Magaluf a la distància, des d'Illa de sa Porrassa.
El director Miquel Àngel Blanca va arribar amb el seu equip a Magaluf el 2015. Era el primer viatge que feien a aquesta ciutat mallorquina i viatjaven atrets per la curiositat i la morbositat que cada estiu generava la premsa sensacionalista parlant de mamading, balconing, amb imatges esgarrifoses.
“Vam anar allà a veure que trobàvem, a veure si això era veritat o era un escàndol de la premsa. I ens vam adonar que no ens semblaven interessants els quatre episodis extrems que es podien veure, que estaven totalment exagerats, sinó que ens interessava la gent que hi vivia i que havia de bregar amb aquest turisme. Vam començar a fer càsting, vam començar a conèixer gent i vam veure que allà hi havia l'assumpte”, explica Blanca per telèfon a l'inici del prestigiós festival de documentals Hot Docs, on estrena mundialment Magaluf Ghost Town (Magaluf, ciutat fantasma), la pel·lícula resultat d'aquell primer viatge i de molts altres que van seguir els anys posteriors.
Magaluf pot ser el que vulguis.
“Jo veuré el que hi ha, conèixer el paisatge i va ser complicat perquè quan arribes a Magaluf amb una càmera la gent ja pensa que faràs el reportatge sensacionalista, t iens que convèncer-los que volem tenir una altra mirada, explicar les coses des d'un altre lloc i posar els turistes fora del camp”, explica.
I així és. Els turistes anglesos que arriben a la rebatejada per ells mateixos Shagaluf es concentren al carrer Punta Ballena, aquest espai on es dirigeix la premsa i gairebé totes les històries que surten d'aquest municipi. Però aquests turistes no són els protagonistes de la seva pel·lícula, apareixen borrosos, en segon pla, en pantalles trencades, reproduïts gairebé com a escenes de terror, vistos des dels ulls de els veritables protagonistes, els veïns de Magaluf que també hi viuen en temporada baixa.
Rubén, un xaval que vol ser actor, model, que se sap les lletres de La Zowi de memòria. El seu amic, preguntant-se si vol heretar el restaurant/discoteca del pare. I Tere, una dona malalta i jubilada que ha dedicat tota la vida a Magaluf i ara ha de llogar habitacions a casa seva per pagar el lloguer. Són alguns dels protagonistes. Com l?agent immobiliària convençuda amb un futur brillant i de luxe a la zona.
Tere, en primer pla.
Tots són personatges reals a partir dels quals Miguel Ángel Blanca ha construït una ficció, una fantasia o simplement una posada en escena per a les seves reflexions personals. Com la que expressa Rubén: “Estic fart de ser aquí. Com em puc anar d'aquí? És sempre el mateix. Estiu, festa, un altre hivern. Estudiar per fer feliç els turistes”. Viure a Mallorca és treballar per a guiris. "Aquesta és una reflexió seva, i construïm una cosa de ficció que sigui coherent amb el personatge", explica el director.
"Jo treballo molt anant als llocs i construint una mica a partir de la relació que tinc amb l'espai", explica. A Magaluf no va trigar gaire a destapar aquest aire de misteri. “Una maledicció que serveix com la metàfora del turista. Després d'estar dues o tres vegades, veus que la gent tenia aquesta por, et diuen “per aquí no vagis”, o 'a aquesta hora no vagis per aquest carrer perquè hi ha els turistes súper borratxos' o 'a aquesta hora vigila que et roben'. Hi havia com una espècia de por i aprofitem aquest sentiment per instal·lar-lo al to de la pel·li”.
Els turistes en segon pla.
Magaluf Ghost Town retrata un Magaluf buit. “És la idea de quan arriba el fora de temporada”, compte Blanc. “Quan comença la pel·lícula tot és més buit fins que arriben els turistes. Com els personatges han de conviure amb aquest urbanisme que està construït només per a la temporada alta?” . Han sortit de Punta Ballena, d'aquells carrers que “fan olor de sang, de pixat”, com diu Tere revivint els seus malsons. Comencem veient Magaluf des d'una maqueta, des de lluny, per sobre per oblidar-nos d'aquest discurs habitual. Li donen importància al búnquer, a els edificis alts de pisos com “sentinelles mirant a la nit”, a la Illa de sa Porrassa… “Cerca altres racons de Magaluf que no van ser només aquest carrer”.
Ficció i realitat es van donant la mà a la pel·lícula fins a no saber si el que veiem és real, és fantasia. "M'agrada treballar sobre l'autorepresentació i com construïm llocs de ficció per sobreviure", explica el director. “Magaluf és un exemple molt extrem, però constantment ens posem màscares, ens creem personatges per sobreviure una realitat determinada, totes les meves pel·lícules en parlen una mica. com necessitem la ficció per sobreviure”.
A Magaluf van viatjar per descobrir la seva veritable identitat. Què és real allà? “Hi ha un Magaluf inventat perquè els turistes vagin en massa, és un lloc que es presta perfectament a construir un nou univers, amb llegendes noves”, continua. “El dispositiu de la pel·lícula avança en paral·lel amb el que a mi m'agrada transmetre de Magaluf que és un lloc on tot pot passar o on la gent vol que tot passi”.
Tere i el seu llogater, testimonis de l'altre Magaluf.