxiu fílmic, les col·leccions familiars que tenim de la nostra feina de quatre anys de digitalització”, afegeix, que aniran acompanyades dels testimonis orals segons els vagin registrant. Un treball de digitalització que, per cert, pel costós i demandant que resulta restringiran a dues col·leccions a l'any que seleccionaran més acuradament pel seu volum i valor temàtic.
En tercer lloc, el MOCA donarà beques per promocionar aquest tipus de cinema en primera persona o autoreferencial. I, finalment, al final de l'any organitzaran unes jornades al voltant del tema.
“Normalment, la vida és un viatge”, conclou Pablo Gómez Sala, dedicat sempre al món audiovisual. “El cinema autobiogràfic es relata a les fases d'aquest viatge que tots coneixem. Parla de coses populars, sempre hi ha identificació, tots tenim un recorregut semblant. Els camins són diferents, però el recorregut és semblant i l'objectiu és el mateix anar una mica tranquils”.