Barques davant del poble de Barbate, a Cadis.
Morrillo i ventresca, parpatana i cor, llom, galet, galta, facera o tarantela… La llista de paraules amb què es denomina a els molts –i deliciosos– talls de la tonyina vermella d'almadrava és gairebé tan infinita com les nostres ganes de tastar-los tots –sí, tots–: un plaer lligat d'arrel a la visita a aquesta localitat gaditana que desprèn caràcter. Barbate emana carisma.
Som a la costa de Cadis i fins aquí hem arribat disposats a capbussar-nos de ple a les aigües de Barbate, una terra que sona i sap a tonyina, però que amaga un univers més enllà d'aquesta carta de presentació que, compte, ha fet que el seu nom ressona fins i tot a l'altra banda de les nostres fronteres.
I sí, menjarem en aquest viatge –home, si us plau–, però no podem oblidar fer fora la maleta tovallola i crema solar, unes bones botes de trekking, la càmera de fotos i una gran dosi denergia. Els plans en aquest raconet del sud donen de si, i volem fer-los –sí, també– tots.
Vista de la ciutat a l'altra banda del riu Barbate, a Cadis.
UNA HISTÒRIA QUE COMPTAR
No negarem el que és evident i, si Barbate és un dels pobles de la tonyina d'almadraba per excel·lència, és perquè la seva història està estretament lligada a la d'aquesta tècnica de pesca mil·lenària. Juntament amb Tarifa, Zahara de les Atunes i Conil, es tracta de una de les quatre localitats gaditanes que continua pescant els túnids com ja ho van fer els fenicis fa tres mil anys. Un art que els barbatenys manegen a la perfecció.
Perseguint tot allò que soni a mar en aquesta terra, ens fem una passejada pels carrers del poble. Aquí es viu i se sent aquest ambient a l'estiu etern que només malbaraten les localitats costaneres. Això que tots els camins porten a Roma, a Barbate, té la seva pròpia adaptació: aquí, porten al mar.
Pesca de tonyina a l'almadrava.
Passegem pels carrerons del nucli històric per veure com s'hi repeteix també el esquema andalús de façanes emblanquinades, terres empedrats i testos amb flors que tant ens agrada.
Al Mercat d'Abastos, decorat als sostres per murals relacionats amb el món marí –amb què, si no– realitzats per l'artista local Hoko, fem un ull al ric gènere que es despatxa als seus llocs. Els botiguers anuncien els preus a viva veu i ens conviden a portar-nos una mica de tot a casa: que si ous de xoco, que si marrajos, pargos, sorells o sardines. Això sí, aquí la tonyina vermella, aquella que brilla amb força entre escamarlans i tellerines, és el gran protagonista a la temporada.
Ens tempten els bars dels voltants del mercat a parar a prendre la primera tapeta del viatge, i per descomptat, pequem. El bar Camarón resulta ser bon lloc i així que fem un mos a la seva famosa truiteta de gambetes, sabem que no ens hem equivocat. A primera hora del matí, això sí, entren millor els xurros amb xocolata del Cafè Plaza: serà que loperació biquini haurà desperar.
Aprofitem per carregar-nos de provisions, i ho fem a la botiga que té al costat del mercat Gadira, empresa barbatanya dedicada a la venda i distribució del millor producte de tonyina vermella salvatge d'almadrava: ens tornem bojos escollint entre conserves i salaons. Per conèixer una mica més sobre el món de la tonyina, i fins i tot presenciar com es realitza el mateix ronqueig –especejament d'aquest immens peix–, podem acostar-nos a la nau de Gadira al proper Polígon de l'Olivar, que mai no estarà de més.
El ritme no para i passem per la porta de l'ajuntament abans de continuar fins a la desembocadura del riu Barbate, on es troba la Llotja Antiga. Tots dos edificis van ser obra de l'arquitecte Castro Fernández Chaw. Aquest lloc, al qual un dia van arribar vaixells plens de peix fresc i on es va comerciar amb ell, va quedar en desús quan el port va marxar a la zona de l'albufera , la nostra propera parada.
Allà ens topem amb l'estampa més marinera de Barbate: la llotja bulle d'activitat cada cop que els pesquers tornen després de pescar, i és allà mateix on se subhasta el gènere mentre sobre els nostres caps, les gavines ronden buscant alguna cosa que emportar-se al bec. Una mica més enllà altres barquetes, més petites i de colors, descansen sobre les aigües atlàntiques en espera de tornar a sortir.
Platja del Far de Trafalgar, a Barbate (Cadis).
ARA SÍ: POSEM-NOS CÒMODES
Més ens val si el que volem és explorar el costat més verd i bell de Barbate: toca caminar i el Parc Natural de la Breña i Aiguamolls del Barbate ens espera. I quins tresors amaga? Doncs, per començar, una diversitat de paisatge que engloba des dels penya-segats del Tajo de Barbate i els seus 100 metres de caiguda al mar –les vistes des d'allà dalt són de les que tallen la respiració– als seus maresmes, escollides per nombroses aus per niar i fer parada a les seves migracions. També la pineda, considerada la més gran d'Andalusia, que amb la seva densa població ajuda a controlar el sistema dunar de la zona.
I és precisament allà on s'amaguen algunes de les sorpreses de la localitat. Joies que, de vegades, passen desapercebudes per a aquells amants del mar a qui costa allunyar-se de la costa. Per ells va aquest missatge: no subestimeu el Barbat d'interior, feu-nos cas.
Parc Natural de la Breña i Aiguamolls de Barbate.
Dit això, ens arrenquem en una entretinguda ruta senderista que ens porta a caminar entre la fauna i la flora autòctona fins a assolir el que queda de la bella ermita visigòtica de Sant Ambròs, construïda al segle VII. Encara que a penes en queda l'estructura de la nau i els quatre arcs torals apuntats –de la coberta, ni rastre–, té l'honor de ser una de les escasses basíliques paleocristianes del sud de la península. **
Una mica més enllà, un altre regal: les ruïnes del singular colomar de la Breña, que avui forma part d´una finca privada on hi ha establert un petit hotel rural. Al seu dia va arribar a comptar amb fins a 7.700 fornetes en què van habitar coloms portats, de vegades, en els vaixells que salpaven cap a les Amèriques. Caminem per les restes d'aquest escenari molt peculiar sense poder deixar de banda la nostra sorpresa: va ser, al seu dia, un dels tres colomars més grans d'Europa.
Colomar de la Breña, a Barbate.
DE XAPUSONS I FARS VA LA COSA
Perquè ja anava tocant trepitjar platja i perquè, si hi ha alguna cosa del que Barbate va sobrat, és de escenaris idíl·lics a la costa –25 quilòmetres, per ser exactes–. Ha arribat el moment de jugar a tombar-nos a la sorra a veure la vida passar i, tot seguit, llançar-nos de cap a les seves aigües fresques. I com començar per les platges més urbanes, com la del Carme, on a més hi ha una àmplia oferta de restaurants i bars on sadollar la gana?
Però nosaltres ens quedem amb altres de més verges, més pures. Per exemple, la de Zahora. És aquest l'escenari escollit pels totpoderosos kitesurfers que es llancen a dominar les onades quan el llevant prem. El mojito al Sajorami Beach al capvespre mai falla, tampoc les vistes del Cap de Trafalgar al lluny –si callem, encara ressonen les canonades d'aquella mítica batalla en què l'armada anglesa, amb l'almirall Nelson al capdavant, va derrotar les tropes aliades d'Espanya i França–. I és que Barbate és història, és naturalesa… i és diversió.
Seguint la costa en direcció a Barbate es troba Canelles de Meca, la meca del moviment hippy gadità avui convertida en un altre place to be més de l'estiu del sud: com no caure rendits al esplendor dels seus canons naturals brotant de la terra? Però n'hi ha més: allà on el litoral frega amb Zahara de los Atunes, hi són la platja de Pajares i del Cañillo. I al mig, la de l'Herbabona, que amaga un sender que arriba a una altra torre, la del Tajo , construïda al segle XVI.
Platja de Canelles de Meca.
PATRIMONI GASTRONÒMIC: TONYINA D'ALMADRABA
De vermell intens i aspecte sucós, tan brillant que gairebé es pot assaborir el mar només mirant-lo. La tonyina vermella d'almadraba és l'or vermell de l'Atlàntic, i amagant-nos al paradís gastronòmic d'aquesta menja de déus, és clar quin és el nostre repte, oi?
Per si no ho tens clar, ja t'ho diem nosaltres: menjar tonyina vermella d'almadrava fins a dir prou. Així que aterrem directament on més i millor saben del tema: El Campero, la taverna dedicada a la tonyina més exquisida, canvia la carta cada any i delecta amb les seves obres d'art culinàries. Començant per clàssics tradicionals com la tonyina ceba, i acabant amb propostes més innovadores com ajoblanc de pinyons amb daus de tarantell o la parpatana rostida amb curri i coco.
Torrada de tonyina i tòfona al Campero de Barbate.
Però l'oferta gastro barbatanya ha viscut tota una revolució en els darrers anys, i als bars i restaurants de tota la vida s'hi han unit projectes com el del xef Álvaro Rivera, que a Yoko ha sabut fusionar els sabors del Mediterrani amb els del Japó a la perfecció: després d'anys a les ordres de noms com Ricardo Sanz i Albert Adrià, va tornar a la seva terra per desplegar tot el seu coneixement davant dels fogons del seu propi negoci . En ell no cal deixar de provar, per res del món, els seus originals niguiris, com el de calamar amb eriçó i cavalles amb vinagre. Quina barbaritat.
I el ritme no para, que per això estem a Barbate: per a una pica-pica en gran, Barrunto, al costat del passeig marítim, és la proposta més gamberra de Juan Viu, qui a més es troba transformant el seu anterior restaurant, Viu Espai Gastronòmic, en un projecte de cuina d´alt nivell. I a només dos minuts: el mar un altre cop. Aquest etern Atlàntic que ens brinda el millor paisatge des d'on acomiadar-nos fins a la propera.
Perquè ja et vam dir que no només de tonyina viu Barbate. Encara que sent, ho reconeixem: sense ell no seria el mateix.