'The mosquit coast'
Al cinema es viatjava abans de començar el viatge. Ara és diferent. Hi ha visites virtuals dels museus i es passeja amb Street View.
Aleshores, una lectura, un reportatge o una pel·lícula, disparaven la imaginació. El Pont Neuf, una escultura de Bernini, el Bellagi de les Vegas o la sabana africana sorgien a l'horitzó del possible.
Avui, l'excés satura la retina. Les pantalles dels nostres dispositius donen forma a hotels (fins i tot habitacions), carrers, monuments i restaurants (fins a plats). La imatge no ha de ser real, però la seva precisió formateja la nostra fantasia. El somieig del llunyà es pixela.
Davant l'allau, només hi ha acceptació o rebuig. De vegades, intento ser radical: no veure res, no saber res i deixar-me emportar. Però no funciona; la meva neurosi acaba disparant cerques a blocs recòndits. Les dades i les coordenades desplacen el refugi cap a la novel·la, cap al cinema.
En allò narrat, la trobada entre lloc i personatge canvia alguna cosa, desperta alguna cosa. Aquest tipus de revelació no és habitual a la realitat. Tot i l'etiqueta dels 'viatges-experiència', és estrany trobar-la en una escapada de cap de setmana, o d'una setmana, o de dues. No ho critico. El gaudi estètic, el plaer gastronòmic, la calma que provoca la ruptura del que és quotidià, són desitjables per si mateixos. Desitjables, però insuficients.
La meta emocional és una ficció que, tot i ser inassolible, nodreix el camí. Potser per això busco pel·lícules en què el viatge transforma. Un entorn llunyà no n'hi ha prou. Hi ha d'haver algú que el travessi.