Alaska i Elisabetta al Rastre.
S'ha parlat tant o escrit tant sobre la Movida madrilenya que semblava que no quedava res per saber de aquella dècada prodigiosa, divertida i desinhibida. Els 80 a Madrid, robes multicolor, pèls impossibles, molta música i també festa (i drogues, per on va venir el capítol trist d'aquells anys feliços). Però encara ens quedava alguna cosa, encara ens quedava recordar i posar en negre sobre blanc tots aquests llocs on la Movida o, més aviat, les mogudes es van moure.
El llibre Guia del Madrid de la Movida (ed. Anaya Touring) se n'encarrega precisament d'això. “És un viatge a un Madrid de fa 40 anys, una manera de recollir una part de la història que s'havia perdut”, explica la periodista i la crítica musical, Patricia Godes, una de les autores del llibre juntament amb un altre gran nom del sector, Jesús Ordovás. “Sempre ens centrem a recordar els personatges, a la nostra cultura tenim una mica de messianisme, i ens oblidem dels llocs i dels treballadors que fan possible que aquests llocs existissin”.
Antonio Vega, Nacha Pop, plena moguda.
Perquè la Movida van ser Alaska i Almodóvar, Ceesepe i Alberto García-Alix, Radio Futura i McNamara; però també va ser el Rock-Ona, el Penta, La Via Làctia, el Rastre, la Prospe, els locals d'assaig de barri…
La guia es divideix en 11 plans que corresponen a 11 zones de Madrid. Des de la de Sol-Gran Via als Barris del Sud (amb Vallecas, Carabanchel, Usera…). Al mig, Lavapiés, Les Lletres, Chamberí… Per error associem (o associava) a la Movida només Malasaña i rodalies. “Però, en realitat, Malasaña va ser tardà, com Chueca”, confirma Patricia, que, com Jesús Ordovás, van viure en primera persona aquells anys. “Quan arriba a Malasaña, la Movida s'aprofita de bars que estaven oberts com La Via Làctia o com l'Agapo que havia estat teatre.** L'Agapo** l'obren a la primavera del 85 i La Via Làctia es posa de moda el 83, quan entra a punxar un dels personatges del llibre, Kike Turmix”.
Per rastrejar els racons de Madrid, molts, que es van omplir amb gent amb ganes de passar-ho bé primer cal entendre bé què va ser la Movida. Godes és de les que pensa que al seu moment no sentia que fos part d'un moviment, d'alguna cosa del que encara estaríem parlant avui. Però sí que recorda que la Movida va ser el resultat de la sortida “de totes les crisis, especialment la del petroli que va fer trontollar la societat de consum” i va despertar una certa alegria generalitzada. **“A tot arreu hi havia molt optimisme, molta alegria, hi havia per tota la ciutat llocs de diversió, botigues, locals d'assaig, clubs…”. **
Jesús Ordovás i Kike Turmix a Rockola.
“Crec que la Movida no és el gran moment de diversió i de lleure, la Movida va ser l'oci d'una generació de joves que els mitjans van retransmetre, és la gresca que més ressò mediàtic ha tingut de la història”, resumeix.
Francisco Umbral va ser el que va encunyar el terme de Movida als seus articles d'El País, expliquen a la Guia, i així es referia a tots aquests grups de música pop i rock que arrossegaven un públic amb diferents inclinacions culturals. “El que nosaltres hem explicat com Movida són uns anys de la societat espanyola en què la música pop, rock, heavy és un fil conductor molt important a l'oci, a la moda (en aquella època cal pensar que encara no sortien els cantants a Vogue), al cinema (les primeres pel·lis d'Almodóvar són gairebé musicals); als mitjans… La música deixa de ser informació marginal, per passar a ocupar portades”, explica Godes.
I amb la música com a fil conductor s'anaven apuntant protagonistes i espectadors a la Movida. Sorgien grups a tots els barris, a les escoles majors, grups de dubtosa qualitat i talent, però que si connectaven amb el públic, un públic, per la seva personalitat, estil o ganes de festa, n'hi havia prou.
Entrada per a Burning a Astoria.
Si cal cercar un origen físic a la Movida, assenyalen el Rastre, on anaven a comprar, canviar, vendre discos i fanzines. El Rastre està tant a La Ruta d'Alaska com a la d'Almodóvar, que tenen els seus capítols propis en primera persona al llibre. “Era important anar cada diumenge al Rastre per demostrar als amics que havies sobreviscut dissabte a la nit”, escriu el director manxec. “Del Rastre la Movida es va estendre per tota la ciutat a partir que els mitjans van reflectir aquesta societat juvenil en els moments d'oci”, diu Godes.
Un any els va costar als autors recol·lectar les rutes, recórrer-se els barris a peu o mitjançant Google Maps. I ho van trobar molt canviat. Malasaña, per exemple: “Aquests llocs tan chic, moderns, amb roba de segona mà, no existien” , diu. O la Prospe, Prosperitat, centre neuràlgic pel Rock-Ola, potser és dels barris que més ha canviat, diu la periodista. “Rock-Ola va ser un Champion, un supermercat, recordo que una vegada vaig passar per aquí, vaig veure que era un supermercat i me'n vaig anar a comprar un formatge: un formatge a Rock-Ola! Ara són trasters. La Sala Morasol és un cinema. L'Ateneu de la Prospe és un centre cultural de barri”, continua i recorda aquells temps de “perrucones pels cantons o de gent que anava a veure el concert amb l'uniforme corresponent de la seva tribu urbana o amb allò que s'inventessin per cridar l'atenció”.
Madrid em mata.
Però Guia del Madrid de la Movida no és un llibre nostàlgic, matisa Godes, i rememora algunes de les coses dolentes que se solen oblidar: “Com tot el que es fumava”, exposa. “O d'aquell vellet que venia xiclets i cigarrets a la Plaça del 2 de maig i com a reclam portava un grapat de xeringues. Nostàlgia cap, això tampoc no s'explica: la quantitat de gent que va morir o ha acabat malament per les drogues o la sida”.
Tot i que afegeix que tampoc és aquest un llibre “ceba tendra”. “Això és una part de la història de Madrid que no s'havia recollit, és un moviment juvenil basat en els escenaris, els veïnats i les maneres de viure”, diu. “Crec que la nostàlgia, la sentis o no personalment, no entra en aquest llibre perquè és informació objectiva”.
Almodóvar i Eusebio Poncela, La llei del desig.
A partir de fotografies, gairebé totes inèdites de Diumenge J. Casas, i d'entrevistes a protagonistes del moment (Ramoncín, Ouka Leele, Manolo Campoamor, Wyoming…), Godes i Ordovás han tornat a cada local, botiga, bar, cantonada o carrer on alguna cosa va passar als 80. Alguns segueixen, altres estan totalment transformats. L?objectiu és animar a conèixer un altre Madrid, altres barris. I tant de bo començar una ruta turística per interès musical, com el que se'n va a Liverpool seguint els Beatles.
Guia del Madrid de la Movida.