Mark Rockatansky (Mel Gibson) al volant del V8 Interceptor (Ford Falcon XB GT coupé) .
Ara que les distòpies futuristes semblen la tendència dominant en la ficció, tant de pel·lícules com de sèries de televisió, convé mirar enrere per recordar a Mad Max, una de les grans històries distòpiques del setè art que va tenir la seva primera entrega el 1979 ia la qual van seguir tres seqüeles el 1981, 1985 i 2015.
L'argument es basa en l'activitat frenètica de la Patrulla de Força Central en un futur apocalíptic caracteritzat pel caos social en què grups de delinqüents motoritzats domina les carreteres australianes.
A aquesta patrulla pertany el protagonista Max Rockatansky, personatge interpretat per Mel Gibson, que es desplaça en un V8 Interceptor, també conegut com Pursuit Special, un vehicle basat en el Ford Falcon XB GT coupé i reconvertit en interceptor policial. L'últim dels interceptors V8 va ser creat en el primer lliurament de la saga per convèncer Max que romangués a la Força Central.
Tina Turner va protagonitzar el personatge antagonista de Max Rockatansky, Aunty Entity, i va participar a la banda sonora de la pel·lícula.
ELS ORÍGENS
Remuntant-nos als orígens, el 1976 el productor Bryon Kennedy i el director George Miller van començar la preproducció de Mad Max amb un pressupost de 350.000 dòlars per a la seva pel·lícula, incloent-hi només 20.000 dòlars per a vehicles i 5.000 més per al seu manteniment.
La tasca de dissenyar el cotxe de persecució especial es va encarregar al director d'art de la pel·lícula, Jon Dowding. Els seus dissenys inicials, basats en un Ford Mustang modificat, eren molt estilitzats i futuristes, amb spoilers al sostre i al maletre, bengales als passos de roda i una part davantera modificada.
En una subhasta de cotxes a Frankston, Victòria, es van comprar tres cotxes australians per menys de 20.000 dòlars: dos Ford Falcon V8 XB policials victorians i un cupè Ford Falcon XB GT 1973 de color blanc que havia estat embargat a l'àrea de Dandenong. Els dos sedans es van convertir en el Big Bopper i el Yellow Interceptor, mentre que el GT es convertiria en el Pursuit Special de Max que ens ocupa.
Els dos sedans comprats per a la pel·lícula es van convertir en el Big Bopper i el Yellow Interceptor.
LES MODIFICACIONS
Aleshores es va procedir a modificar l'automòbil i convertir-lo en l'exemplar que es necessitava per donar vida al guió de la pel·lícula. Es va fer molt èmfasi que cada centímetre del sobrealimentador original quedarà a la vista, cosa que es va aconseguir muntant-lo més elevat que el motor, damunt del filtre d'aire. Aquest sobrealimentador necessitava ser accionat per un motor elèctric i no acabava de funcionar, així que s'hi van afegir vuit tubs laterals d'escapament individuals.
La peça davantera de fibra de vidre i els spoilers de la part posterior i del sostre del mateix material van resultar decisius per atorgar personalitat al model. El disseny va resultar visualment molt atractiu, però aerodinàmicament poc útil.
Pel que fa al esquema de la pintura sobre la carrosseria va ser descrit per Jon Dowding, director artístic de la pel·lícula, com "negre sobre negre". El resultat va ser una combinació de negre brillant i mat, que difereix només en la caiguda des de l'arc de la roda del darrere per seguir la línia de l'aleró del darrere.
Amb les rodes també pintades de negre, el Pursuit Special va trigar tres mesos a estar preparat. L'equip que el va construir es va mostrar força escèptic en aquell moment respecte a la qualitat de la pel·lícula i no va imaginar mai que pogués arribar a ser un èxit.
El cotxe es va sotmetre després a modificacions per part de Murray Smith, mecànic del rodatge, que ajudarien per a la filmació de persecucions a alta velocitat, configurant la geometria frontal del vehicle. Smith també va exercir com a conductor d'acrobàcies i va ser el doble de Geoff Parry, l'actor que donava vida al personatge de Bubba Zanetti a totes les escenes de bicicleta.
L'esquema de la pintura de la carrosseria va ser una combinació de negre brillant i mat.
LES SEQUELES
Un cop acabat el rodatge de Mad Max, el cotxe va ser lliurat a Murray Smith com a compensació pel seu treball no remunerat però, pel que sembla, consumia massa combustible i aquest va decidir vendre'l per 7.500 dòlars. Una ganga! No obstant, no hi va haver compradors. Murray Smith va retirar després el sobrealimentador i els tubs d'escapament laterals, encara que va mantenir la part frontal del Concorde.
Posteriorment, el vehicle va ser objecte d'una gira per centres comercials, museus d'automoció i altres actes promocionals a l'àrea d'influència de Melbourne. Amb l'èxit aconseguit per la pel·lícula, els productors van decidir comprar la interlocutòria, davant la possibilitat d'una seqüela.
Després de la seva adquisició per a una segona part, es van canviar les rodes del darrere, el sobrealimentador i els tubs d'escapament, afegint a més grans tancs de gasolina instal·lats a la part posterior, incrementant la seva aparença de cotxe adobat. La part davantera també es va modificar, traient la secció inferior per proporcionar més espai lliure. Curiosament, aquesta part davantera es va trencar al començament del rodatge, durant una escena de persecució.
Alguns dels personatges de la pel·lícula Mad Max, dirigida per George Miller.
A L'ACTUALITAT
A principis de la dècada dels 90, la febre per Mad Max havia passat i el cotxe estava exposat al Museu del Motor Birdwood, a Adelaida. Un col·leccionista de cotxes anomenat Peter Nelson, director del Museu de l'Automòbil Cars Of The Stars, al Regne Unit, i amb una extensa col·lecció de cotxes de cinema, es va assabentar del seu parador i es va entossudir a comprar-lo.
Va estar al seu museu fins que el 2011 va ser venut al Miami Auto Museum a Florida, EUA, on ha estat exposat fins ara en condicions de conservació no gaire òptimes. Previsiblement serà traslladat, juntament amb la resta de vehicles de la col·lecció privada, a la nova ubicació del museu a Orlando (5150 International Dr.) .
En qualsevol cas, aquell V8 Interceptor segueix formant part inesborrable de l'imaginari d'una saga que compta amb tota una legió de seguidors. Un exemple és el grup musical The Rockatanskys, procedent de Halifax (Canadà) i editat a Espanya pel segell madrileny Jarama Records. A més del nom del grup, en un clar homenatge al personatge protagonista de Mad Max, la portada del seu EP, 45 RPM, és un fotograma del film, on podem tornar a veure el darrere d'aquell llegendari Ford Falcon XB GT Coupé.
La del darrere del V8 Interceptor apareix en una portada del grup The Rockatanskys, editat per Jarama Records.