L'actriu Ana Rujas, una amant de les caminades.
Fa uns dies vam veure Ana Rujas triomfant al final de la desfilada de Peter Sposito a la MBFW Madrid. Quina deessa guerrera es va alçar, espasa en mà i vestida amb un blanc disseny immaculat de la col·lecció Monument 20/21 per recordar-nos que la moda, també, com tothom, segueix en la lluita.
I més que mai. “Va ser increïble –ens confessa l'actriu–, no em vaig imaginar mai que tancaria una setmana de la moda a la meva ciutat, a més amb Peter, que m'encanta què fa i em va donar la possibilitat de combinar performance i moda. Mai no havia desfilat ni havia fet res similar i vaig tenir l'oportunitat de fer el que jo sé, que és actuar, així que va ser preciós”.
Aquests mesos, la madrilenya ha après a tenir més paciència ia valorar, encara més, el que té. “S'ha fet evident que si el món s'atura hi ha molta gent passant-ho malament, el dolor de molts ens afecta a tots, veure les notícies és dur. Toca reinventar-nos”. Això de la màscara, admet, ho porta fatal, i la pandèmia ha impedit que estrenés a Matadero la seva obra La dona més lletja del món, un text seu i de Bàrbara Mestanza que va presentar a Kamikaze a final de l'any passat. Amb tints autobiogràfics, és una experiència intensa per a ella i per als espectadors, que toca temes com el consumisme, la manca d'autenticitat, les addiccions.
L'actriu madrilenya, a Eivissa.
“Tota la vida vaig voler actuar-hi i quan per fi em criden del Teatre Espanyol per fer-ho passa això”, es lamenta, però el que és bo és que només s'ha endarrerit, està prevista per al maig del 2021. “S'haurà de revisar perquè d'aquí aleshores qui sap què estarà passant. Fins i tot m'ha creuat la ment pensar quin sentit tindran ara certes coses de la vida respecte abans. De vegades em dic, quina importància ara té explicar això? A més faré un llibre, va ser una proposta que em va sorgir abans del confinament arran dels textos que publico a Instagram. Estic donant-li forma, molt contenta”.
Ana a la campanya de sportwear de la firma espanyola Ônne.
L'ESPORT SEMPRE AJUDA
“He estat molt esportista i durant el confinament vaig tornar a entrenar força”, ens comenta l'Ana, que ara és la imatge de la línia d'Activewear de la signatura espanyola Ônne. “Abans corria i feia bikram ioga. Ara no corro pels meus genolls, em fan una mica de mal, però sí entreno a casa. Ajuda molt a tenir una rutina d'almenys 20 minuts al dia i això sí que ho faig. També intento meditar, el cos es relaxa... em va bé fer esport abans de tenir un temps per a mi. Per mi això és meditar, estar amb tu mateix, visualitzar el que vols, el que has de millorar, etc.”.
“Per actuar em passa igual, m'agrada entrenar abans”. La firma, ens explica, ja havia cridat l'atenció fa temps. “El primer en què em vaig fixar va ser en la seva línia de banyadors. Eren molt elegants, llisos, minimalistes, sexis, femenins... i de molts tipus diferents, cosa que em va agradar molt”.
Navegant en aigües mallorquines.
Viatgera empedreïda, ara Ana està impactada per la situació global. “Em fa molta pena, abans agafava un vol i m'anava jo sola una setmana a Roma o un mes a Nova York, ara mateix això és impossible. El viatge ha canviat totalment, és un impacte brutal. Si t'atures a pensar-hi, espanta molt. D'altra banda, he estat viatjant per Espanya i quina meravella! Però és una pena, estàvem en un punt de connexió global tan gran... i ara no sabem què passarà. Tant de bo puguem tornar a viatjar, era un dels meus hobbies preferits”.
A Sant Llorenç de l'Escorial.
Florència, Viena, Copenhaguen són els seus destins pendents. “Indonèsia també, però ara mateix ho veig tan complicat que plantejar-m'ho em sembla utòpic, una bogeria. Israel també m'agradaria conèixer-ho, Budapest... tot sembla un somni”.
L'hotel que més li ha impactat mai no és el Cipriani de Venècia, on precisament va ser fotografiada per a una portada de Condé Nast Traveler fa uns anys. “És increïble. A Venècia he anat tres cops. L'any passat vaig estar a la Mostra i és una ciutat meravellosa. Em vaig aixecar a les sis del matí el dia que havia de tornar a Madrid perquè volia veure la plaça de Sant Marc sense bullici. Vaig veure l'alba i vaig tenir una síndrome de Stendhal total, vaig començar a plorar... És impressionant la bellesa de la Basílica, un dels meus llocs favorits”.
Prefereix viatjar amb avió, cotxe, tren...? “Tot! M'agrada conduir encara que ho faig fatal, m'agrada més anar de copilot posant música i amenitzant el trajecte. Però si he de triar, potser et diria caminar! Tailàndia em va impactar, per exemple, però la vivència que més m'ha marcat ha estat el camí de Sant Jaume. Un mes caminant sola, d'Astúries a Finisterre, durant 26 dies. És el viatge més impressionant que he fet”.
La seva anècdota de viatge més desastrós va ser el que va fer a Nova York. “És una ciutat tan forta, tot va ser un desastre. Fins que aprens a agafar el metro et perds milions de vegades. I m'afectava molt com n'és de agressiva la gent, fins que t'adones que van a la bola, al ritme, i també et posen la pila”.