Mont Ventoux
1)Roubaix
La París-Roubaix (comunament coneguda com 'L'infern del nord') posa aquesta localitat fronterera de França al punt de mira de l'esport cada mes d'abril. El seu famós velòdrom intenta restar focus a allò veritablement significatiu d'aquest lloc: els trams de pavès (carretera empedrada) que envolten aquest poble i que des del 1896 torturen les cames dels ciclistes més durs. Els que els imiten solen conformar-se de no punxar ni perdre l'equilibri. Altres, prefereixen somiar amb la victòria al velòdrom mentre gaudeixen de la bellesa grisa de la segona ciutat francesa més gran que no és capital ni de districte ni de departament.
2)San Remo.
A banda del famós festival de la cançó, vingut a menys per culpa dels 80, del Bacallà i de les festes Davidguetteras d'Eivissa, San Remo és la meta de la clàssica Milà-San Remo, la favorita dels velocistes italians. En el seu elogi al ciclisme pur brilla el recorregut per l'abrupta costa de Ligúria i el vertiginós descens del Poggio, que finalitza en una ciutat blanca i engalanada que es veu esquitxada pels matisos de la serp multicolor.
3)Oudenaarde.
El Tour de Flandes (una cursa canalla que barreja el pavès amb les exigents rampes belgues) compleix en els propers dies 100 anys en què ha variat molt el seu recorregut, sempre per terres flamenques. Des de l'any passat s'ha establert que Oudenaarde es converteixi no només a la meta de la cursa, sinó també al epicentre de la cultura i la religió que els belgues professen per la seva competició més important . Per això, una mena de museu, el Centrum Ronde van Vlaanderen recull la seva importància, a més d'animar el visitant a pujar a un simulador on pujar més còmode mítiques cotes com el Koppenberg.
4)Fuella.
Els malintencionats parlen de Lieja com si fos el més semblant a Mordor a la terra. Però, no obstant, entre fàbriques i edificis futuristes (amb la impressionant estació de tren de Guillemins al capdavant) sobresurt la bellesa èpica de la seva veïna Ans, meta de la famosa Lieja-Bastonya-Lieja amb el seu mític mur de Sant Nicolau. Moltes vegades es pregunta com podrà viure gent en aquesta costa empinadíssima…
5)Avui.
Parlant de murs, aquesta localitat belga amb nom onomatopeic té l'honor d'albergar la pujada més elèctrica del panorama internacional malgrat estar a només 204 metres per sobre del nivell del mar. Té com a curiositat les set capelles que s'uneixen a l'ascensió , una dada que no ve malament saber si un s'ha d'encomanar a ajuts divins mentre afronta rampes fins al 26% de desnivell.
Alpe d'Huez
6) Jaizquíbel.
El País Basc és terra de ciclisme, sens dubte. De fet, Sant Sebastià és la meta de l'única clàssica de rellevància internacional que se celebra a la nostra geografia. Però en el llarg recorregut brilla la presència d'aquesta muntanya, darrer contrafort dels Pirineus i que s'alça a la vora del mar . Les seves rampes dures solen fer la selecció final de la cursa encara que moltes vegades costa atendre la cursa quan a les seves cunetes es llueix el verd i l'arquitectura pobretona i encantadora dels paratges rurals bascos.
7)Mont Ventoux.
Arranquem un homenatge als tres ports més mítics del Tour de França per aquest rara avis, situat al mig del no-res i amb un cim pelat on el vent s'ho passa pipa fastiguejant els ciclistes (d'aquí el seu nom) . Però al marge de servir com a escenari per a una de les victòries més recordades de Marco Pantani, és una meca del cicloturisme, amb carreres i reptes tan esgarrifosos com el de pujar-lo el major nombre de vegades possible en 24 hores. El rècord ho té un tal Jean-Pascal Roux, aconseguint ascendir-ho en 11 ocasions. Dolor de cames, molt de dolor…
8)Alpe d’Huez.
Aquesta estació d´esquí s´ha guanyat la seva fama per aquest altre esport, coses de la vida. El cas és que estem davant d'una ascensió que el 2004 va aconseguir congregar gairebé un milió de persones només per veure Lance Amstrong vèncer a la cronoescalada del Tour. Tot un rècord degut, en gran part, a l'espectacularitat dels seus 21 revolts, cadascun d'ells batejat amb el nom dels guanyadors d'etapa. Pujar-la, encara que sigui només amb cotxe, és tota una proesa on cal vèncer la gravetat i la desorientació provocada per tant gir. Això sí, la foto que il·lustra l?èxit val la pena.
9) Tourmalet.
L'aportació més gran del ciclisme al llenguatge prové d'aquest cim. Recórrer al terme Tourmalet per referir-se a una època dura, difícil, costosa és molt recorregut. Constatat ja que és una destinació arxirreconeguda toca visitar-lo amb motocicleta, autocaravana o com sigui . Evidentment, fer-ho sobre 'la burra' és un acte propi de sadomasoquistes de l'esport que només troben la felicitat als cops agònics de ronyó. Per als humans sempre quedarà fer-se el digne davant de l'estàtua d'El gegant del Tour, un èpic homenatge a tots els que l'han coronat.
Tourmalet: toca visitar-lo com sigui
10)Angliru.
Espanya mai no ha estat gaire donada a consolidar pujades ni a mediatitzar ports. Les nombroses variacions dels recorreguts de les curses i aquest afany per buscar, rebuscar i asfaltar el que és inasfaltable fa que es premiï el factor sorpresa per sobre del 'clàssic'. Però l'Angliru s'ha guanyat un nom als nostres cors tot i que es va estrenar el 1999. El seu impacte mediàtic ha estat tan fort que l'ajuntament de Reinosa obrirà un museu dedicat al ciclisme a la cimera aquest estiu . Vaja, que qui vulgui gaudir-ho haurà de superar com pugui els percentatges inhumans de la Cueña les Cabres. Quina mala llet!
11)Després dels passos de Marco Pantani: Cesenàtic i Mortirolo.
Marco Pantani és l'encarnació del romanticisme aplicat a aquest esport, la història de victòries, fama, ocells i final tràgic. 'El pirata' va deixar tanta empremta a Itàlia que la seva localitat natal, Cesenatico, és una successió de records, on brilla el museu que la seva família va muntar per honrar la seva memòria. El poble l'homenatja amb una estàtua que immortalitza la seva figura superant una costa. Itàlia, en general, el recorda al seu port per excel·lència: el Mortirolo. Allà, al quilòmetre 8 d'ascensió està col·locada una escultura en què se'l mostra sobrat, mirant enrere buscant els seus perseguidors.
12) Museu de Didi Senft a Storkow, Alemanya.
Acomiadem aquest recorregut per l'univers ciclista visitant la llar de l'aficionat més conegut del món. Didi Senft s'ha passat tota la vida animant els ciclistes al Tour vestit de diable. Ja és una icona. Tant, que fins i tot se l'ha trobat a faltar quan ha faltat (ja té 61 anys…) . El cas és que aquest honorable homenet té muntat un museu als afores de Berlín on exposa els seus dissenys de bicicletes i els seus records de tants anys a la carretera. Extravagant però imprescindible.