Serpentine Pavilion
Avui es talla la cinta d´un dels esdeveniments més destacats de l´estiu cultural europeu. Als jardins de Kensington, la zona més pitiminí de Hyde Park, s'obre el Serpentine Pavilion, un espai pop-up per la cultura, les exposicions, el cinema i les conferències.
I, alhora, un esdeveniment notable i recurrent per a un món, el de l'arquitectura, que no sol tenir notícies periòdiques d'aquest calibre.
PRIMER VA SER EL TE
Però més enllà del recorregut mediàtic i del reconeixement professional, el Serpentine Pavilion és un must de l'estiu londinenc per raons diferents.
Per entendre-ho, cal remuntar-se als anys 30, quan l'arquitecte gal·lès James Grey West projectar a la riba oest del llac The Serpentine d'Hyde Park una casa de te.
L?edifici no va ser ni serà gran cosa. De fet, la cursa de West es podria resumir com la de un dissenyador complidor, classicot i sense més afany que el de fer coses boniques per a una casta una mica desfasada. I li va anar bé.
Frida Escobedo davant de la seva obra
El cas és que, no se sap si pel punk o per l'avorriment de les noves generacions, aquest bonic negoci local per a berenars i partides de bridge va tancar les portes i es va reinventar a galeria d'art estatal als anys 70. La seva ruptura no només va ser amb el seu antic ús, també va resultar conceptual. Aquí no exposarien aquells artistes que combreguessin amb l'estil de West.
Aquí s'anava a acollir allò nou, allò radiant, allò disruptiu i allò escandalós. És a dir, Basquiat, Warhol, Man Ray, Koons, Hirst, Kapoor o Abramovic en allò que es va acabar convertint en una TATE Modern abans que naixés la TATE Modern.
I a tot aquest contuberni li van trucar Serpentine Gallery, com l'estany, i ho van obrir de bat a bat i totalment gratuït per a tots per no trencar amb la política que segueixen tots els museus londinencs de titularitat o gestió pública. El resultat és indiscutible: avui és visitat per més d'un milió de persones cada any.
La mexicana Frida Escobedo revoluciona Londres
ARQUITECTURA COMISSARIADA...
Va ser l'any 2000 quan la directora Julia Peyton-Jones va buscar alguna manera de celebrar els 30 anys dexistència de la galeria. La seva idea era clara: aixecar un espai menys clàssic (i més versàtil) per commemorar aquest esdeveniment mitjançant una gala fastuosa i desmuntar-ho tot l'endemà.
I no obstant, quan Peyton-Jones i el llavors Secretari d'Estat de Cultura Chris Smith van veure el disseny de Zaha Hadid, van decidir que allò havia de durar més temps, que aquell embull de vidrieres triangulars mereixia perdurar tot l'estiu sobre la gespa de la ciutat.
Aquella meravellosa creació va inspirar una nova idea: Per què no convidem cada any un arquitecte diferent perquè exposi els seus avenços i conceptes constructius en aquest espai?
Així va néixer el Pavilion, una forma honesta d'apropar l'arquitectura al públic, de mostrar en viu i en directe el que s'està fent a altres llocs del món i expressar-los els conceptes que hi ha darrere de cada gran dissenyador actual.
Això sí, més enllà de la qualitat, els arquitectes elegits havien de complir amb el requisit de no haver projectat res mai al Regne Unit. Abans de res, divulgació.
La Serpentine Pavilion des de dalt
...I MOLT MÉS
Com tota construcció, el Serpentine Pavilion requeria un ús, i li ho van donar. Avui serveix per apropar l'obra de cada arquitecte al públic en general així com per projectar documentals, fer xerrades i retallar distàncies en un món encara sense globalitzar en termes estètics.
També sol acollir algun dels concerts, performances i obres de teatre de Park at Night, la programació de la galeria Serpentine per als mesos més benignes a la City.
I, per descomptat, diferents ponències que solen tenir com a estrella els artistes/dissenyadors/arquitectes que l'hagin aixecat a cada edició.
La galeria inflable signada per l'estudi espanyol Selgascano el 2015
¡MENY HALL OF FAME!
Avui dia signar un pavelló de la Serpentine és com guanyar un Oscar. No té gaires rèdits econòmics, però per a la reputació internacional de cada artista sol ser un esperó i un 'regram' en condicions de la seva obra.
Sense anar més lluny, Selgascà (l'únic estudi espanyol que ha estat convidat a elaborar un Pavilion) han reconegut en més d'una ocasió que haver signat aquella galeria inflable de 2015 els ha obert moltes portes a altres Biennals i Triennals de tot el món.
Les raons són molt diverses. Sense anar més lluny, la ubicació. L'exposar a l'epicentre de l'estiu de Londres és una garantia mediàtica i popular. Després també és un plus la parafernàlia de xerrades, saraus i visites guiades que fan que creixi la reputació de cada creador.
I per descomptat, les sinergies que poden sorgir abans i després de la instal·lació. No en va, al llarg de la seva curta història s'han unit artistes amb arquitectes per generar obres irrepetibles com va ser el cas de Cecil Balmond i Toyo Ito el 2002 o el de Ai Wei Wei i Herzog & de Meuron el 2012.
El cas és que el prestigi també ho aporta la resta d'arquitectes que han desenvolupat aquí la seva obra, en un llistat on destaca Rem Koolhas, Alvaro Siza, Frank Gehry, Jean Nouvel o Peter Zumthor.
Les grans absències? Doncs clarament aquells estudis prolixos a projectar a Londres i la resta del Regne com Norman Foster, Renzo Piano o Richard Rogers, encara que també falten altres firmes rellevants com MVRDV (ja ho van intentar el 2004, però el pavelló aquell any no es va construir) , Rafael Moneo, Alexandre Aravena o Tadao Ando.
Serpentine Gallery Pavilion 2008, dissenyat per Frank Gehry
I AQUEST ANY…. FRUIDA ESCOBUT!
Aquest estiu les alegries són diverses i per molts motius. El primer, que la Serpentine ha posat el focus a Mèxic ia la primavera arquitectònica que beu de les fonts de Barragán i actualitza els seus ideals.
El segon, que aposta per un estudi llatinoamericà per tercera vegada en 18 edicions (després Niemeyer i Smiljan Radic Clarke) . El tercer, que es tracta de la segona ocasió en què una dona assumeix aquest repte, després de Zaha Hadid, encara que això no treu que Kazuyo Sejima (SANAA) o Lucía Cano (Selgascano) hagin tingut un 50% o més de responsabilitat en aquestes creacions.
Perquè, si res destaca de la Serpentine, és que la seva visió de l'arquitectura és global, paritària i avantguardista i potser s'ha convertit en un reconeixement més just que el dels premis Pritzker.
I la quarta, que és la més jove, amb tot just 39 anys, cosa que demostra que no es requereix una maduresa extra per canviar el món.
Frida Escobedo presenta un Pavilion que combina sobrietat britànica i autenticitat mexicana
Frida Escobedo, fidel al seu estil, ha portat al cor verd de Londres la seva visió local i arrelada de l'arquitectura on es parteix dels materials i els estils tradicionals per donar-los un ús intel·ligent, nou i social.
Per això ha aixecat una enorme gelosia paral·lela al meridià de Greenwich realitzada amb l'acumulació de teules negres de formigó.
Sobrietat britànica i autenticitat mexicana, ja que aquest tipus de murs lleugers i frescos són típiques del país nord-americà. Amb aquest element com a eix de tot, aconsegueix crear un espai on els llums i les ombres juguen amb la retina tot el dia ajudades per un mirall d'aigua.
A això cal sumar-hi una coberta corba que reflecteix la llum natural, creant vistes que no es delimiten per les arestes de la construcció. I tot això se'n podrà gaudir fins al 7 doctubre daquest any.
Detall de la Serpentine de Frida Escobedo