Museu BMW a Munic
És clar, el Museu BMW està fet per agradar i per sorprendre. Es va inaugurar estratègicament gairebé alhora que les Olimpíades de 1972 , sent una de les primeres apostes d'una marca per reforçar el seu pla de branding usant un espai d'exhibició. Sens dubte, era un desafiament que compartia el mateix objectiu que la ciutat: rentar la imatge d'un país i una urbs després de totalitarismes, guerres i reconstruccions. La seva posada de llarg va arribar a eclipsar el mateix estadi olímpic i el grandiós pirulí gràcies al seu potent i cridaner disseny que, juntament amb la caserna general de la firma, es van convertir en el veritable exemple de la modernitat muniquesa. Tots dos edificis van ser projectats per Karl Schwanzer , probablement el més influent dels arquitectes de postguerra.
Però centrem-nos en el conegut com 'bol d'amanida' , el museu en si, amb la seva forma circular feta a propòsit per poder pintar el logotip de la marca al terrat. Sí, la vista des de l'aire és impressionant , però també des del terra, creuant la passarel·la que el separa del BMW Welt . L'extraterrestre color platejat del seu exterior preludia un viatge per espais irreals encara que el simpàtic cotxe clàssic que presideix la porta torna a la realitat.
Cada fluorescent, barana, rampa il·luminada, element alumini etc. Està col·locat amb precisió alemanya. El recorregut és un petit laberint, encara que en aquest cas Ícar podria haver tingut alternatives motoritzades per escapar-se. I és que tant de color plata, tants llums blancs i tanta tecnologia destinada a l'exhibició està destinada a mostrar cotxes, motors, monoplaces i motocicletes.
La història del cotxe vista des d'un retrovisor
Els 95 anys de peripècies venent somnis al volant d'aquesta firma donen per a molt, per això el recorregut es vertebra basant-se en la seva història, burlant una mica la relació que va tenir amb la pitjor època de la jove Alemanya. En vitrines gegantines i sales minimalistes s'exposa la interessant evolució del disseny al Segle XX. I és que, aquest museu, per sobre de tot, és un homenatge al disseny de cotxes, per això transcendeix a allò friqui, a allò motor-fílics.
Tot brilla i llueix, fent al visitant sentir que està violant una càmera de puresa. Les explicacions sobre com es dissenya, es fabrica i es maquilla un cotxe resulten atractives per l'abundància d'exemples i imatges... Fins i tot els motors són bonics! Fins i tot semblen més una escultura pop que un cor que bomba gasolina.
Al final el visitant no surt amb ganes de comprar-se un cotxe de luxe, per això hi ha el seu bonic showroom Però, per què? Senzillament perquè són més cridaneres les pissarrades, els records d'un passat en blanc i negre, d'aquells models de generacions passades més propis d'un caducat imaginari. No semblen formar part del dia a dia, per més que hagin estat els elements inspiradors del que avui veiem als nostres semàfors .
No tot són cotxes
Que comenci el festival de curiositats! La primera, la moto i casc amb què Ernst Jacob Henne va batre el rècord de velocitat el 1930, superant els 220 quilòmetres per hora. Un model que més sembla una bala per assassinar vampirs (o un supositori) que un vehicle per a tipus durs, intrèpids. També es gaudeix bé a gust la part dedicada a la Fórmula 1, amb monoplaces penjats com a quadres, encara que veure tants botons en els volants espanti i sempre sorgeixi una pregunta, com s'hi pot cabre?
És clar, també hi ha un espai per al que és, probablement el producte etern de la marca: les seves mítiques furgonetes , aquestes mini naus espacials on entren tot tipus de persones i experiències. Definitivament, una gira no és una gira sense el seu ronc.
Si mai es va poder dir que un cotxe és “adorable” aquesta va ser quan es va presentar el mític bombolla, un cotxe poc familiar que fa furor a la botiga de souvernirs per la seva forma peculiar i que avui continua donant aquesta sensació de fragilitat. Cargols! I això estava?
Els cotxes 'adorables' existeixen