Ens embarquem en un viatge –d'alçada– per les millors vistes d'Espanya: miradors, torres, merlets, muntanyes…. el cel és el límit!
Mirador de Santa Caterina.
1.MIRADOR DE SANTA CATALINA, CANTÀBRIA
El congost del riu Deva serveix de preludi angost a una de les vistes més apreciades del nord d'Espanya, a les portes del sempre verd vall de Liébana. Un accés que avui realitzem per carretera, però impossible als segles precedents: el camí cap a Potes discorria dalt de la gola del congost de la Hermida, lluny de les perilloses aigües del riu. Bona prova d'això són la torre de Linares, vigilant del camí, i el castell de la Bolera dels Moros, a dalt del muntanya Jozarcu, on s'ubica el mirador que ho vigila tot: Santa Caterina.
Unes plataformes aèries suspenen el visitant a dalt del congost de l'Hermida, vigilat a l'esquena per les restes d'una antiga fortificació cristiana destinada a defensar Liébana, nucli d'una oblidada resistència davant dels musulmans. El mirador de Santa Catalina té alguna cosa més que unes vistes esglaiadores cap als Pics d'Europa: també posseeix, a les seves arrels, segles d'història.
Molt a prop: Val la pena visitar Annies, un poble amb un paisatge que podria fer competència al mirador de Santa Catalina.
On menjar: les mongetes de cérvol i el cuit muntanyenc de El Bodegó, a Potes, poden fer-se olor des de dalt del mirador. Val la pena baixar a la vall per comprovar-ho.
Vistes des del Mirador de Sant Miquel (Granada).
2. MIRADOR DE SANT MIQUEL, GRANADA
Encara que pugui semblar estrany, hi ha llocs que treuen el cap al quadre immemorial que és la Alhambra sense estar massificats. Molts són secrets i privats, racons i balcons del Albaicín Alt on els sopars i dinars es cuinen davant dels murs vermellosos de la mare dels palaus i senyora de Granada. Altres, en canvi, són accessibles al visitant a base de escalar, enfilar-se i creuar finques que acaben en coves habitades.
El mirador de Sant Miquel s'alça sobre el Sacromonte , llar de castissa tradició flamenca. Els rasguejos brillants d'una guitarra que assaja arriben fins a l'església que dóna nom al lloc, edificada al solar ocupat per una antiga torre de la muralla nassarita. Era la talaia més alta i imponent de Granada, un bastió que tot ho veia, i que els Reis Catòlics anhelaven posseir per a si. Ningú recorda aquella guerra als capvespres d'ara, lluny dels sorolls de la ciutat que s'albira des de dalt, i un se sent espia i estrany a les terrasses i terrats dels que habiten “allà baix”. I custodiant la comparsa de cases, places, edificis i pomes, s'alça la Alhambra, emmarcada per els camps de l'ampla vega de Granada.
Molt a prop: El Carme de la Victòria és un jardí granadí obert al públic que farà les delícies dels amants de les plantes. Només cal deixar-se caure des de San Miguel, i arribarem a la porta, al Albaicín Alt.
On menjar: el barri de Sant Maties ofereix els locals més buscats pel granadí que surt de la feina amb l'estómac desquairingat. L'Esquineta de Javi, a la plaça de Mariana Pineda, sol tenir les terrasses plenes, indicatiu que s'hi menja bé.
Castell de Consuegra.
3. CASTELL DE CONSUERA, TOLEDO
No ens ha de resultar estranya la coincidència manifesta que podem apreciar a molts miradors d'Espanya: s'alcen al costat de les restes, o sobre un castell. Sempre hem volgut acostar-nos al cel perquè des de dalt vigilem, i ens sentim capaços d'arribar a qualsevol lloc. És una sensació idèntica a la que es viu a Consuegra, enfilats a un castell envoltat de molins emblanquinats com els que Alonso Quijano il·lustri gentilhome manxec, va confondre amb gegants de llargs braços. Al peu de la muntanya sobre la qual s'alça el Castell de Consuegra s'obre la Manxa, buida, plana i ardent com el fons d'una paellera després d'un dia llarg de fira.
La ubicació del castell sobre un turó amb semblants vistes, igual que succeeix al mirador de Santa Catalina, no és pas casual. Consuegra va començar el seu camí com Consaburum, ciutat romana per la qual discorria la calçada que unia les valls del Guadalquivir i el Tajo: la via Laminium. Segles després, els musulmans van fortificar el turó des del que ara mirem, el mateix que molt més tard van prendre els castellans edificant l'actual fortalesa de Consuegra. El castell vigila la vastedat manxega des de l'Edat Mitjana, i només des dels seus merlets es pot comprendre la infinita sensació de buit que aquesta terra plana provoca al visitant.
Molt a prop: una altra ciutat il·lustre pel que fa a miradors és Toledo, a tot just quaranta minuts de Consuegra. Val la pena buscar-los a l'altra banda del riu Tajo, i atalaiar les teulades d'una ciutat mil·lenària.
4. PAS DE SOBER, LLOC
El “realisme màgic” es va inventar a Colòmbia, però bé es podria haver situat a Galícia, on la màgia i la realitat caminen moltes vegades de la mà. Pocs podrien imaginar que, en ple centre d'un bosc infinit els troncs dels quals ploren líquens, a escassos passos del canó del riu Sil, amagat entre blocs de granit i ocult a la vista de qualsevol excepte d'un milà, es troba un hotel que treu el cap a la vall de Lemos des de dalt: Àurea Palau de Sober.
Áurea Hotels, pertanyent a la cadena Eurostars, ha sabut convertir una antiga casa-torre d'origen medieval en un lloc on les paraules “descans” i “pau” assoleixen el seu significat més gran. Des de les seves habitacions i salons es pot apreciar una panoràmica de boscos i camps al centre geogràfic dels quals s'erigeix el castell de Monforte de Lemos.
De lluny, les muntanyes de Galícia tanquen l'horitzó d'una vall digna d'altres temps, en què la natura regnava per sobre del desig humà. Esmorzar amb un panorama semblant, mentre el sol escalfa la cara i canten els ocells, és una experiència que ens farà volar lluny, cap amunt.
Molt a prop: el mirador de O Boqueirinyo ofereix vistes aèries del canó del riu Sil que es poden acompanyar d'un vi suau com els que produeixen les vinyes de la Ribeira Sacra.
On menjar: Bers, al llogaret de Sober, ofereix un menú propi d'aquestes terres, amb productes de proximitat cuinats amb un extra de dedicació. La carn de rossa gallega mereix una parada i una sobretaula.
Torre de Sevilla.
5. TORRE PELLI, SEVILLA
La capital d´Andalusia és una ciutat dividida per un riu i pels colors de dos equips, Betis i Sevilla. No obstant això, els sevillans tenen un parer comú quan parlen de la Torre Pelli (o Torre Sevilla), i la seva ofensiva presència a la illa de la Cartoixa: ningú hauria de gosar disputar el sostre de Sevilla a la Giralda. El gratacel va trencar el 2015 amb la tradició centenària de respectar l'alçada marcada pel cap del Giraldillo, i poques coses es qüestionen més en aquesta terra que passar per dalt, mai millor dit, les tradicions.
Obviant el fet que la seva metàl·lica silueta desvirtua la silueta de teulades i campanars de Sevilla, hem d'admetre que la Torre Pelli té un dels miradors urbans més bells d'Andalusia. Podeu accedir a l'últim pis de la torre des de l'hotel que l'ocupa a les plantes inferiors, i les vistes són d'escàndol: els forns de la Cartoixa, Triana, la Mestrança, la Torre de l'Or, la Catedral, els Reals Alcázares… Res no s'amaga a la vista de qui observa des de la Torre Peggi, ni tan sols els jardins de l'Aljarafe o els barris de Camas i San Juan de Aznalfarache.
Barri de Triana.
El capvespre suposa un moment àlgid: la Giralda es tenyeix de vermell, enfadada perquè la Torre Peggi roba protagonisme al seu lideratge immemorial. Però des de dalt de l'ofensiu mirador, és on es pot comprovar amb el millor dels ulls que la torre de la Catedral segueix sent la més maca.
Molt a prop: el Moll de la Sal , al costat del pont de Triana, ofereix la versió sevillana d'un costum europeu que aprofita els malecones dels rius urbans per prendre una cervesa, menjar una mica ràpid, o socialitzar davant del corrent. Passegeu al costat del riu i asseieu-vos a les pedres del moll per perdre la vista per les colorides façanes de Triana, mentre el sol escalfa la vista.
On menjar: les tasques que s'obren al voltant de la Mestrança ofereixen una combinació de tradició i modernitat interessant. Resulta difícil quedar-se amb una de quantes treuen el cap a el carrer Arfe: és millor entrar a totes, provar els seus tapes i vins, i fer una llista tan llarga com la Torre Pelli.
Fins aquí el nostre recorregut per algunes de les millors vistes d´Espanya. Seguirem a la recerca de més llocs on assolir el cel!