Ens mengem la primavera
Després d'aquest hivern interminable, la promesa de la primavera (primer verdor) mostra la poteta sobre el calendari i aquesta desgana que ho inunda tot: quins llargs es fan els dies grisos i què costa amunt cada petit gest.
Encara sort que els primers raigs se sol ja es posen sobre la pell i la promesa de la vida que vindrà inunda els nostres pulmons i el calaix de les camises de lli. Som sempre, però que bonics som a la primavera.
La “torp i obstinada primavera” (González-Ruano) ja gairebé s'ensuma (i que bé fa olor) perquè intuïm que omplirà de petons els nostres fastiguejos i les presses i tants timings 'per ahir' es vestiran de vermut i abandó a qualsevol terrassa de Juan Bravo o Alonso Martínez —com s'agrada Madrid a la primavera; com ens abracen els capvespres impossibles i aquesta manera tan seva de viure sense fre de mà.
Tot és ara, així que com no estimar les teves acàcies, els teus llibres i els teus cafès sota aquest sol que ho omple tot de vida: les copes a Viva Madrid, els amuntegats davant del tablao del Corral de la Moreria o les tripes a la barra de la Retasca.
"Les copes a Viva Madrid, els amuntegats davant del tablao del Corral de la Moreria o les tripes a la barra de la Retasca"
Aquesta primavera no podeu deixar passar aquesta supernova de l'hedonisme en què s'ha convertit DiverXO de Dabiz Muñoz, pur desenfrenament sensorial, i les sobretaules de què tant parlem en la terrassa de Sacha. Serà per alguna cosa.
La primavera és especialment bonica a la Mediterrània on floreix l'ametller i el cirerer, i les aromes del gessamí i el taronger inunden el Passeig de l'Albereda a València o els carrers empedrats de Valldemossa.
Al so del renaixement de les flors i sota aquesta llum blanquíssima que aixopluga el nostre mare nostrum oblidem totes les promeses que vam fer (que ens vam fer) aquest hivern de recolliment i reflexió.
La felicitat gastronòmica sota l'arc mediterrani és inabastable: des de les propostes més elèctriques d'Albert Adrià a Tickets o Pakta (amb Jaume Marambio al comandament de la cuina) al geni del Jordi Vilà a Alkimia al producte irreprotxable a Pur o Estimar ; la caldereta de llamàntol de David de Coca a Sa Llagosta o les copes a el porxo de Sant Joan de Binissaida —és el meu lloc secret a Menorca.
La paella de pollastre i conill de Casa Carmela, l'amor per l'horta (que transpira la cuina) de Ricard Camarena o el marisc davant de la barra del Rausell; com està València, eh.
És bon moment també de tornar a casa de Maca de Castro o Santi Taura a Mallorca o d'arrossegar-se fins Casa Angelina a Les Cases d'Alcanar camí a Cadaqués. Sempre cal tornar a Cadaqués.
Dins Santi Taura, al bell mig del nucli antic de Palma
Com il·lusionen els plans que vindran, oi? La temporada, que intuïm màgica, d'Ángel León a Aponiente o la cuina totèmica d'Abel Fernández a Güeyu Mar (Ribadesella).
Ens enamoren per igual la feina amb productors locals de Eneko Atxa a Azurmendi o les taules davant de l'Atlàntic a O Loxe Mareiro.
I és que ho tenim claríssim:** el contrari a la malaltia no és la salut, és el mar.** La primavera fa olor a canvi —a renovació, joventut, promeses i futur—, s'escampen els llocs (quin meravellós so: escoltar com es revela un mercat a primera hora del matí), les camises s'arremanguen sobre la pell i les tertúlies s'allarguen al so d'aquest viure malgrat tot. Això és, viure malgrat tot, viure aquesta primavera (i totes les que vindran) sense pensar —com en aquells versos d'Idea Vilariño:
"Potser no era pensar, la fórmula, el secret sinó estimar-se i estimar, perduda, ingènuament".
La temporada d'Ángel León a Aponent no ens pot venir més de gust