Decàleg del periodista gastronòmic
El Gran Carnaval (imprescindible i poc coneguda pel·lícula de Billy Wilder ) explica la història de Chuck Tatum, periodista sense escrúpols que serveix Wilder com a vehicle per elevar el seu missatge: el perill d'un món on la roda de mitjans de comunicació i periodistes decideixen quines notícies són les que arribaran a la portada del dia següent . Però, per què una notícia i no una altra? El periodista treballa a la recerca de la notícia (la seva feina, en teoria) oa la recerca de la notícia que sap atraurà més audiència —i per tant, anuncis? El periodista treballa per al mitjà o per a l'anunciant?
És perillosa la roda de la promoció d'un hotel o restaurant. L'analitzem? L'estratègia de comunicació i promoció és la següent: el departament de màrqueting (o gerència, si no existeix com a tal) contracta una agència de comunicació especialitzada en gastronomia o turisme. L'agència —fent bé la feina, genera contingut potencialment interessant : per exemple un sopar per a periodistes especialitzats on dóna a conèixer el menú de primavera. Seleccionen els més rellevants crítics gastronòmics dels mitjans amb més audiència i potser algun blocaire influent. A més, els faciliten un dossier de premsa amb el menú desglossat, declaracions del cuiner i fotografies en alta resolució dels plats i el restaurant. Potser fins i tot una biografia de l?interiorista, recentment guardonat amb un fad.
En un món perfecte, aquesta acció promocional seria una font informativa més a la safata d'entrada del bon periodista. Però, ai, de nou Wilder: ningú és perfecte . La realitat és que durant una setmana assistirem al martelleig constant i sorollós de la “maquinària informativa” : tuits, fotos a Instagram, bonics articles a revistes de lifestyle, likes a Facebook, columnes d'opinió d'influencers i fins i tot especials a la portada perquè ningú (ningú) s'oblidi de la gran estrena d'aquest nou hotel boutique gastronòmic a Barcelona. Tot és meravellós i l'hotel és perfecte i el xef serà el nou Adrià. Així, cada setmana. El Gran Carnaval del periodisme de lifestyle.
Compte, l'hotel està fent bé la feina. I probablement l'agència també . A qui assenyalo amb el dit és (aja) al periodista.
Perquè s'hi val, potser l'hotel és meravellós i la cuina notable. Però… què passa amb tots aquests petits (i grans) milers de restaurants sense gabinet de premsa? No és feina del periodista descobrir el lector al cuiner, sommelier, restaran o celler que estigui fent coses importants —que estigui sent veritablement rellevant perquè té alguna cosa per explicar? Per a qui treballa el periodista?
El crític més crític
"El gastrònom no neix, es fa". Víctor de la Serna.
Recuperem els nostres 20 manaments del crític gastronòmic:
1. Ets tan bo com els quilòmetres que fas. És a dir, com els restaurants ratllats al mapa.
2. A la cuina d'avantguarda, no pots jutjar un restaurant sobre la temporada anterior.
3. Pagar el compte et fa més lliure.
4. No ets el duc d'Edimburg. Compte amb les copes de més.
5. (En principi) no ets un cuiner, ets un periodista. Compte amb corregir un plat si no passes 14 hores al dia a una cuina.
6. No estàs informant, estàs opinant . O potser alguna de vegades estàs informant, però per descomptat sempre estàs opinant.
7. La teva opinió val tant com la credibilitat que et concedeixen els teus lectors.
8. Un crític gastronòmic no s?anuncia. No ets un Borbó.
9. La teva columna no és un espai per passar comptes personals ni saldar deutes ni pagar aquella ampolla de Clos Mogador que no vas demanar però vas demanar.
10. Sopar només no és un drama . Vés acostumant-te.
11. Si no aporteu valor als vostres lectors (informar sobre tendències, dir coses noves, despullar la personalitat d'un cuiner...) no ploris perquè no et llegeixen.
12. Un periodista val tant com les fonts. Això també és aplicable al periodisme gastronòmic.
13. Sense curiositat no tens res. Sense el motor de la curiositat a tota màquina (tastar nous plats, viatjar, preguntar, estirar el fil d'una pista d'alguna cosa nova...) difícilment seràs capaç de construir res d'exemplar. No n'hi ha prou de menjar, com més llegeixis, miris, escoltis i aprenguis més capes tindran les teves peces. I no em refereixo exclusivament a la literatura gastronòmica...
14. Un restaurant pot –com tu– tenir un mal dia. Abans d'una crítica destroyer, corroboreu l'experiència amb una segona visita.
15. No sé què és això de “periodisme ciutadà”. Un bon article és un bon article, i ho seguirà sent en paper, pantalla o píxel, ho escriviu un Pulitzer o un forner.
16. El nacionalisme es guareix viatjant, deia molt Cela. La ximpleria del crític, també.
17. No estàs escrivint una novel·la, estàs fent periodisme: contextualitza la història, pregunta, indaga en els perquè i en qui, aprèn sobre gestió de negocis gastronòmics, d'escandalls. Et paguen per saber fer les preguntes adequades, però també per donar les respostes.
18. Mai escriguis un article anomenat "Pollos Muñoz", no sigui donin al xaval tres estrelles Michelin un parell d'anys després. El que escrius queda escrit.
19. Explica'm una cosa que no sàpiga . Si no ets capaç de fer-ho, almenys diverteix-me.
20. En realitat, la teva opinió no importa tant. Relaxa't.
Seguir a @resimporta
_ Potser també t'interessi..._*
- La gastronomia dels Millennials (aquesta generació de nens malcriats)
- Glossari gastronòmic 2015: paraules que et menjaràs aquest any
- Trencament on fire: que vénen les vísceres
- Tendències gastronòmiques mundials
- Ha arribat el moment de fer
- Tots els articles de Jesús Terrés