Què sentiríem si poguéssim reconstruir ciutats oblidades, o mons, amb el poder de la nostra imaginació? No és una cosa nova, ja que una cosa semblant va poder fer el nen Bastian Baltazar Bux per salvar el món de Fantasia, on habitaven, entre altres, Atreyu, el drac blanc Fújur i l'Emperadriu Infantil a la meravellosa La Història Interminable, de Michael Ende.
Això mateix hem d'intentar fer en contemplar les malmeses ruïnes de les ciutats abandonades que jeuen, oblidades, escampades per mig món.
La Història Interminable (Wolfgang Petersen, 1984).
Les ciutats són mons oberts en perpètua metamorfosi, però en les que s'han sumit en el silenci més absolut –ja sigui pel pas del temps o d'una manera violenta– la imaginació pot desplegar-se sense límits.
Com que ja no existeixen, poden convertir-se en la ciutat ideal, la que un sempre ha somiat. Ciutats com personatges de ficció, que neixen, creixen, coneixen diferents cicles abans de morir i, finalment, ressusciten amb la nostra presència.
En contemplar-les, intentem imaginar com van ser quan la vida bullia pels seus carrers. La història es barreja amb els nostres pensaments errabunds. Aleshores, la ciutat perduda es converteix en poesia, somni, decorat de les nostres passions i aventures, i una metàfora de les nostres vides. Aquestes són algunes de les que podem trobar pel món.
Arc de Caracalla a Djémila, Algèria.
DJÉMILA, LA BELLA ROMANA D'ALGÈRIA
Per Albert Camus, Djémila encarna la metàfora perfecta de la mort, indissociable de l'esplendor del món. A la seva obra 'L'estiu de casaments', veu aquesta ciutat de l'antiga Numídia com un “gran crit de pedra lúgubre i solemne llançat entre les muntanyes, el cel i el silenci”.
Encara Djémila havia estat descoberta molt abans, les autèntiques excavacions arqueològiques no van començar fins els anys 40 del segle passat, moment en què per fi es va poder construir un accés per carretera fins al lloc. Aleshores es va descobrir l'apassionant història de la ciutat.
Djémila va ser fundada, a la part sud del massís de l'Atlas, l'any 96 i representa una excepcional adaptació de l'urbanisme romà a un entorn muntanyós, en aixecar-se en un estret altiplà envoltat de penya-segats.
Al segle III hi vivien unes 10.000 persones, quelcom excepcional per a l'època. Al nord hi havia el fòrum de lloses impecables, el gran temple del capitoli, la cúria i la basílica. Més al sud, un segon fòrum amb luxoses termes públiques i un teatre que podia acollir fins a 3.000 espectadors. Impressionants domus romanes, mercats coberts i molt més completaven el recinte.
El seu ocàs segueix sent un misteri. Hi ha vestigis d'incendis, estàtues trencades i una clara absència de metalls preciosos. Tot això suggereix un saqueig. Al segle VII, la ciutat encara havia de lluir impressionant, ja que els àrabs que hi van arribar la van batejar com “La Hermosa” i es van abstenir de construir al lloc. Ja a la nostra època s'han celebrat festivals de música entre les ruïnes.
Pulacai, Bolívia.
PULACAI, CIUTAT REVOLUCIONÀRIA
La història de Pulacayo, a Bolívia, s'ha repetit en altres parts del món i és la clara mostra de la infinita ambició humana. En algun moment del segle XIX, un bon home passejava a lloms de la mula per les muntanyes bolivianes quan la seva muntura el va fer caure. Va ser una sort, ja que a terra va trobar una llavors de plata de grans dimensions.
En portar-la a taxar-la al poble més proper, el taxador li va preguntar: “On l'ha trobada?”. A allò que l'home va respondre: “On la mula va caure”. I d'aquí ve el nom curiós d'aquesta ciutat.
La mina de plata no va trigar a obrir i es va convertir en el jaciment d'aquest metall més important del país. A més, seria la primera ciutat minera boliviana comunicada per ferrocarril, la qual cosa va fer que es desplacés a aquesta ella una quantitat ingent de miners.
Al començament del segle XX comptava amb 20.000 habitants (dels quals 7.000 eren miners), erigint-se a la segona ciutat més important de Bolívia. Els rics compraven aquí sabates italianes, teixits anglesos i carn argentina, mentre que els treballadors pobres vivien en cases atrotinades, en un barri separat del dels rics per un filat.
Aquesta situació de tremenda desigualtat social va ser confrontada pels sindicats, i el 1946 els treballadors van signar la Tesi de Pulacayo, un acord considerat fonamental en la història sindical. Nacionalitzada el 1952, els socis la van anar abandonant i es va esgotar.
Avui dia, uns centenars d'habitants continuen vivint en aquesta ciutat fantasma. Crien flames, fan bescanvis i obren les seves modestes cases als visitants per oferir-los una esmaixada de coca. Val la pena escoltar els ancians, que ens explicaran històries de quan Pulacayo era una de les ciutats més riques de Sud-amèrica.
Porta de les Esfinxs, Hattusa, Turquia.
HATTUSA, CAPITAL D'UN REGNE OBLIDAT
Gairebé improbable, més misteriosa que qualsevol altra ciutat antiga, Hattusa ha sobreviscut mil·lennis en la memòria dels homes, gràcies a una breu menció al Gènesi.
El 1834, un arqueòleg francès realitzava un viatge per Àsia Menor quan va descobrir uns vestigis a prop del poble turc de Bogazkale, ubicat al cor d'una zona muntanyosa de Anatòlia Central. Aquells elements trobats eren de Hattusa, l'antiga capital del regne dels hitites, un dels més poderosos de la història antiga de l'Orient Mitjà. Hattusa va ser un centre religiós i comercial, trobant-se en una cruïlla per la qual transitava el comerç de teixits i minerals.
Després excavacions realitzades posteriorment –en les quals es van trobar centenars de tauletes que explicaven els secrets de la civilització hitita–, es va saber que la ciutat va desaparèixer al voltant del segle XII a. de C., només una centúria després d'assolir el seu apogeu. Les raons de la caiguda romanen ocultes, però sembla que el saqueig és la més probable. Igualment, tot indica que Hattusa hi havia perdut la seva esplendor una mica abans de la seva destrucció, sent, potser, abandonada de mica en mica en favor d'una altra urbs.
Establerta en una altiplà eriçat de turons, a uns 1.200 metres d'altitud, l'antiga capital hitita devia ser realment bonica. El 1986, el jaciment de Hattusa va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Pompeia, Itàlia.
POMPEIA, SOTERRADA SOTA EL VOLCAN
A Europa, la ciutat romana de Pompeia ca l'exemple més cèlebre de ciutat perduda.
El volcà Vesuvi va decidir esborrar-la del mapa amb la seva erupció de l'any 79. A més, el cataclisme va ser relatat per un important cronista de l'època, Plini el Jove, qui va assistir de lluny al drama que li va costar la vida al seu oncle, Plini el Vell. La seva narració és realment esgarrifós.
Les múltiples excavacions i els progressos de l'arqueologia han permès reconstruir tots els detalls de l'erupció i les seves conseqüències a la urbs romana, a més de la vida anterior. L'espectador actual es queda meravellat davant les restes d'aquest urbanisme romà desplegat sobre prop de 44 hectàrees de terra.
Fòrums, temples, teatres, carrers pavimentats flanquejades per altes voreres, cases senzilles, domus opulentes, el mercat, cellers, termes, fleques o més de 30 lupanars són algunes de les construccions que es poden admirar. Però entre tot això, no pot deixar de sentir-se el terror dels milers de persones que van morir en una de les catàstrofes naturals més importants de la història del Vell Continent.
Ma'rib, Iemen.
MA'RIB, AL COR DEL REGNE DE SABA
Al centre de un territori que segueix pertanyent a les tribus beduïnes i que no està limitat per cap frontera, l'antiga capital del regne de Saba ja no és testimoni del desembarcament dels viatgers que arribaven a els anys 80 per la carretera que la comunicava amb Sanaa.
El caos del món actual ha tancat l'antiga Ma’rib, el jaciment arqueològic més famós del Iemen, els amants de la història i l'arqueologia. Fundada a la complicada zona –per la seva escassetat d'aigua– de l'est del Iemen, Ma’rib va sobreviure gràcies a les rieres que baixaven de les muntanyes ia la construcció d'una presa al segle VIII a. de C.
Durant més de mil anys, Ma’rib, amb prop de 40.000 habitants, es va erigir com una de les parades favorites de les caravanes de la Ruta de l'Encens, encantades amb la idea de descansar a l'ombra dels seus palmeres.
Tot i que les seves muralles van resistir els romans, ja al segle V era poc més d'un llogaret quan va caure el regne de Saba. L'antiga capital va quedar enterrada a l'oblit fins a ser descoberta per expedicions d'arqueòlegs al segle XIX. Tristament, els bombardejos de la guerra civil de 1960 van causar a la ciutat encara més dany que l'ocasionat per l'erosió del temps.
A la dècada dels 80 es va descobrir petroli prop d'allà i es va inaugurar, de nou, una presa. El paisatge ha canviat molt des de llavors, però les restes de Ma’rib es troben, desangelats, dalt d'un petit turó. Els seus vestigis de tova són molt fràgils i es columnes dels antics temples tendeixen a desaparèixer sota el tremend pes de la mateixa humanitat que la va construir. Amarga justícia poètica.