El Caminito del Rey, sí… i què més?
Visitar el Caminito del Rey pot ser un fi en si mateix: n'hi ha prou i sobra per assegurar mitja jornada plena d'aventures. Però, què tal si ens ho plantegem com la excusa perfecta per explorar el vostre entorn ? Perquè encara que fa anys que acapara totes les mirades, no és l'única meravella que atresora l'interior malagueny, en podem estar segurs.
Els seus voltants es troben plens de restes arqueològiques úniques , empremtes del passat en forma de pintures i càmeres funeràries ; però també de paisatges de natura impetuosa, de** pobles plens d'encant** i de pseudo-secrets gastronòmics en què val la pena —i molta— aturar-se.
ARDALS, UN BON COMENÇAMENT
Aquesta petita localitat de carrerons enredats és un clar exemple del tipus de poblets que ens trobarem per aquests costats i, per descomptat, un lloc ideal per arrencar la ruta. És Ardales un d'aquests llocs calmats , on la vida transcorre entre pocs ensurts i la visita puntual d'algun foraster. Caldrà que rondar per la petita plaça al costat del Carrer Real , on els veïns passen les hores entre xerrades a l'ombra dels seus tarongers, per seguir després la pista d'aquella torreta que s'albira al capdamunt del poble.
A pas lent, que les costes que es gasten per aquí no són cap ximpleria, arribarem per fi a la església de La nostra Senyora dels Remeis , del segle XV. Just al costat, el Castell de la Penya d'Ardales : són les restes de la fortalesa medieval aixecada per Omar ben Harfsún, líder de la revolta mossàrab a les serres malaguenyes. Aquí es va encarregar de construir muralles, torretes i fins i tot un alcàsser des dels vestigis del qual s'obtenen unes vistes immillorables del poble i de la comarca de Guadalteba. Eah, ja tindríem la visita feta.
Encara que després de la breu classe d'història potser ens mereixem una copa de vermut i unes olives de la terra a la terrassa del bar Millán , un clàssic dels de gran solera. No vindrà malament la parada abans de visitar la Cova d'Ardales , a 12 minuts de carretera: la gran sorpresa de l'escapada.
Restes del Castell de la Penya d'Ardales
EL PASSAT DIBUIXAT A 30 METRES SOTA TERRA
Aquest seria un bon resum del que passa en aquesta cova descoberta després d'un terratrèmol el 1821. Havia estat oculta durant més de 3.500 anys i, de cop i volta, aquell moviment sísmic va permetre accedir a tot un espectacle d'art rupestre plasmat a les seves parets: més de 1.010 motius prehistòrics en què quedaven representades figures humanes, de caça, animals i fins i tot algun peix, van revelar que ja al Paleolític els dots artístics dels nostres avantpassats eren notables.
Es pot dir que, curiosament, aquesta va ser la primera cova a ser explotada turísticament : els veïns d'Ardales ja cobraven 2 rals als qui sentien curiositat per explorar-la al segle XIX. Anys més tard, la sevillana Trinitat Grund la va adquirir i fins i tot va arribar a celebrar grans festes al seu interior, a les quals acudien la més selecta noblesa madrilenya. Avui, ben al contrari que en aquella època, la cova està protegida i només pot ser visitada per 15 persones al dia , prèvia reserva.
No obstant això, la Cova d'Ardales és tan sols una de les tres pedres màgiques que componen una mena de triangle patrimonial que reuneix en un espai molt concentrat grans restes arqueològiques. A molt poca distància , de fet, se'n troba un altre: Bobastre , la ciutat dels mossàrabs.
Bobastre
Es troba a la mateixa carretera que porta al Caminito del Rey pel seu accés sud, des d'on cal agafar un trencall. Allí, envoltat d'un preciós paisatge on les grans roques esculpides al llarg dels segles criden poderosament l'atenció, es troben els restes del que va ser el principal bastió del muladí Omar Ben Hafsún —sí, el de la fortalesa d'Ardales—, des d'on es va enfrontar i va posar en veritables dificultats el Califat de Còrdova.
Entre les seves grans proeses no només hi ha les múltiples batalles lliurades: també la construcció d'una basílica mossàrab , l'única aixecada al segle IX a Al-Àndalus, de la qual encara avui roman gran part de la seva estructura. Fer una visita guiada per descobrir els detalls de la seva història és tota una delícia i una cosa fonamental, sobretot perquè és de les poques parts que encara es conserven de la fortificació. Per entendre la resta de vestigis, el millor és tenir una explicació.
Casa Pepa - La Bocacha
PARADA I FONDA A CARRATRACA
Quan s'enfila mitja hora després el carrer Baños, al cor del mas que conforma el petit poble de Carratraca, l'olor de guisat ric, del de tota la vida, ens arriba amb força. La pituitària ens porta directes al seu origen, al número 18. Allà es troba Casa Pepa , el lloc on acudir si el que volem és experimentar la cuina tradicional de la regió en la seva més pura essència.
La Pepa, l'original, ja no atén les taules perquè l'edat li ha negat l'agilitat de què disposava abans, però es dedica a fer ganxet en una de les estances contigües a la cuina. Per treballar ja hi ha els seus fills i nores, que manegen el negoci amb absoluta soltesa. La pròpia casa, dividida en diversos salons, compta amb taules i cadires d'estil rústic on els plats del dia se serveixen com a déu mana: amb perol a taula i amb cullerades a demanda. Aquí cadascú s'afegeix al plat el que vulgui i tantes vegades com agradi.
I la llista d'exquisideses que provar és àmplia: el gaspatxol és marca de la casa i de tast obligat, però tampoc no es queden enrere la sopa amb fideus, la paella, els xoricets, les mandonguilles o les patates amb ous , tot amanit amb una ampolla de vi i una altra de gasosa, com ha de ser. A l'altra banda d'un petit pati interior, el so de les cassoles i el tràfec propi que es dóna entre fogons és el protagonista.
La Pepa explica a qui ho vol escoltar l'anècdota de quan, fa anys, es va asseure allà mateix a dinar Carles d'Anglaterra . Ni una miserable foto va arribar a fer-se amb ell, però bé que es va menjar el guisat de patates a gust. L'experiència, per cert, surt a 10 euros per persona, encara que el cafelet —i el pa de pessic de cortesia—, això sí, cal anar a prendre'l a La Bocacha , el negoci veí regentat per les nétes de Pepa.
I ja que som a Carratraca, què millor que abaixar el dinar amb un passeig que desvetlli els seus encants. I és que tot i que amb prou feines compta amb 750 habitants, la seva història és ben interessant. Començant pels seus aigües termals , famoses des de temps immemorials per les seves propietats curatives. Si en el passat ja van ser gaudides per romans i àrabs, més tard, ja entrat el segle XIX, es van posar de moda entre l'alta burgesia europea.
Avui, per tastar-les, cal acudir al Villa Padierna Thermas Hotel , un cinc estrelles gran luxe ubicat en un edifici neoclàssic meravellós manat construir per Ferran VII al mateix centre de Carratraca i on donar-se el caprici de rebre tota mena de tractaments. Actualment les aigües del Manantial de Carratraca estan catalogades com a mineromedicinals i es classifiquen com a sulfurades, càlciques i magnèsiques. Una curiositat? Al llarg de la història han passat personatges tan diversos com Alexandre Dumas, Lord Byron, Hans Christian Andersen, Reiner Maria Rilke… o Antonio Banderas.
Abans de partir hem de dirigir-nos cap al ajuntament , que ocupa el magnífic casalot d'estil neomudèjar que va ser el lloc d'esbarjo de Doña Trinidad Grund. Només per contemplar les increïbles vistes que es gaudeixen de les serres d'Alcaparaín, Baños i Aguas des d'elles, ja val la pena acostar-s'hi. Tampoc estarà de més, per cert, visitar la antiga plaça de bous : construïda el 1878 una de les seves peculiaritats és que la graderia es troba pràcticament incrustat a la roca de la muntanya.
Villa Padierna Thermas Hotel
EL TANCAMENT DE LES AGULLOTES: NO HI HA DOS SENSE TRES
Ja ho dèiem unes línies més amunt: el Caminito del Rey es troba meravellosament acompanyat d'altres tresors arqueològics. Ja visitats els dos primers, ens queda el tercer: aquesta necròpolis formada per 7 tombes amb més de 4 mil·lennis d'història.
Aquest jaciment arqueològic va ser descobert al final dels 80 i s'hi van trobar** restes òssies d'al voltant d'unes 50 persones** de diverses edats. Amb ells, també trossos d'eines i aixovars compostos per peces de ceràmiques, abaloris a base de petxines marines i fins i tot amulets en pedra. La visita suposa una parada més per entendre un passat que és part innegable del present.
Potser ara no està a l'abast de les cames, però és a l'abast dels teus clics
I, ARA SÍ: EL CAMÍ
Per fi, després de diversos mesos sense veure deambular els sorpresos visitants per les seves vertiginoses —i estretes— passarel·les aèries, el camí dels camins va reobrir les portes el 12 de juny passat disposat a seguir delectant aquells desitjosos d'emocions fortes. Per fer la visita cal reservar i les entrades es poden comprar a través de la seva pàgina web.
Perquè poques experiències poden generar tanta adrenalina com la de recórrer el Congost dels Gaitans per aquest històric trajecte, i d'això ja t'hem parlat en incomptables ocasions: les parets verticals de fins a 700 metres d'alçada creades pel pas del riu Guadalhorce van anar forjant, al llarg del temps, aquest canó cridaner donant lloc a una de les meravelles naturals més belles de tota Andalusia. No hi haurà qui gosi dir el contrari.
Així que amb els deures fets i els voltants ben estudiats, no hi haurà excusa per endarrerir-ho més: arrancarem la ruta que ens ha servit de pretext per arribar-hi. Fins al que va ser, durant gran part de la seva història, el sender més perillós del món. Fins al que és, avui dia, un dels llocs més bonics del sud.