El Palau de Cristall del Retiro guanyant sencers de bellesa amb la neu que va deixar la borrasca Filomena a Madrid
La nit del divendres 8 de gener del 2021, Ignacio Izquierdo va recuperar les seves constants vitals. El confinament, la crisi sanitària, l'absència de feines, la tristesa. Tota aquesta cadena d'esdeveniments li havien entumit els genolls, l'obturador de les seves tres càmeres i, encara pitjor, les ganes de sortir a utilitzar-los.
Una autèntica catàstrofe per algú que ha fotografiat el món de punta a punta: des de les muntanyes del Kirguizistan fins al gegant neozelandès Taranaki, passant pels corals de les Filipines –que gairebé ho deixen cec– o el totpoderós Everest, al qual va captar del mateix vermell incandescent amb què Velázquez va pintar el metall de La farga de Vulcà.
Perquè Ignacio Izquierdo és fotògraf professional d'arquitectura i natura però, sobretot, és un artesà de la llum. No s'alimenta de filtres i targetes SD –entre altres coses, perquè fa les segones millors llenties de Madrid, després de les de la meva mare– però sí que se'n nodreix, del que se sent en preparar l'equip la nit abans d'una ruta, de sortir abans de l'alba per sorprendre el sol amb la lent ja preparada.
I, tanmateix, aquella nit, la del 8 de gener del 2021, Ignacio Izquierdo estava fotogràficament moribund. Fins que va arribar ella, la borrasca amb nom de mite, de personatge de còmic, de poema de Lope de Vega, i li va injectar el xut que necessitava.
"La nevada em va donar alegria de viure", em va confessar Ignasi fa uns dies a través de videoconferència. Havien passat mesos des de la darrera vegada que havia preparat el seu equip per llançar-se a una ruta. Això va passar "a finals de febrer de 2020 –em va dir Ignacio–, quan vaig estar al nord de Lleó, a la muntanya de Riaño". Encara que això, en realitat, no era cert.
En aquell moment Ignasi no se'n va adonar però, alguns mesos després, després del confinament, va fer una petita escapada al Pirineu aragonès. Com és possible? Em va mentir Ignasi? Va ser un lapsus? No. Només era el símptoma: quan va viatjar als Pirineus, Ignasi ja estava fotogràficament defallit.
La Plaça d'Orient de després del pas de Filomena
Va ser-hi, la seva càmera va fer fotos, fins i tot en va pujar alguna a Instagram… Però la seva ment no el va registrar. Per ell és com si no hagués existit. Com ens va passar a tots a partir del març del 2020: les ànsies de formatar, de donar-lo a tancar sense desar els canvis. De tornar a sentir –sense el virus al cap– la suor, l'alçada, la roca, la…
Neu incorrupta. Aquest era l'objectiu d'Ignasi quan va sortir de casa al límit del toc de queda, a les 06.00 hores del dissabte 9 de gener. Els dos dies anteriors ja havia recorregut els carrers en jornades de cinc hores, des del migdia fins a la posta de sol. Però, per a ell –depredador precís, implacable–, encara no n'hi havia prou, ni en quantitat de neu ni en absència de petjades. Volia veure un Madrid buit, intacte. Tot i això, el que es va trobar aquell matí en sortir del seu pis de Noviciat va superar qualsevol de les seves més salvatges fantasies fotogràfiques (de paisatges, dic).
Equipat amb el seu vestit de muntanya, el seu material fotogràfic i un petit –i fràgil– paraigua va començar a recórrer el Madrid que havia dibuixat Filomena: una pura i nívea distòpia. Sota la llum macilenta de l'enllumenat públic, Ignasi es va trobar que la neu ho havia tapat tot. TOT. No quedava res de l'antic i sec Madrid. Només fred i silenci, esquinçat de tant en tant pel xiulet rítmic dels semàfors en un intent fallit d'afanyar vianants fantasma.
Ignacio es va obrir pas a través de la tortura com si fos una més de les seves expedicions d'alta muntanya, obrint noves sendes al vell Madrid i enfonsant les cames fins als genolls per assolir aquells llocs que volia fotografiar. Amb les mans congelades i el paraigua fet miques, va entaular diverses batalles de llarga exposició lluitant perquè els flocs no embrutessin la presa –com l'espectacular foto de la plaça d'Isabel II, que sembla treta d'una novel·la russa–.
Ignasi va anar registrant cada racó d'aquell Madrid nevat
Suor, taquicàrdia, nervis, frustració, satisfacció… Filomena ho estava aconseguint: l'Ignasi moribund recuperava les seves constants i es tornava a transformar en aquell de 2018, el que havia pujat fins al campament base de l'Everest mentre la resta seguíem, enganxats a la pantalla i amb la llengua fora, a través d'Instagram Stories.
Pas a pas, els llocs es van anar succeint: la catedral de l'Almudena, el Palau Reial, Òpera, Callao, una Gran Via tan buida com la de l'Obre els ulls d'Amenábar, la Porta del Sol... Ignacio va anar registrant cada racó d'aquell Madrid nevat, una versió passada d'anabolitzants d'aquell altre que va fotografiar Catalá Roca el 1953.
Segons em va explicar Ignasi, un dels moments més bonics de la jornada el va viure quan va arribar a Cibeles: allà hi havia aquella estàtua, sempre llunyana, vetada als vianants a causa del trànsit, ara accessible gràcies al poder de Filomena.
Va entaular diverses batalles de llarga exposició lluitant perquè els flocs no embrutessin la presa
També va passar a Cibeles un altre dels moments més divertits que recorda, quan un grup d´esquiadors havia construït una mini rampa per fer-vos una foto a l'aire amb l'estàtua de la deessa i l'edifici de l'Ajuntament. Postureig fake, sí, però irrepetible.
Aquell dia, el dissabte 9, Ignasi va acabar la seva jornada amb més de 10 hores de travessia a l'esquena, totalment esgotat i amb l'equip regalimant. Encara que això no li va impedir tornar a sortir (i per última vegada), l'endemà. Aquella expedició no la va sentir tan èpica però sí que va poder observar amb més calma el que havia provocat Filomena.
Això és el que va escriure al seu bloc diversos dies després: "Va arribar Filomena en tota la seva esplendor i ho va fer amb tanta força que no vam poder fer altra cosa que deixar-nos arrasar. Es van aturar els cotxes, se'l va cristal·litzar l'ànima a Madrid i la gent es va oblidar de la seva vida anterior, dels quals havien estat fins aquell moment".
Perquè, no ho oblidem, Filomena va arribar en plena pandèmia. En plena i absoluta desesperació per a molta gent que estava tan emocionalment moribunda com Ignasi quan va arribar la borrasca.
El fotògraf Ignacio Izquierdo al Kirguizistan
Durant un parell de dies, els problemes es van ajornar i la gent va sortir al carrer a saltar, a mastegar, a fondre's amb la neu, a utilitzar el Metro de Madrid com a remuntador i la Castellana com a pista verda. I, per això, perquè Filomena va significar tant per a tants durant una petita fracció de temps, Ignasi ho ha volgut immortalitzar. I ho ha fet amb un llibre.
Filomena. Crònica fotogràfica de la nevada que va congelar Madrid és el resultat de les 4.393 fotos que va registrar durant aquells dies. Amb una selecció de prop de 100 imatges, Ignasi ha iniciat un projecte de mecenatge per a un llibre que no només és un relat en fotos i paraules d'un fet històric, sinó una forma de materialitzar aquell sentiment efímer que va fer oblidar, per un moment, la distòpia feta realitat que estem vivint.
Per a algú que va veure retallada la font d'ingressos –la fotografia d'arquitectures turístiques i l'enregistrament d'esdeveniments– per l'arribada de la Covid-19, Filomena no només ha suposat una RCP fotogràfica, sinó que també li ha obert noves possibilitats laborals gràcies a l'abast que van tenir les fotos a les xarxes socials.
Amb aquest to bromista que el caracteritza, Ignacio em va explicar sobre una de les vendes fotogràfiques més curioses que ha fet mai. Es tractava de Cupa, l'empresa proveïdora de les teules que recobreixen els edificis de la Plaça Major, l'Edifici Metròpolis i la catedral de l'Almudena –per cert, una de les millors fotos de la sèrie; i no n'hi ha per menys: el va portar tres hores d'edició–. Algú de l'empresa les va veure a Twitter i les va voler utilitzar per a la seva web corporativa. "Així resisteixen les nostres teulades la nevada més gran de la història", semblava dir aquella compra.
Esquerre va captar l'Everest del mateix vermell incandescent amb què Velázquez va pintar el metall de La farga de Vulcà
"Així resisteix un fotògraf de viatges", em permeto posar en boca d'Ignasi després de veure com ha passat d'estar moribund a convertir Madrid en el seu nou Everest.
El projecte de mecenatge del llibre Filomena. Crònica fotogràfica de la nevada que va congelar Madrid estarà en actiu fins al dia 14 de març de 2021 i es pot accedir mitjançant aquest enllaç.