'Negre d'estiu' d'Elvira Lindo
Darrerament no hi ha analista cultural o todòleg que no afirmi amb soltesa messiànica que amb el coronavirus ha començat el segle XXI . Abans (o abans d'abans) aquest mateix erudit havia fet una anàlisi idèntica sobre la caiguda de les Torres Bessones o sobre la crisi econòmica del 200 8. “Ara sí que ha començat el segle XXI!”, (llegiu amb to admonitori, veu tronant i dit acusador). Perquè pel que sembla només les catàstrofes i els titanics inauguren els segles . No obstant això, des d'aquí vinc a esmenar la plana als supra todòlegs (que l'insidiós corrector del meu ordinador s'entesta a anomenar podòlegs), ja que per mi el mil·lenni no l'inaugura Bin Laden ni el ridícul Efecte 2000 que ens deixaria tots tancats en un ascensor, sinó el primer Negre d'Estiu de Elvira Lindo.
(Pausa dramàtica) Sí, ja sé que exagero. Sí, ja sé que realment el segle va començar el 2001 (vaig estar casada amb un matemàtic dels que et corregien a plaer). Però si ho dic és perquè em dóna la gana, perquè allò que no s'exagera no llueix i perquè després de llegir-me d'una tacada totes les columnes que l'escriptora va publicar al suplement d'estiu de El País del 2000 al 2004 –en la preciosa edició de Fulgenci Pimentel amb una vaca a la piscina–, després de riure'm a rialla neta, m'ha posseït un cert esperit pinturer i vivalavirgen que m'incita a escriure com una fidel i tòxica imitadora d'aquella Elvira Lindo.
'Negre d'estiu' d'Elvira Lindo
Si ets o has estat lector de diaris (aquest apassionant vici físic i mental que et taca els rovells dels dits i et fa sentir com si entenguessis el món), si no ets mil·lenial ni centenial , probablement recordaràs haver viscut en directe la fogonada del Negre d'Estiu a la premsa diària. En el meu cas (que tampoc és que importi gaire, però per què no) “els negres” eren el primer que llegia cada dia i també el primer que comentava amb el meu nuvi murcià i matemàtic via SMS, que era el xat de l'època. Entre sexting i sexting, missatge sobre La Lindo . I així.
“Sóc una persona difícil de relaxar –ens explica l'escriptora, que se sent al camp com un pop en un garatge–. O estic desperta o estic adormida, però això de tenir la ment en blanc no va amb mi . A mi, de les filosofies orientals només m'agrada el sushi”. Mentre el seu sant entra en èxtasi amb el germà pomera, el germà codony i la germana barbacoa. O perles com aquesta: “De vegades odies la teva família al complet, notes que li tens mania, saps que està molt lleig, però no ho pots evitar. A mi em va passar ahir a la nit, concretament ”. Què és un pensament estiuenc, populista i transversal on n'hi hagi.
Per descomptat, com passa amb tot el que realment val la pena, entre els lectors de lèpoca no hi va haver unanimitat . Als haters de llavors ( senyors de base o membres de la lliga de la dignitat i l'alta cultura) aquella columna els semblava una col·lecció de tontunes vergonyoses i “sense missatge”. Però al meu entendre (ia la dels editors de Fulgencio Pimentel, que si alguna cosa tenen és bon gust) aquelles cròniques familiars on l'autora explicava el dia a dia d'una parella d'escriptors a l'estiueig de la serra –ell més intel·lectual, una caricatura de l?autèntic Muñoz Molina; ella, més vitalista, xisgarrabís i una consumista empedreïda – eren un retrat genial, autoparòdic i neuròtic ple de troballes sobre la naturalesa humana i la societat de l'època. Perquè, com ella mateixa diu en un “tint”, “ abans sóc antropòloga que dona de lletres ”. El que significa que res del que és humà li és aliè i que no hi ha detall de la suposada calma chicha estiuenca a qui no tregui punta; ni incoherència pròpia o aliena que no quedi al nu sota la seva lupa briosa i castissa.
Elvira Lindo i Antonio Muñoz Molina, en un estiu del 2006
El seu és un estil que deixa a l'aire les misèries (sobretot les pròpies) . En la tradició del que els anglosaxons anomenen el del self deprecating , que hem vist al millor Woody Allen ia la millor Lena Dunham, però que al nostre país segueix sent l'excepció per aquesta màxima recalcitrant que “els draps bruts es renten a casa” , que tan sovint ens deixa a cegues de nosaltres mateixos.
Llegir els Negres d'Estiu és viatjar a un estiu i alhora que semblen inabastables per la seva innocent i vella normalitat . A aquelles nits estivals en què el gripau croa, el mussol ul·lula, el gos borda, el gat maúlla i els fills adolescents tirats al sofà esperen el seu entrepà de truita amb passiva exigència. És retrobar-nos amb Evelio, el paleta faltó que entra i surt de la casa quan vol ; que parla amb l'escriptora mirant-lo als pits, que els deixa les rases obertes d'un any a l'altre i que es tanca al bany del passadís a cagar, fumar ia parlar per telèfon; és riure'ns amb "el sant" d'Elvira Lindo , i la seva pomera i la seva motxilla de fumigació, i el seu Thermomix (“Un nou clarejar!”) i els seus llibres XL sobre Churchill, Mao, Lenin o Netanyahu; i la seva L de conductor novell (Elvira no condueix: ella és “taxicòmana”).
Tornar als Negres d'Estiu ca menjar gambes amb Paco Valladares , que encara és viu i coqueteja a dretà i sinistre amb la seva veu engolada i els seus aires de revista; és quedar-se quallat al sofà amb el Tomàquet de fons a la tele; retrobar-se amb el nen Omar , un agregat temporal a la família, que segons explica l'autora al pròleg era en realitat el fill de l'assistenta guineana, que se'n va anar de vacances i se'l va deixar d'acollida. És riure una altra vegada amb el pare de l'autora, aquest ésser sobrenatural que es fuma un Fortuna entre plat i plat i un Ducados després de les postres , que exigeix el seu vi, el seu xoriço, el tall gran de meló, el gelat, el cafè, el whisky de malt i la xocolata, perquè si no… com que li falta alguna cosa. I és assistir al naixement catòdic de Jorge Javier, de Belén Esteban i els Matamoro, que llavors eren encara “joves promeses” del “chou couché”.
Negre d'estiu
És tornar a uns textos i uns personatges que no han perdut la frescor, la tendresa ni la “ malafolla ” i que encara que siguin fruit del seu temps diuen més sobre nosaltres del que creiem perquè ho fan sense censura i sense màscares, però sobretot, sense màscares.
Fins i tot la mateixa autora se sorprèn en el pròleg de la seva gosadia de llavors: “Llegeixo aquestes peces còmiques que vaig escriure durant cinc agost consecutius i alhora sento estupor, diversió, sorpresa i pudor retrospectiu. Ric i m'emporto les mans al cap. Perquè l'expressió més comuna que em ve al cap és: “ Déu meu, quin valor! ”. Quin valor tenia per convertir tan desvergonyidament la meva vida diària en material de pura comèdia”. Però és clar, aleshores no hi havia xarxes socials, ni trols. Ho llegia tot quisqui i els haters es limitaven a escriure abstruses cartes al director de les quals era fàcil confiar-se.
Viatgeu a aquest llibre, perquè potser nosaltres no siguem els mateixos, però el Negre d'Estiu d'Elvira Lindo segueix sent una font de pura felicitat al gaznate i al cor.
Elvira Lindo a la Fira del Llibre de Madrid de 2015