La Menorca gastronòmica sempre és un full de ruta interessant de seguir. Al capdavall, l'illa és una destinació tradicional de turisme gastronòmic gràcies als seus productes del mar, als seus formatges oa plats emblemàtics com la caldereta de llagosta.
Però en els darrers anys, a més, en viu una revolució que la converteix en el lloc perfecte per descobrir una gastronomia verd, sostenible i posada al dia.
Cal tornar a Menorca sempre que se'n tingui ocasió. I cal fer-ho, a més de per les cales increïbles, pels paisatges difícils d'oblidar o per aquesta successió d'hotels amb encant que esquitxen tota l'illa, per la gastronomia.
Cales Mitjana i Mitjaneta.
Tot i tenir una mida relativament petita, l'illa és una sorpresa constant gràcies a la diversitat dels seus productes ia una cuina tradicional d'arrel marinera en què destaquen plats com la caldereta de llagosta, productes com els formatges de Maó , embotits com el cuixot i begudes com la ginebra i la pomada , convertits ja en icones d'una manera de vida.
I tot i així, malgrat els tòpics i de les receptes més populars, Menorca no deixa de reinventar-se, de donar forma a propostes atractives que fan que es puguin fer noves rutes amb la gastronomia com a eix , una manera diferent de descobrir l'illa i els seus productes deixant enrere les idees preconcebudes.
Caldereta de llagosta.
SÓN FELIP: EL PARADÍS REGENERATIU
Al nord de Ferreríes s'estén la zona menys poblada de l'illa, una successió de lloms, finques i boscos entre els quals poques vegades s'entreveu alguna teulada. El límit el posa la costa rocosa, amb sorrals mítics com Cala del Pilar, Cala Fontanelles o Algaiarens, fins a les que val la pena fer l'esforç d'arribar-hi.
És aquí, entre unes cales i unes altres, al peu de Sa Muntanya Mala, on s'amaga un d'aquells secrets ben guardats que l'illa acull i que un exCEO de la marca Desigual s'ha convertit en un projecte únic.
Son Felip (Camí Alfurí de Baix) és una finca i allotjament rural , però no és qualsevol finca. Son Felip són 1.000 hectàrees que inclouen boscos i parcel·les dedicades a l'agricultura regenerativa , una modalitat que porta allò ecològic un pas més enllà i que no es conforma a no fer malbé la terra, sinó que busca guarir-la, recuperar el seu estat original i millorar la seva productivitat.
De fet, els cotxes no entren a Son Felip . Les visites que es fan aparquen prop de l'entrada i des d'allà, caminant o en vehicles elèctrics, s'internen en aquest lloc que mesura més de 10 quilòmetres de punta a punta que es gestiona sota les directrius de Francesc Font , un dels noms clau de l'agricultura regenerativa actual.
Aquí es cultiven oliveres , amb els quals es produeix un oli excel·lent, es planten melons i síndries, hi ha ametllers, es crien gallines, es recull mel i es cuida una horta d'hortalisses.
Unes coses es nodreixen de les altres. Les gallines viuen en galliners mòbils, dissenyats en fusta i integrats al paisatge, que es traslladen d'una finca a una altra per no esgotar el terra. Amb això, a més, es fertilitza un camp que més endavant donarà aliment per als cavalls.
Perquè els cavalls són un altre dels senyals d'identitat d'aquest projecte, cavalls de raça menorquina amb què es poden fer rutes per la finca. Però encara n'hi ha més.
Allà, al centre de tot això, hi ha un casalot rehabilitat , un dels racons més discrets i exclusius de l'illa, que es pot llogar sencera o triant entre l'habitatge principal i el lodge al costat de la piscina. A pocs llocs es gaudeix de la calma, el silenci i els horitzons de l'illa com aquí.
UN RESTAURANT QUE MEREIX UN DESVIAMENT
No gaire lluny, cap al sud, està És Migjorn Gran . I allà, a l'entrada, passant gairebé desapercebut darrere dels murs blancs al costat de la carretera, hi ha Ca Na Pilar (Av. de la Mar, 1), el restaurant de Víctor Lidón i Ona Morante.
Víctor va treballar amb Xavier Pellicer i Santi Santamaría a Catalunya, dels quals en va aprendre una cuina mediterrània culta i sense prejudicis que adapta, en aquest casalot de més de 200 anys, a l'imaginari i al rebost menorquins.
El local és realment acollidor, el petit pati és un luxe que és difícil imaginar des de fora i la carta és plena de propostes com el tàrtar d'escamarlà amb moll, el moll farcit de peus de porc i persellada o la ratlla amb pedrers de vedella menorquina i porros.
L'ÀNIMA FORN DE MAÓ
La principal ciutat del sud de l'illa és avui, a més de moltes altres coses per les quals cal visitar-la, una destinació en plena ebullició fornera . A la seva oferta tradicional s'hi han sumat en els darrers temps alguns obradors que val la pena explorar.
Podem començar, per partir dels orígens, per un clàssic com La Ceres (Carrer de l'Església, 8), a un pas de l'església de Santa Maria, amb aquest aspecte de fleca d'una altra època i amb la seva oferta de pans de sempre.
I pujar després cap a la porta de Sant Roc perquè allà, una mica amagada darrere les terrasses i l'ambient de la plaça, hi ha una de les darreres incorporacions forneres de l'illa.
Pigalle (Carrer de Bastió, 4) ocupa el local d´un vell cafè de la ciutat i s´especialitza en pans d´escola francesa. I sí, és l?exemple perfecte d?aquesta nova Menorca gastronòmica.
Allí Emmanuele de Sola, un neopanadero parisenc enamorat de la illa, conjuga el forn clàssic francès amb influències locals. Val la pena entrar, treure el cap al seu obrador envidriat, preguntar i, en cas de dubte, xerrar amb Emmanuel, perquè aquest és un d'aquells rars llocs amb alguna cosa especial, una certa personalitat que encaixa amb el barri i que cal conèixer sense presses .
Una mica més enllà, lluny de la Maó més turística, en un racó del Carrer des Negres , el forner Carlos Font va instal·lar un forn de llenya del qual cada dia surten pans amb aquest aspecte fort d'un altre temps i aquesta aroma que et fa sentir a casa.
Carlos és un altre d'aquells artesans que porten el pa a la sang , als que es coneix pels seus fogueres , però a qui val la pena escoltar, deixar que ens expliqui els coms i els perquès de cada peça.
Des d'aquí, amb un pa -o dos- sota el braç, de tornada al centre, potser s'hauria d'aturar a la tradicional Sucreria Vallés (Carrer de Hannover, 19) per provar la seva ensaïmada a l'estil tradicional de l'illa més esponjosa i més alta que les de Mallorca.
O acabant, per què no, amb una parada per comprar a l'històric Mercat del Peix abans de tornar cap a casa pensant en un sopar amb un bon pa torrat, oli ecològic de Son Felip i potser unes gambes vermelles del mercat. Però abans, un negroni a la terrassa de l'Augustine , que les coses bones cal gaudir-les i aquí convé seure i deixar que Maó passi davant nostre sense presses.