El pantà de Sau
EL LLOC GRAN
Estem a ** Vic **. És dissabte, així que anem al mercat de la plaça Major aviat perquè després se satura. Ho celebren també els dimarts, però el del cap de setmana és el més canyer. Venen producte fresc, autòcton i de qualitat. L'hivern no és el millor moment per fer una ullada als fruits d'horta però sempre hi ha alguna cosa: pa casolà, tomàquet mimat d'hivernacle, mels, formatges… Recorda: els millors souvenirs són els que acaben a l'estómac . Els altres només retreuen la casa i dificulten les mudances. Els diumenges, al passeig de la Generalitat, hi ha un altre mercat de queviures, més petit però superefectiu per minar el mico gastroconsumista. Continua sent dissabte i si, a més, és el primer del mes, ja que cal anar cingant a la plaça dels Sants Màrtirs (seguim a Vic, eh!) per fer una ullada al mercat d'antiguitats i trastos vells. No és el mercat de les Puces de París, és evident, però serveix per fer estona. Amb sort, pots comprar fins a un sifó retro a un bon preu.
LA FERIDA APESTOSA DE SANTA RITA
L'art religiós és una cosa graciosíssima, però ho sap poca gent . També és inspirador i bell però si no parléssim de les possibilitats còmiques que ofereix potser poques persones anirien al museu Episcopal de Vic. La selecció d'objectes del romànic i el gòtic que té és, simplement, pertorbadora, tots convenientment rescatats de les esglésies de Catalunya. El millor? Els reliquiaris amb el crani de Sant Sebastià -patró oficiós de la comunitat gai- i la mandíbula de Santa Rita, patrona dels impossibles, aquesta santa a la qual Jesús va posar a prova, clavant-li una espina al front, causant-li una ferida que feia olor fatal. Amor cristià.
QUÈ MENJEN ELS CATALANS?
Aquí no hi ha res més per veure. Bé, sí que n'hi ha (el temple romà del segle II i ensopegades coses més) però ens volem anar ja. Bé, mentim de nou, encara no. Tirem cap al **restaurant Ca L’U** per dinar uns quants mejunjes catalans, cuina de la terra i tot això. Que cadascú demani el que li vingui de gust però que consti que les croquetes de foie i ceps són un canó i el steak tartar de vedella , també.
LA TERRA ERA RODONA ABANS DE SER RODONA
Vinga, a buscar la carretera C-154 que marxem a Lluçà. Enxampa una mica (massa) a desmuntar, cap al nord-oest, més enllà de Prat de Lluçanes i potser algun s'emporta una decepció en veure aquest caniche arquitectònic. Santa Maria de Lluça és una església, una de molt petita que van construir sobre una roca perquè hi havia (i potser hi ha hagut) terratrèmols gairebé inapreciables, com un orgasme a deshora. L'edifici és diminut i fosc, una cova, perquè al segle XII no tenien prou coneixements arquitectònics com per obrir finestrals i menys en un lloc on la terra tremolava amb certa freqüència. Té un miniclaustre, amb minicapitells historiats i uns frescos revolucionaris (exposats al monestir) en què Déu sosté una esfera del món. El divertit és que són del segle XIV, quan el món encara era pla. Enganxa una telefonada abans per saber si l'obren: 93 853 01 30.
MEL PER TOT EL COS
Al Prepirineu també enfosqueix. I a sobre hi ha abelles. Quina por. Anem a Torelló i, des d'allà, a Sant Peré de Torelló, que és on la gent de Abellaires d' Osona té muntat una guingueta espectacular. Són apicultors, una família sencera dedicada a munyir les abelles. Fan una mel exquisida, en petit comitè (la de flors és una canonada, dolça i lleugera, gairebé podria prendre's a xopets) però el millor del seu invent és que el mostren als altres, obren les portes del seu petit món melier i expliquen per a què diables serveixen les abelles, com viuen, què fan, què senten i per què funcionen així. L'experiència es completa amb una visita a les bresques (convenientment vestits, és clar) per recollir mel, veure les abelles traginant o, el millor de tot, tastar trossos de cera i mastegar-los com si no hi hagués un matí . Si creus que els éssers humans som complexos, espera a escoltar del que són capaços aquests insectes. L'experiència il·lumina, però sobretot emociona. Més informació: Can Panosa, a Sant Pere de Torelló. Tfns. 938 592 534 o 618 880 949.
La gent d'Abellaires d'Osona i la seva mel exquisida
SUANT TAVERTET
T'aixeques aviat perquè has dormit bé. Has dormit bé perquè t'has ficat al llit en un llit de les **casetes de L'Avenc**, allotjament rural situat a Tavertet, poble preciosíssim . Aquí anem, Tavertet, a veure aquests voltants tan estranys que tens, que ja li hauria agradat a Moebius imaginar. La culpa era dels terratrèmols que sacsejaven les muntanyes i esqueixaven les pedres i ho deixaven tot fet un crist, com el Barret de la Perereda, un menhir espigat que sembla mantenir-se en peus de pur miracle . És fàcilment visible des de la BV-5207, tot just dos quilòmetres de Tavertet, poble mig secret (és un dir, el coneix gairebé tothom) que els findes registra molt tràfec perquè els barcelonins vénen aquí buscant el que no tenen a la capital: una mica de silenci, casetes de pedra del segle XVII , una ermita coqueta d'orígens romànics i la pau que no donen els guiris que recorren la Rambla amb un pedet de sagnia. Tavertet és punt de partida per a mil i un activitats, ja sigui mountain bike, esports d'aventura o simplement senderisme. L'empresa Pacha Mama Experience està especialitzada en tot això. A més, són tipus molt simpàtics.
Informació de la zona de Tavertet: silenci, muntanyes i pedres
FRANC NO VA INAUGURAR AQUEST PANTÀ
Anem, però costa avall que cansa menys. Marxem al pantà de Sau , que és allà baix, que dóna de beure molta gent i que fa uns anys es va quedar tan sec que va quedar al descobert l'església de Sant Romà de Sau . Però no agafem el cotxe, sinó que ho fem a través de la ruta abalisada que surt des de Tavertet i que travessa els boscos, pedreres i barrancs, avui protegidíssims, dels que van sortir els travessers de la via fèrria Barcelona-Puigcerdà i les llambordes que es trepitgen a l'eixample de la ciutat comtal. S'hi arriba en un parell d'horetes. Amb calma. I ja està. A casa seva tothom.
La plaça Major de Vic