Tornem a les llibreries de barri de les que mai no hauríem de sortir
Diu la meva llibrera, Laura, de la Llibreria Velázquez (Passeig d'Extremadura, 62), que la primera cosa que va pensar quan l'estat d'alarma la va obligar a abaixar la persiana al març va ser que ja no tenia futur. Després es va recompondre (és llibretera, recordin, una espècie feta a adaptar-se als revessos) i va augmentar presència a xarxes socials amb un objectiu en ment: mantenir la llibreria oberta, encara que no hi pogués estar físicament.
Ella, que mai no havia comunicat, es va llançar a exposar-se a Instagram i, a les recomanacions de llibres del seu feed, va començar a sumar-li directes amb autors, va reactivar els encàrrecs i va posar a la nostra disposició opcions de targeta regal, ja ho saben, per això que vam dir tant de “quan es pugui tornar”. Va preparar el seu retorn fent comunitat. I va fer comunitat, cuidant-nos culturalment.
Potser a Porta de l'Àngel no tinguem Biblioteca Pública, però tenim la Laura, i això als que ens hem agafat a les pàgines de els llibres com a taula de salvació en aquests temps rars, a qui hem fet les (pen)últimes compres per apuntalar la nostra col·lecció de cara a una tardor ia un hivern que es perfilen casolans, ens dóna tranquil·litat.
Compte, quan se li pregunta per com van les coses, que el barri ha respost, que el barri respon. No pot garantir que estiguem llegint més, però sí que estem comprant més. Parla de com el boca a boca està fent efecte i li fa gràcia que hi hagi gent que l'estigui descobrint ara, després de 23 anys en actiu.
Laura va aixecar la persiana de la Llibreria Velázquez per primera vegada un 1 de setembre de 1998, amb aquesta barreja de por, que dóna la incertesa d'enfrontar-se a alguna cosa nova, i de il·lusió per fer una cosa que li agradava. No en va, això dels llibres ho havia mamat a casa. “El meu pare es dedicava al sector del llibre, eren llibres a terminis. Sempre em va agradar molt aquest món, el món del llibre; i m'agradava molt estar en contacte amb la gent, anar a la Fira del Llibre cada any”, explica Laura Velázquez a Traveler.es.
Per això diu que es va fer llibrera per genètica, encara que també per casualitat. “Jo vaig estudiar Dret i vaig estar treballant a empreses privades. Un dia per casualitat vaig trobar que aquesta llibreria es traspassava i va ser com dir: “agafo el tren o el deixo passar?”. En aquell moment em vaig decidir a agafar el tren perquè realment era el que volia. Vaig deixar-ho tot i em vaig dedicar al que m'agradava”.
En aquest fer el que t'agrada creu que hi ha la clau per a tot a la vida i, en aquest cas concret, per ser llibreter. I així, fent el que li agrada, ha construït no només una llibreria, sinó un càlid i acollidor espai cultural que ella defineix com “un racó màgic on tafanejar totes les novetats literàries” i encarregar les que no es trobin a les prestatgeries.
En general, l'únic que demana és que ens sentim feliços i com a casa quan entrem a la seva llibreria, que sentim el seu salonet com el nostre, com aquell lloc on compartir sobre literatura i llibres. “Fer la gent feliç, llegint, venint-me aquí, parlant, participant amb mi de les meves activitats”.
I la gent ho és, ho som, i la segueix, la seguim, en els projectes en què s'embarca, com aquest afany que demostra en els últims temps a donar a conèixer escriptors novells.
“L'altre dia vaig estar promocionant una escriptora novell a Instagram perquè faig directes cada cert temps amb ells i, després, va venir un client a demanar-me un llibre d'aquella escriptora perquè li havia impactat. Aleshores vaig pensar que “què bé haver tingut una iniciativa que hagi ajudat altres persones a conèixer-se i que a sobre hagi vingut després aquí a comprar-me el llibre”. És una satisfacció rodona perquè ajudes altres persones en la funció de llibrera i després a sobre vénen i reconeixen la feina comprant el llibre”.
Poc es parla de els llibreters i de les hores de diversió, de benestar i de coneixement que els devem. Perquè si en alguna cosa juguen amb avantatge és que no hi ha algorisme que pugui reemplaçar el tracte humà, saber llegir la persona que recorre a tu a la recerca del llibre que necessita en aquell moment de la seva vida.
“Aquest matí ha vingut una senyora que volia un conte per a un nen de cinc anys a qui costa moltíssim obrir els contes i m'ha demanat que li portés un. Això ho sé i li he ofert un conte molt atractiu per a un nen d'aquella edat. Tu això no ho pots consultar a Amazon perquè a Amazon no hi ha ningú, no hi ha persones, no hi ha relacions humanes”.
Això s'anomena complicitat, fa temps que la construeix i és el fruit que la Laura està recollint ara més que mai. “La gent vol comprar aquí, a la llibreria del barri. No sé si serà qüestió del que estem passant i després a la gent se li oblidarà, però jo crec que la gent, sobretot la gent jove, comença a canviar els hàbits. Estic veient una tendència a comprar-me a mi, com a llibreria, i no comprar a Amazon”.
No renega del que és nou, del que pugui estar per venir o del que ja és aquí. De fet, defensa la necessitat d'evolucionar, de tenir llibreries que siguin dinàmiques, que siguin autèntics centres de difusió cultural als nostres barris; però sense perdre aquesta capacitat d'escoltar allò que hi ha fora, allò que et demana la gent.
Al seu salonet hi ha una pila de llibres. Des d'Isabel Allende fins a Ray Bradbury, passant per Eduardo Mendoza. Són els nostres encàrrecs. La Laura no recorda el primer llibre que va vendre, però sí que sap el que el seu barri llegeix ara. I sí, som de gustos diversos.
Si us preguntes per com seria una ciutat sense llibreries, ho té clar: sense la cultura som molt, molt poquet, així que “una ciutat buida cerebralment. Estaríem morts la majoria, una ciutat morta”.