Vilardesilva, al Parc Natural Serra Enciña da Lastra, Ourense.
Valdeorras és un dels tresors més ben guardats de la província d'Ourense. Custodiada per els cims més alts de Galícia i uns vessants de terra vermella que llisquen fins a les ribes del riu Sil, a Valdeorras l'única cosa que falta són els turistes.
Perquè per tenir-ho ho té de tot. No només pics de més de dos mil metres, també un parc natural, el segon conjunt de llacunes glaceres més gran d'Espanya, boscos autòctons excepcionalment conservats i un llegat històric aclaparador. Per no esmentar el firmament que li ha valgut una certificació Starlight. Els cels són tan nets i brillants que qualsevol voldria que li traguessin el somni.
El cim de Galícia són les muntanyes de Trevinca-A Veiga.
LA GALÍCIA MÉS DESCONEGUDA
Però encara són pocs els que actualment decideixen aventurar-se a una ruta per la Galícia desconeguda que aquesta comarca abandera. No va ser així amb els romans que fa més de dos mil anys es van assentar en aquests paratges que obrien l'únic accés a la regió transitable a l'hivern. Arribaren des del Bierzo, on, mentre rebentaven les muntanyes a la recerca d'or, construïen, sense saber-ho, un paisatge que dos mil·lennis després ostentaria el títol de Patrimoni de la Humanitat: Les Mèdules.
Els romans van saber trobar el punt a Valdeorras, on van veure una gallina dels ous d'or i on van traçar una calçada que, actualment, comparteix etapes a la comarca amb el Camí d'Hivern, utilitzat pels pelegrins que es dirigeixen a Compostel·la els mesos més freds de l'any.
Alguns d'aquests caminants esmorzen croissants artesans que la meva mare elabora a la fleca on treballa. Parlen en anglès i, com qualsevol guiri que passi per la zona, se senten incompresos. És normal. La promoció turística és encara un procés aletargat en una comarca que ha centrat tota la seva economia a l'extracció de la pissarra.
No obstant això, hi ha iniciatives que a base de prova i error han trobat una mena de recepta màgica que inclou ingredients de primera qualitat. Una poció amb atractius gastronòmics, històrics i naturals que pretén conquistar els viatgers que s'animin a recórrer Valdeorras.
A A Rúa es concentra el major nombre de cellers de la DO Valdeorras.
TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA
Això mateix devien pensar els romans. Ells van entrar a Valdeorras per quedar-s'hi. Aprofitaren els vessants del Sil i la fertilitat de la vall per al cultiu de vinyes. Imitant altres campaments, van decidir que plantar in situ era una opció ideal per calmar la set dels legionaris sense imposar costos de transport.
Aquesta passió pel vi, que també van assimilar els pobladors preromans, ha arribat invicta fins als nostres dies. Un homenatge al déu Baco heretat de generació en generació i consolidat en una de les cinc denominacions dorigen vinícoles de Galícia.
Els romans van portar a Valdeorras la vida moderna, com se sol dir. Mineria, obres públiques i agricultura. Van substituir els assentaments de l'alta muntanya per nuclis de població a les zones baixes i van deixar la seva empremta en forma de noms, mosaics o làpides.
Però, sens dubte, el principal llegat de la Roma imperial va ser l'habilitació de l'accés a la Gallaècia amb la construcció de la Via Nova o Via XVIII, que unia Astúrica Augusta (Astorga), amb Bràcara Augusta (Braga). Aquesta calçada va incorporar al seu pas ponts com el que encara es conserva a Èntoma i obres d'enginyeria com el túnel de Montefurado, una bèstia trepada per desviar el curs del riu i facilitar així l'extracció de l'or, la fi última de l'estada romana al nord-oest peninsular.
Al llogaret de Corzos (A Veiga) es pot visitar el molí dels Carballos i la forja del poble. Ourense. Galícia.
VALDEORRAS, VALL D'OR?
Aquest or és el que ha propiciat la creença estesa –i errònia– sobre l'origen etimològic del topònim Valdeorras. Encoratjada per la terra vermella de la vall i la recerca del mineral pels romans, la llegenda està servida per afirmar que Valdeorras significa Vall d'Or. Reconec que sona èpic, però res més lluny de la realitat, perquè quan els romans van posar el peu a la comarca, aquesta ja estava habitada per un poble astur: els gigurros.
La riquesa aurífera va ser clau en les campanyes de l'emperador August a Valdeorras, on van destacar la ciutat de Calubriga i la capital, el Fòrum Gigurrorum. L'assimilació va ser tan gran que fins i tot un gigurro, Lucio Pompeyo Reburro Fabro, va arribar a convertir-se en comandament rellevant de l'exèrcit romà. La seva làpida de marbre blanc, datada als segles II o III, es pot visitar davant de l'església de Sant Esteve a A Rúa i l'epitafi resa així:
"Dedicada a Lucio Pompeyo Reburro Fabro, fill de Lucio, pertanyent a l'ètnia dels Gigurros, de la tribu Pomptina i natural del castro de Calubriga, destinat a la Cohort VII pretoriana, beneficiari del tribú, teserari de la seva centúria, portaestendard a la seva centúria, procurador del fisc, condecorat amb comicle pel tribú, escollit pel propi emperador".
Després de la caiguda de Roma, el terme gigurri va evolucionar a giorres, eurres i iorres. Per a finals de l'Edat Mitjana, el nom ja era Val d'Iorres, Valdiorres. Fins als nostres dies. Una vall d'or que no és tal.
El Mirador de A Cruz es troba al Parc Natural Enciña da Lastra.
L'OR NEGRE
Més enllà de les històries de romans, parlar de Valdeorras és, per mi, parlar de la meva infantesa, dels passeigs de diumenge amb la meva família per visitar algun monestir o pujar a un mirador. També és parlar dels matins de dissabte al despatx del meu avi, on feia les vegades de secretària, àvida en desitjos d'usar aquella màquina d'escriure, primer, i l'ordinador de l'escriptori, després. Era allà on el meu avi redactava els seus articles per a diaris com La Regió o La Veu de Galícia, que anys més tard li valdrien el títol de Valdeorrés Ilustre.
No podria parlar de Valdeorras, la seva història i els seus atractius sense parlar paral·lelament del meu avi, que tenia tres noms. L'oficial era Tomàs o Tomàs Terrón. Després hi havia El Maestro, nom que utilitzava el seu alumne preferit, Isidro García Tato, investigador del CSIC. Aquest nom sempre em va sonar místic, encara que avui no m'estranya tenint en compte que Isidre va estudiar Teologia i va ser també alumne de l'expontífex Benet XVI (Joseph Ratzinger). Finalment, el tercer nom del meu avi és el que li vam posar les seves nétes, que no sent capaços de pronunciar Tomàs, vam anomenar-lo Tatàs.
El meu avi Tatás, mort el 2004, va exercir com a mestre d'escola unitària ia la comarca va començar la seva tasca a Casaio, un poble a més de mil metres d'alçada que conforma un dels passos cap al sostre de Galícia, Pena Trevinca, a 2.127 m.s.n.m.
Sant Miquel de Biobra és una parròquia localitzada al nord del concello de Rubiá.
El refrany "Aquest passa més gana que un mestre d'escola" era un dels que el meu avi repetia sovint. Potser volia fer referència a aquells anys de guerra i postguerra en què va haver de pluriemplear-se per tirar endavant. Perquè, mentre a l'escola ensenyava els uns a llegir, simultàniament exercia de capatàs dels altres a les Mines de Wolframi de Valborraz. Allí s'extreia un or negre que va substituir el de l'època daurada dels romans. Un or 2G, de segona generació, per a l'explotació del qual **es van canviar els esclaus de l'antiguitat pels presos polítics republicans. **
A la instal·lació se la coneixia com 'La Ciutat dels Alemanys', i encara que en els darrers anys ha patit esfondraments degut a inclemències meteorològiques, encara es pot visitar i fer un repàs per la seva història. Seguint el corriol de la muntanya, s'arriba a la boca de l'antiga mina, on famílies dels llogarets propers també treballaven en l'extracció del wolframi, una paraula sobre la qual hi ha diverses teories etimològiques, a cadascú més èpica.
Hi ha qui sosté que la paraula wolfram deriva de la combinació de wulf (en alemany, llop) i hraven (en alemany antic, corb). Altres afirmen que és combinació de llop i rahm (en alemany, nata), referint-se a la creença dels miners que el dimoni, en forma de llop, contaminava els minerals amb les baves (d'aquí les nates) per disminuir-ne el valor. La tercera teoria és la que combina llop amb ram (en alemany antic, brut). Aquesta última és la idea que segueix el documental Lobos Sucios, de Felipe Rodríguez, en la seva incursió a la Ciutat dels Alemanys:
"Lobos Bruts és el relat de un mineral que transcendeix la història i que com tot en aquesta vida es pot usar per a allò bo, com generar energia, o per a allò dolent, com a munició", explica Rodríguez en una de les entrevistes concedides a La Voz de Galicia.
La llacuna natural de Veigas, d'origen glacial, que es va formar en el període quaternari.
La veritat és que a Valborraz van arribar a treballar més de mil persones entre veïns i presos. La mina va portar benestar econòmic i electricitat als pobles del voltant. I amb ella la vida moderna va tornar a ocupar Valdeorras. Mentre alguns treballaven per complir condemna o guanyar-se els fesols uns altres es dedicaven a l'estraperlo de tan preuat i escàs mineral.
Mentrestant, la zona alta de Valdeorras es va convertir en un lloc ideal per a moviments dels maquis, opositors del règim franquista. Seguint el símil del documental de Rodríguez, els maquis eren uns llops difícils de rastrejar entre les muntanyes de Trevinca i el Teixadal de Casaio, també conegut com La Ciutat de la Selva. Així ho descriu Eduardo Olano Gurriarán al seu llibre El tejo i el Teixadal de Casaio:
"Entrar a el Teixedal de Casaio és com accedir a un recinte catedralici fet d'arbres en lloc de pedres; s'observa la mateixa ombra, idèntica frescor, la mateixa llum irisada filtrada a través dels finestrals de les fulles”.
Aquest bosc, que inclou més de 400 exemplars de teixos, és únic a Espanya. Un santuari de gran importància natural on els maquis van trobar amagatall i que es va convertir en punt d'organització de guerrilles en temps de postguerra, cosa que, actualment, és objecte d'estudi de l'equip d'arqueòlegs i científics que componen Sputnik Labrego.
Passeig d'O Aguillón, a A Rúa.
I precisament allà, a Casaio, al mateix lloc on el meu avi exercia com a mestre i a un pas de les mines de Valborraz i del Teixadal, és on ressona el ressò d'un dels projectes que toquen l'ànima i deixen passar la llum entre els cims més elevats de Galícia. La iniciativa, que busca finançament a Goteo, pretén reconvertir l'antiga escola de Casaio en un alberg rural, un espai amb compromís ecològic, on desconnectar del que és urbà i connectar amb el que és natural, que serveixi a més com a centre d'activitats de diversa índole. Així ho defineixen Elba i Pedro, impulsors de la idea:
*"Hi ha històries que bateguen, a la memòria d'un lloc, com un ressò recurrent. Històries que rememoren, dins d'aquestes parets de pedra, la infància dels avantpassats, guardades des de fa cent anys i que avui volen sortir i explicar, tornar com un ressò desbordant, com si parlessin aquests antics arbres”.
El projecte Ressò dos Teixos pretén posar en valor la riquesa de Casaio i dinamitzar la vida al llogaret. Aquesta escola on el meu avi va ensenyar és un lloc en la memòria de la gent gran i qui sap **si a les parets ressona encara el ressò dels xavals recitant taules de multiplicar. **
MENJAR BÉ, POSEU-ME GROSSA I, DEL ALTRES, FER-ME LA SORDA
La senyora Lucita és la meva àvia. Dona de Don Tomás i mestra. Als 93 anys, Lucita és capaç de recordar el nom de les illes que conformen els arxipèlags d'Indonèsia o recitar-te la llista dels Reis Godos. Sempre m'he sentit afortunada per tenir uns avis així, no ho puc negar. Però a més de la geografia i la història, l'especialitat de Lucita és el brou gallec de cols.
"Vaig menjar com un capellà", li deia el meu avi quan ella es lluïa a la cuina i contrastava amb la gana que havien passat aquells mestres d'escola.
Per part meva, reconec que sempre vaig preferir el secretariat a la cuina. Durant els estius i caps de setmana que passava a casa de Tatás i Lucita, no tenia problema a exercir d'ajudant del meu avi, però de la mateixa manera, intentava escaquejar-me de les feines de casa que m'enviava la meva àvia. Per això ella sentenciava: "Vaig menjar bé, posa'm grossa i, de la resta, fes-me la sorda", com per dir-nos que anàvem al que anàvem, en aquest cas a dinar, i després ens allargàvem sense ajudar a recollir.
L´església monestir de Xagoaza és d´origen romànic i ara forma part d´un celler.
Els temps canvien i jo m'he endut una mica de cadascun dels meus avis, ja ho veus. Mentre escric aquest relat valdeorrès des de la taula del meu despatx, a la cuina cou un brou recepta de Lucita. Conto els dies per anar a Valdeorras coincidint amb alguna de les festes gastronòmiques. Entre les meves favorites estan la Festa del Codillo i la Festa de l'Empanada de Costreles. Una empanada farcida d'ossos de costella de porc adobada? Hi ha. I és un menjar únic a la meva comarca.
També m'agrada quan anem a casa de la meva tia i en té menú empanada de meravelles, nom amb el les bledes es coneixen a la zona. Però, sens dubte, els dies estrella de l'any giren al voltant de la matança del porc. Valdeorras no és país per a vegans, és un fet. A l'hivern hi ha dues fites ineludibles: el dia que es prova la zorza (la picada amb què després s'embotiran els xoriços) i el dia que es menja el botelo, l'estómac de porc farcit de carn adobada i macerada, que també té la seva cita anual en forma de festa gastronòmica a O Barco.
Santuari de Nosa Senyora das Ermidas, en una profunda gola del riu Bibei
LA TERCERA EDAT D'OR
No n'hi ha dos sense tres. Primer va ser l'or romà, després va arribar el volframi i des de fa unes dècades és la pissarra la que ha pres el relleu per moure l'economia de la comarca. Un nou or negre que empra gran part de la població valdeorresa i que, una vegada més, és pa per avui i gana per demà. Perquè malgrat els diners que genera la pissarra, no és or tot el que llueix. Esbudellar muntanyes té conseqüències, no només per als que treballen a les pedreres exposats a la pols de sílice, sinó en els paisatges que es destrueixen mentre els enderrocs avancen imparables cap al llit del Sil.
Malgrat tot, Valdeorras continua sent un bastió inexplorat d'Orense. Els seus gairebé mil quilòmetres quadrats abasten llocs com el Parc Natural Serra da Enciña Lastra, un dels sis que hi ha a Galícia, amb rutes habilitades de senderisme i BTT que condueixen a vistes vertiginoses del riu Sil. En llogarets com Pardollán, Biobra o Vilardesilva, el temps sembla haver-se detingut. L'espeleologia és un altre dels principals atractius del parc, sense oblidar els boscos d'alzines o les 25 classes d'orquídies que s'hi poden trobar.
Baixant de l'alt de Casaio i en arribar a la riba del Sil, hi ha Sobradelo. És el poble dels meus avis i de la meva infantesa. Hi ha un pont del segle XVII que el divideix en dos i depenent on et trobis t'has de referir al costat del davant com l'altre costat. També hi és la memòria del meu avi, en forma d'una escola que porta el seu nom i on la meva tia i la meva àvia van exercir de professores. Sobradelo és un bon punt de partida per a una ruta per Valdeorras.
A Carballeda de Valdeorras, el pont de Sobradelo descansa sobre el riu Sil des del segle XVII.
Seguint el curs del riu per qualsevol de les serpentejants carreteres que el flanquegen i més enllà d'O Barco, capital comarcal, val la pena pujar a la Torre d'O Castro, una torre medieval construïda sobre un antic castre i destruïda, com gairebé totes les de l'època, per les revoltes irmandinyes. Des d'allà, desviant-se a la vora del riu Mariñán, s'arriba al monestir de Sant Miquel de Xagoaza, els edificis monacals dels quals pertanyen avui a Godeval, un dels cellers més prestigiosos de la comarca.
Tornant al Sil es passa per Vilamartín, un poble conegut, com Seadur, per la Ruta das Covas, una festa que anualment celebra la presència del vi a Valdeorras i permet visitar les coves, coves on es conserva el vi de manera tradicional.
A l'altra banda del riu està el Castell d'Arnado, que guarda una història fascinant. Les terres sobre les quals es troba edificat van ser adquirides per un comte a finals del segle XIX, qui –en un acte d'amor al més pur estil del documental de Gustavo Salmerón Molts fills, un mico i un castell– volia construir un castell a la seva dona. Però l'infortuni va voler que l'home mori abans d'hora, per la qual cosa la vídua es va quedar amb el seu homenatge inconclús. **
Va passar el temps i la fortalesa inacabada va canviar de mans, però com en tota bona història, hi havia una condició. Els nous amos no podrien fer servir el castell fins que la comtessa morís. Seran uns quants anys, van pensar, potser, els compradors. No obstant això, aquesta reina de cors no va morir fins als 105 anys. **
El castell d'Arnado, del segle XIX, serà estendard d'un celler a Vilamartín de Valdeorras.
Una mica més endavant per la mateixa carretera s'arriba a Correxais. Allí, en un avançat estat de deteriorament, encara es troba en peus el Convent dels Trinitaris Descalços, construït el 1727, seu d´un dels primers centres educatius de la comarca.
En assolir A Rúa, és obligat fer una passejada pel Agulló, que voreja l'embassament de San Martiño, i pujar al Mirador do Barranco Rubio, on les vistes de la vall són una de les estampes més apreciades de Valdeorras. Per no parlar dels cellers que esquitxen tot el poble i recorden l'edat d'or de l'imperi romà: Alan del Val, la Coroa, Melillas, Quinta da Peza...
Tornem a creuar el riu, aquesta vegada a peu pel pont de Cigarrosa, construït al segle XVI sobre les restes d'un antic pont de la Via Nova romana. Així, definitivament, s'abandona el curs del Sil per emprendre una etapa de muntanya fins a O Bolo. A la zona més alta del poble es troba un altre castell, que va pertànyer als Comtes de Lemos i l'origen dels quals es remunta als segles XII o XIII.
Més enllà, baixant el zigzaguejant camí que fa de viacrucis i enclavat a la vora del riu Bibei s'alça, majestuós, el Santuari Virxe das Ermidas. Un temple del segle XVII que destaca pel seu esplendorosa façana barroca i que d'acord amb la història es va construir en honor a una Verge descoberta per uns pastors en una cova propera. Com en tota llegenda que es preï, la Verge, per descomptat, era miraculosa. **
El castell d'O Bolo és conegut per la seva Torre de l'Homenatge.
A la zona més alta, pel flanc oest de les muntanyes de Trevinca, s'arriba a A Veiga, el colofó per finalitzar l'itinerari valdeorrès. A Veiga és un dels ajuntaments que més ha treballat per atraure turisme i lluitar contra la despoblació i l'envelliment que han esdevingut la xacra comarcal. Una darrere l'altra, a A Veiga i les parròquies limítrofes se succeeixen les iniciatives que volen posar Valdeorras al radar dels viatgers i, alhora, atraure joves emprenedors.
Tot va començar amb l'afany per la recuperació dels productes locals, com la mel o la Faba Lloba, una fava tradicional de les muntanyes de Trevinca. Simultàniament, van obrir allotjaments rurals i amb ells va arribar la diversificació de l'oferta turística, que avui dia inclou activitats micològiques, fluvials i culturals. **
Entre les rutes llegendàries del poble hi ha la que condueix fins a la Cántara da Moura, una cova que guarda els secrets d'una moura, personatge de la mitologia gallega. Acord a la llegenda, aquesta bella moura sortia de la cova cada matí per seure a la riba del riu i pentinar-hi els seus llargs cabells amb una pinta d'or. En sentir que un dels joves dels llogarets s'acostava, deixava caure la pinta. Si la noia ho recollia, seria premiada amb unes monedes, però en cas contrari, la convertiria en una pedra.
El turisme astronòmic ocupa un lloc destacat a l'aposta d'A Veiga, on l'emplaçament i l'escassa nuvolositat i contaminació lumínica li han valgut la certificació Starlight, una declaració en defensa del cel nocturn i el dret a observar les estrelles.
A A Veiga hi ha les dues platges que hi ha a l'embassament de Prada.
O Rañadoiro i As Tablillas són dos dels miradors que permeten als noctàmbuls passar nits en vela, com homes llop, observant la volta celeste, amb una vigília que es pot completar al recent inaugurat Centre Astronòmic de Trevinca. A cinc minuts d'allà val la pena aturar-se a Eido das Estrelles, una casa rural on l'Edu i la Gràcia t'expliquen, et cuiden i et cuinen. I si ho desitges, et mostren les estrelles com ningú a través del telescopi que hi ha al pati de la casa.
Pels més aventurers és una obligació acostar-se fins O Trisquel, a Vilanova, on Marcos i Cholo no només ofereixen un alberg sinó la saviesa i experiència dels muntanyencs de la zona. Quina delícia poder acompanyar-los a la ruta que condueix fins al conjunt de llacunes glaceres, com Ocelo i A Serpe, encara que la travessia que s'emporta el palmell és la que dirigeix el caminant a tocar —i coronar per fi— **el cel de Galícia : Penya Trevinca, final del trajecte. **
Et trobes llavors on va començar tot, a penes a dos quilòmetres en línia recta del Teixadal de Casaio, en un recorregut circular gairebé perfecte. Queda't aquí, sota aquest firmament d'estrelles. Una de les que brilla més és la del mestre, Tatás, el meu avi.