La desapareguda arquitecta iraquiana Zaha Hadid
“És difícil integrar-se i progressar a la professió. Encara avui hi ha pocs estudis encapçalats per dones; quan una està al comandament, acostuma a ser en companyia d'un home” , explica Inés Sánchez de Madariaga, arquitecta urbanista i experta en gènere en urbanisme i arquitectura. És el cas de Kazuyo Sejima –després de la mort de Zaha Hadid, l'única altra artista guardonada amb el Pritzker– qui signa els seus projectes amb l'arquitecte Ryue Nishizawa.
Curiosament als Estats Units ia molts països europeus, com Espanya, més dones estudien arquitectura. “El nombre d'alumnes a les aules de Madrid era d'un 15% aproximadament a principis dels anys 80 i va augmentar progressivament fins a assolir la paritat el 2007. Avui, malgrat que hi ha més dones entre l'alumnat –lleugerament per sobre del 50%–, entre els col·legiats professionals només són un terç. La diferència entre estudiants i col·legiades es deu en part a l'efecte generacional: les cohorts de titulades són molt més joves que les dels homes titulats. Però també es deu al major abandonament de la professió per part de les dones, que no aconsegueixen integrar-se, mantenir-se o progressar al mercat laboral”, afegeix l?experta.
L'arquitecta Kazuyo Sejima
Per trencar aquesta bretxa de gènere, és fonamental conèixer el passat i reivindicar les pioneres. “A les dones se'ns vol presentar com a novetat quan des del segle XIX, i fins i tot des d'abans, hem estat presents com a arquitectes, decoradores, dissenyadores, teòriques o assessores”, raona Zaida Muxí, doctora arquitecta i autora de Dones, cases i ciutats. Més enllà del llindar.
Muxí destaca la nord-americana Catherine E. Breecher com una de les primeres estudioses. “ Va millorar les condicions de treball de les dones a les cases, proposant habitatges més petits i eficients al seu llibre A Treatise on Domestic Economy (1841)”, detalla l'experta.
Escollim altres dones que han canviat el rumb de l'arquitectura i l'urbanisme:
LES PIONERES
No hi ha documents que ho demostrin, però a Sabine de Steinbach, també coneguda com De Pierrefonds (Steinbach, 1244-Estrasburg, 1318), se li atribueix haver acabat la façana de la catedral gòtica d'Estrasburg i haver participat a la construcció de Notre Dame de París.
Sabine de Steinbach i el seu pare, Erwin de Steinbach
Al llit de mort, el seu pare, l'arquitecte Erwin de Steinbach, li va suplicar que finalitzés en nom seu l'obra de la catedral d'Estrasburg. Sabine li ho va prometre i va entreveure en un somni els relleus amb què havia de decorar la façana de l'entrada sud. Tot i el misteri que envolta la seva obra, la seva vida ens recorda que les dones també van formar part dels gremis i lògies centrats en la construcció de les grans catedrals europees.
Els historiadors Consuelo Lollobrigida i Yuri Primarosa han contribuït a rescatar la figura de Plautilla Bricci (Roma, 1616-1690), per a molts la primera dona arquitecta de la història. La vila Benedetti, destruïda al setge francès de Roma el 1849 però de la qual es conserven diversos dibuixos, demostra l'excel·lència d'aquesta filla italiana del pintor i músic Giovanni Bricci. El propietari de vila Benedetti, Monsenyor Elipidio Benedetti, va haver de quedar molt satisfet amb el resultat perquè va editar una laudatòria guia per a visitants.
A l'església romana de Sant Lluís dels francesos, cèlebre per les pintures barroques de Caravaggio, es troba una altra de les obres de Plautilla: la capella de Sant Lluís, una fita del Barroc.
“La primera dona a obtenir el títol d'arquitecta va ser Mary Louisa Page el 1878, la carrera del qual va girar al voltant de la seva preocupació pels habitatges per a persones amb menys recursos. La nord-americana Jennie Louise Blanchard Bethune (1856–1913) va ser la primera arquitecta a ser reconeguda per l'American Institute of Architects i la primera a obrir el seu propi estudi el 1881. La seva obra més reconeguda, l'Hotel Lafayette (1898-1904), a Buffalo, un edifici d'estructura de ferro i formigó amb 225 habitacions, es va convertir en símbol de la ciutat”, informa Muxí.
Sophia Hayden Bennett
A Europa, la finlandesa Signe Hornborg (1862-1916) va ser la primera a accedir als estudis d'arquitectura: va obtenir el títol el 1890 a l'Institut Politècnic d'Hèlsinki, on es van titular 14 dones fins al 1908, encara que no podien exercir com a tècniques de l'estat.
Tot i que amb sis anys els seus pares la van enviar amb els seus avis a Boston, Sophia Hayden Bennett (Santiago de Xile, 1869) podria considerar-se la primera iberoamericana a graduar-se. Pel seu projecte guanyador del concurs per al World's Columbian Exposition de Chicago, el Woman's building –amb biblioteca i sales d'exposicions i conferències– va rebre una desena part del que cobraven els companys de professió.
LES ESPANYOLES
Intel·ligents, perseverants, singulars i vocacionals, així descriuen María Carreiro i Cándido López, doctors en arquitectura i autors de l'estudi Arquitectes pioneres de Galícia, a les primeres llicenciades en aquesta disciplina a Espanya.
“Eren també polifacètiques: la canària María Juana Ontañón (1920-2002), la quarta a titular-se a Espanya, per exemple, jugava a rugbi, competia en certàmens d'esquí i conduïa”, detalla Carreiro. Tot això en pantalons, una peça molt poc usada per les dones de lèpoca.
A Matilde d'Ucelay (1912-2008), la primera a titular-se el 1936 i l'única guardonada amb el Premi Nacional d'Arquitectura, el va seguir el 1940 Rita Fernández Queimadelos (1911-2008).
LES DONES DE LA BAUHAUS
En la que probablement sigui l'escola de disseny més cèlebre del planeta, juntament amb Mies van der Rohe, Wassily Kandinsky o Paul Klee, van estudiar, ensenyar i treballar 462 artistes.
Diverses van participar en el projecte Haus am Horm, un prototip dhabitatge unifamiliar destinat a les necessitats de lhome modern.
La cuina ideada per Benita Koch-Otte va ser una fita i un precedent de les cuines modulars, la clau del qual és el model en sèrie, a mida i de baix cost. El disseny d'aquesta alemanya nascuda a Stuttgart el 1892 es basava en armaris baixos i de paret i en una pràctica encimera contínua.
Poques arquitectes van sortir de la Bauhaus. Koch-Otte, com la majoria de les companyes, estava adscrita al taller tèxtil. Walter Gropius, el primer director de l'escola de disseny de Weimar, va contradir a la pràctica la promesa que va fer en el seu discurs d'inauguració: “No es faran distincions entre el bell sexe i el sexe fort. Drets iguals, però també deures iguals. A la feina som simplement professionals del nostre art”. Les dones, segons ell, no pensaven en tres dimensions, per això, la majoria es van haver d'apuntar al curs de tèxtil o, com ell en deia, “la classe de noies”.
La pel·lícula Lotte am Bauhaus (disponible a Filmin) reivindica aquestes artistes a través del personatge fictici de Lotte Brendel, inspirat en Ànima Siedhoff-Buscher, la concepció de l'habitació dels nens com a espai per a la llibertat i la creativitat va revolucionar l'estructura de l'habitatge.
El cas de Lilly Reich (Berlín, 1885), professora de la Bauhaus, és il·luminador: la història s?ha encarregat d?esborrar-la de l?imaginari col·lectiu. Molts coneixen la feina més important de la seva carrera, part dels pavellons d'Alemanya ideats per a l'exposició universal de Barcelona del 1929, com el pavelló Mies van der Rohe. Això malgrat que els seus estrets col·laboradors han assegurat que Lilly Reich i la seva parella, Mies van der Rohe, van participar igual en el projecte. Reich va signar nombrosos projectes –com la casa Tugendhat (Brno, República Txeca) i les cadires del mateix nom– juntament amb Van der Rohe.
La primera dona a accedir al taller de metall dirigit per Laszlo Maholy-Nagy va ser la pintora, escultora, fotògrafa i dissenyadora industrial Marianne Brandt (Chemnitz, 1893), les làmpades, cendrers i recollidors constructivistes del qual continuen inspirant peces actuals. També va treballar a l'estudi d'arquitectura de Walter Gropius.