'Territoris Improbables', Pedro Torrijos (il·lustració: Lara Lars)
Madrid, 10 de desembre del 2020. Són les 20:29 i un home barbut s'acaba d'asseure davant de l'ordinador. Com cada dijous, és a punt d'entrar en directe, encara que avui prepara una cosa diferent: viatjarà per una de les obres musicals més belles de la història.
L'home –Pedro– fa una darrera ullada a la seva llibreta, un diagrama gargotejat que només ell comprèn. En un minut comença el programa de televisió, l'únic que no s'emet per TDT sinó a base de blocs de text de 280 caràcters.
Pedro obre una nova pestanya, entra a Twitter i llegeix el missatge que li llança la pantalla:
Se li acudeixen moltes respostes a aquesta pregunta. Diverses serioses, moltes iròniques i alguna inconfessable. El rellotge marca les 20.30. És l'hora: comença #LaBrasaTorrijos:
“Una de les millors obres de la història de la música es va compondre en un camp de presoners nazi...”
CAPÍTOL 1: L'INFANT TROMPISTA
Quan era petit, Pedro Torrijos es trobava que els dilluns no podia parlar amb els seus companys de classe. Mentre ells recordaven les bromes del Pulga i el Llanterna a l'Un, Dos, Tres, ell, impotent, s'havia de mossegar la llengua fent pilotetes de paper sobre el seu pupitre: a casa seva no veien el programa de Ruperta, sinó La Clave, l'espai de debat de José Luis Balbín.
Encara que hagués preferit veure el Duo Maquineta en lloc de Severo Ochoa (o escoltar Teresa Rabal en lloc d'Oliver Messiaen), Pere va aprendre, sense voler, una cosa que li resultaria fonamental diverses dècades més tard, quan expliqués la vida del músic francès en un campament nazi: com n'és d'important l'entreteniment.
"Si la gent no s'entreté quan li expliques alguna cosa culta, mai no llegirà ni a interessar-se per això –explica Pedro a través de videoconferència–. A veure si comencem a valorar com n'és d'important l'entreteniment". O, dit en llenguatge de Twitter pel mateix Pedro:
Però… Qui és Pedro Torrijos? Pedro Torrijos és arquitecte, músic i professor de grau mitjà de trompa –que consti que ja havia vist més trompes a la meva vida, però no vaig saber etiquetar-la fins que vaig fer una recerca ràpida a Google, ho admeto–.
Però tornem a Pedro Torrijos. Com deia, Pedro és arquitecte, trompista (“Per 25 pessetes, noms de trompistes famosos. 1, 2, 3, resp...”) i, tot i això, no es dedica a res d'això.
Almenys, al terme més estricte del terme. Perquè Pere es dedica a explicar històries. I ho fa per necessitat.
CAPÍTOL 2: EL YONKI DE LES PARAULES
"Quan neix de la necessitat de dir, a la veu humana no hi ha qui la pari". Aquesta frase la va escriure Eduardo Galeano en un dels meus llibres favorits, El llibre de les abraçades (que, curiosament, té una trompa a la portada) i defineix a la perfecció la història de Pedro Torrijos.
"Vaig néixer quan era petit i després em vaig posar a explicar històries –es pot llegir a la web de Pedro– perquè això és el que m'ha agradat sempre". El que passa és que Pedro va anar pel mal camí i va estudiar dues carreres: una on tocava un instrument moló però on no fardava tant com amb un saxo o una guitarra i una altra susceptible a volar pels aires (per exemple, amb la crisi de 2008).
Va ser llavors, en plena explosió del totxo, quan ho va recordar. Es va recordar del que li agradava fer de petit, del que li va seguir agradant quan va ser adolescent i –redoblament de tambor– del que encara li agradava sent adult: explicar històries.
I es va posar a explicar-les.
El primer que va fer va ser obrir-se un compte de Twitter i enviar un mail a la recent nascuda revista Jotdown. Hi va haver fletxada, va començar a escriure-hi i, a l'estona, la van seguir El Economista, Revista Magnolia, Yorokobu, El País…
Pere era feliç (com en Miguel, però sense muntanya –abstenir-se, Generació Z–). Contava històries dels seus temes preferits –arquitectura, música, cinema, calçotets…–, ho feia en mitjans on la gent el llegia i, lest but not least, cobrava per això!
El que no explicava en articles, ho feia a Twitter, usant de forma esporàdica el hashtag #LaBrasaTorrijos per aglutinar totes aquelles històries. Fins que van aparèixer el “fils” de Twitter i va canviar tot.
"Quan Twitter va crear els fils, va generar la segona gran fita de la seva història, després de l'RT" explica Pere mentre el sol de la tarda entra per la finestra i li dibuixa un estrany halo sobre el cap, com Febo rutilant. Aquesta segona fita va ser la que va portar Pedro fins al seu gran canvi.
Els viatges improbables de #LaBrasaTorrijos o com la cultura, sense sang, entra
CAPÍTOL 3: EL MANANTIAL DE LA BRASA
El setembre del 2019, @Pedro_Torrijos va emetre el seu primer programa en directe. Va ser un fil sobre una ciutat avortada a la meitat de Califòrnia.
Tot i que va ser un dimarts, no va incloure el hashtag #LaBrasaTorrijos i va oblidar l'arquetípic “Abro fil”, Pedro va encendre un foc que encara crema amb insistència després de dues temporades i més de 60 programes.
"La idea de fer-ho de debò, com una sèrie de televisió, amb temporades etc. va ser de la meva parella, Loreto Iglesias, la part estratega de La Brasa –explica Pedro–. Loreto es va adonar que allò tenia molt de potencial, que La Brasa podia ser un projecte professional. Que podia convertir-se en una professió. Que podíem fer reportatges directament a Twitter”.
És a dir, no es treia la gent de la xarxa social derivant-la a una revista, un bloc, un vídeo de Youtube… sinó que s'emportava la història directament on eren ells. Se n'anava al carrer digital per on circulaven. Tot i que això, en realitat, no ho va inventar Torrijos.
Un parell d'anys abans, un tal Manuel de cognom Bartual va fer saltar Twitter pels aires usant la recent creada eina dels fils. Va ser una història de ficció que va mantenir en suspens tota la comunitat tuitera.
Després de Bartual, els fils van començar a estendre's, per plaer dels uns i per disgust dels altres (aquells que defensaven que l'essència de Twitter era explicar alguna cosa en un sol missatge i en aquesta vida, perquè alguna cosa triomfi no només n'hi ha prou de fer-ho. Cal fer-ho bé. Molt bé, de fet. I aquí és on tornem a la història de Pere i la seva brasa.
CAPÍTOL 4: ELS VIATGES IMPROBABLES
A Pedro Torrijos se li dóna genial explicar històries. I no ho dic jo (només), sinó que és ell mateix qui ho diu. Això pot sonar una mica “de flipat” però és que, una vegada més, això és una cosa que Pedro diu de si mateix. En un dels seus fils, de fet:
I és que, obviant el defecte arquitectònic, al Cèsar el que és del Cèsar: Pedro Torrijos és un excel·lent contador d'històries. Sobretot per com ho fa: "sempre escric en directe, mai no tinc un capítol escrit prèviament. Com un cantant de rock, surto i escric. Per això hi ha tantes errades, però és part del producte: és una cosa explicada en directe”.
En directe, però no improvisat perquè, com ell mateix explica, per documentar-se sobre un tema pot trigar fins a tres setmanes, això sense comptar el temps dedicat a les seves dues carreres (d'alguna cosa havien de servir) i en la infinitat de llibres i pel·lícules que ha consumit.
Perquè, si hi ha alguna cosa que destaca a la narrativa de #LaBrasaTorrijos és, precisament, això: la varietat de narratives de què es nodreix. Sobretot el cinema.
"El que és audiovisual és el llenguatge del nostre temps" diu Torrijos. Això és una cosa que es veu a cada fil, per exemple amb les prolepsis i analepsis (flashforward i flashback) que trenquen l'estructura lineal de les seves històries. En poques paraules: és com veure un documental a través de Twitter.
Per aconseguir aquest efecte, Pere va haver d'adaptar el seu estil al llenguatge de la xarxa social, el qual "permet un storytelling molt bonic, fragments curts que es poden enllaçar a altres continguts. Una cosa molt diferent d'un article".
Les històries de Pedro, a més d'estar nodrides del cinèfil i l'audiovisual, tenen una altra característica fonamental: són autèntics viatges a través de Twitter. Però no viatges a l'ús, dels de carretera, passaport, para-sol i selfie.
Els viatges que proposa Pedro són estranys, desconcertants, acrobàtics: improbables. Perquè Pedro, encara que ell no ho sap, és una mena de paradoxògraf.
La paradoxografia és un gènere de la literatura hel·lenística grega que relata fenòmens anormals o inexplicables del món natural o humà. Els paradoxògrafs eren, al cap ia la fi, persones que parlaven de llocs capaços de provocar sorpresa. Llocs improbables.
Això és, exactament, el que fa Pere quan parla de cúpules geodèsiques sobre Manhattan, gratacels convertits en barraca a Johannesburg, pobles que atrapen el sol amb miralls gegants a Noruega o ciutats inhabitables a Hong Kong.
Però no només això. També ho fa en extreure el sorprenent de llocs aparentment normals. És on es fusionen l'arquitecte, el músic i el contador d'històries: quan escull un lloc quotidià i és capaç generar el sentit de la meravella amb la seva història.
Perquè, de fet, l'arquitectura és això, meravella pura. "Gairebé qualsevol obra d'arquitectura és un territori improbable –explica el Pere amb veu d'arquitecte–. Resol un problema que feia temps que hi era. Un edifici és un conflicte resolt”.
Aquesta combinació d'arquitectura, música, cinema i meravella són els que fan de #LaBrasaTorrijos un dels esdeveniments més populars del #TwitterCultural, una etiqueta promoguda per un altre dels grans divulgadors culturals de Twitter, @elbarroquista
I aquí és on tornem al principi d'aquesta història: com n'és d'important l'entreteniment. La raó per la qual cada programa de #LaBrasaTorrijos corre "com la pólvora i té mètriques de fins a 4 milions d'impressions al primer tuit és que la gent es diverteix" recalca Pedro.
Aquest entreteniment –a banda de la qualitat– és el que hi ha darrere de l'èxit de programes divulgatius de televisió (que no ho són) com La Brasa, i d'altres (que sí que ho són) com El Condensador de Fluzo, presentat per @JuanGómezJurado a La 2 de TVE (i en què, per cert, també col·labora @elbarroquista, entre d'altres ).
'Territoris Improbables', Pedro Torrijos (il·lustració: Lara Lars)
Però #LaBrasaTorrijos no és l?únic projecte de Pedro. En bambolines hi ha dos treballs que comparteixen nom –Territoris Improvables– però no plataforma: un llibre, que sortirà al maig; i un podcast, que sortirà després de l'estiu a la plataforma Podium Podcast.
Pel que fa al llibre, Torrijos explica que "serà de pur entreteniment i, en certa manera, un llibre de viatges". Nascut de les brases de Twitter però amb la seva pròpia estructura, Territoris Improbables tindrà la flexibilitat d'obres com Rayuela, llegibles en qualsevol direcció i manejables com una peça de Lego.
I així, entre llibres, podcasts i paradoxografies tuiteres, acabo aquest pseudofil com ho vaig començar: amb la vida d?un compositor francès que va crear una de les obres més belles de la història envoltat de nazis. Un autèntic territori improbable.