Woody, Louis Garrel i Shawn a La Concha.
A Woody Allen li agrada més la ficció que no pas la realitat. La realitat sempre li ha semblat terrible. I potser per això, als 85 anys i malgrat el núvol negre que l'amenaça, segueix rodant una pel·lícula l'any. La fantasia és un lloc molt millor on refugiar-se i en què plasmar les seves preguntes i respostes existencialistes, exagerar les seves qualitats personals interpretades per ell o altres actors i en què bolcar tota la seva nostàlgia sinó per un temps millor, almenys per un millor cinema.
Tot això queda resumit en la (pen)última pregunta, Rifkin's Festival. Un d'aquells casos comptats en què ha sortit de la seva ciutat, Nova York. Dotze anys després de Vicky Cristina Barcelona, Woody ha tornat a Espanya, a rodar amb un equip pràcticament espanyol (repeteixen tots els caps d'equip menys el director de fotografia, perquè ara treballa amb el llegendari Vittori Storaro) i es va anar a Sant Sebastià l'estiu passat, durant set setmanes (cosa que duren sempre els seus rodatges), per posar en imatges un guió que és un passeig per la ciutat i un passeig pel cinema dels grans mestres europeus: Bergman, Fellini, Buñuel, Truffaut…
Vittorio Storaro i Woody traient llum al País Basc.
El Festival de Sant Sebastià és el marc de la pel·lícula. Tot i que el seu protagonista Mort Rifkin (Wallace Shawn) es queixi al principi que els festivals d'ara no són el que eren abans, i de fet als seus dies a la ciutat, acompanyant la seva dona, no entra més que veure una vella pel·lícula –Al final de l'escapada– i es passa el temps vagant per la capital guipuscoana, racons i llocs que Woody Allen no va definir al seu guió amb nom i cognom però sí que descrivia espais que l'equip de producció i localitzacions va haver de rastrejar.
"Li presentem quatre opcions de cada lloc i quan va venir a Sant Sebastià li vam donar un tour per decidir tots i quedar-nos amb una i un pla b", explica Bernat Elias, director de producció que ja va treballar amb el director de Manhattan a Vicky Cristina Barcelona. I com aleshores, diu Elias, Woody Allen no pretén filmar “una ciutat de postal”. “Són llocs que li agraden, que encaixen a la història, no són postals, són espais bonics. Ell no pretén redescobrir la ciutat i no deixa de ser la seva percepció d'un lloc que veu com algú de fora”, explica.**** “Tant se val si són turístics o molt visitats mentre sumin a la història”.*** *
Wallace i Louis al Museu San Telmo.
Mort donant voltes al cap a la crisi matrimonial que el supera i per la qual ha viatjat fins allà intentant agafar-se a un vincle ia irreal (Gina Gershon interpreta la seva dona i està més interessada en un director jove, encarnat per Louis Garrel). També pensa en les grans preguntes, allò veritablement important: “Això és tot el que hi ha o hi ha alguna cosa més?”. Un buit existencial li oprimeix el cor fins que coneix la doctora Rojas (Elena Anaya), guia turística i espiritual.
Parlant d'amor, de cinema, de vida i de tardor a Nova York i París amb pluja, tots dos recorren els carrers de la ciutat, de la Conquilla al Kursaal, passen per Kafe Botanika. Fan una excursió fins Passatges i el seu mercat d'antiguitats, prenen un pícnic a Hernani.
Elena Anaya i Wallace Shawn.
Els llocs més lligats al Festival de Sant Sebastià els recorre amb la seva dona i també amb Louis Garrel: el Kursaal, seu del certamen, el Teatre Victoria Eugenia, l'hotel María Cristina, centre neuràlgic extraoficial (on tenen lloc les entrevistes, s'allotgen les estrelles), el Museu San Telmo, on se celebra la festa d'inauguració o el Altxerri, per a les copes de després. I aquests dinars i sopars de postí, a el Mirador d'Ulía, en aquest cas, amb les millors vistes.
La inconfusible terrassa del Maria Cristina.
I, finalment a Mort li queda temps tot sol per seguir passejant, sense rumb. Passa per la Llibreria Donosti, una imperdible de la ciutat. I en els seus somnis en blanc i negre, intentant trobar respostes vitals a les grans obres mestres del cinema, transforma llocs donostiarres en escenaris de pel·lícules: com els salons de la Diputació fent-se passar per la mansió de L'àngel exterminador; el Palau de Miramar com el de Ciutadà Kane; o Zumaia com la platja de L'últim segell amb Christoph Waltz com la mort que li dóna un bon consell: La vida és clar que és buida però tu l'has d'omplir. Gràcies, Woody, la seguirem omplint de cinema. Bon cinema.
Woody, Gina Gershon i Wallace Shawn al Maria Cristina.