Els germans Lumière treballant al seu laboratori
Van ser els primers instagrammers, més de cent anys abans que naixessin internet i les xarxes socials. Per a la majoria de la gent no són més que desconeguts; per als amants del cinema, la peça clau que l'invent dels germans Auguste i Louis Lumière es fes massiu.
Eren els operadors Lumière, desenes de joves que es van llançar a l'aventura armats amb caixes de fusta ciclòpies capaces de memoritzar tot el que es posés al davant durant un minut de llum.
Un minut de llum. Això és el que duraven, aproximadament, les pel·lícules dels Lumière. La seva explicació és senzilla: era el temps total que durava la bobina de cel·luloide sobre la qual es plasmaven les imatges dins de l'invent que van patentar el 13 de febrer de 1895: el cinematògraf.
Producte de diversos anys d'experiència treballant en l'estudi fotogràfic del seu pare i una inquietud científica descomunal, tots dos van combinar els invents ja existents (com el kinetoscopi) per crear un aparell capaç de captar i projectar imatges.
Louis Lumière a Croydon (Anglaterra) el 1936
El cinematògraf dels Lumière va ser una tota una revolució. La seva primera pel·lícula, Sortida dels obrers de la fàbrica Lumiere a Lió Monplaisir, va ser presentada en una passada privada el 22 de març de 1895, però la data que marca el punt d'inflexió és el 28 de desembre d'aquell mateix any, moment en què va tenir lloc la primera projecció pública d'una pel·lícula: El tren arriba a l'estació.
Els Lumière van crear la il·lusió del cinema, però no ho van fer a l'atzar: cada pel·lícula era un estudi acurat de la realitat, una escena presa en el moment i el lloc exactes –la curta durada del format també influïa: calia registrar el màxim en un lapse de temps mínim– i amb una finalitat concreta: plasmar el món.
El primer dels seus objectius era molt clar: buscar moments clau, que expliquessin alguna cosa i que ho fessin d'una manera clara i estèticament agradable. Els Lumière van crear així l'art del cinema.
Escena de la pel·lícula d'El tren arribant a l'estació.
Un altre dels objectius era sorprendre el públic i aconseguir que invertissin els seus diners en la visualització d'una pel·lícula com a forma d'entreteniment. Els Lumière van crear el mercat del cinema.
L'últim objectiu va arribar amb el mateix avenç del mercat: la gent no pagaria per veure sempre les mateixes pel·lícules i fins i tot aviat es cansaria de veure elements de la seva geografia propera. Calia buscar nous estímuls, filmar llocs exòtics, perquè la gent tornés a pagar per veure una pel·lícula.
Així és com els Lumière van enviar centenars de joves a registrar escenes arreu del món i van posar els primers fonaments del que seria la indústria del cinema.
El cinematògraf dels Lumière va ser una tota una revolució
L'EXÈRCIT D'OPERADORS LUMIÈRE
Cantants, farmacèutics o, simplement, joves adolescents fascinats amb la màgia del cinematògraf. Ells van ser els que van fer possible gran part de les més de 1400 pel·lícules signades pels germans Lumière.
En una entrevista per al diari El País, Thierry Frémaux, responsable de l'Institut Lumière i director artístic del Festival de Cannes explicava que “a més d'inventar el cinematògraf com a aparell de projecció i de concebre la sala de cinema com a escenari d'un acte social, els Lumière van tenir aquest tercer gest fonamental: enviar aquests operadors a l'aventura, arreu del món, per descobrir-ho i reflectir-ho".
Els germans Lumière van fer possible el somni de molts joves: recórrer el món fent una feina que, a més, tenia un fort component artístic i documentalista.
Alguns dels seus noms van ser Alexandre Promio, Francis Doublier, Constant Girel, Marius Chapuis, Felix Mesguich, Charles Moisson o Gabriel Veyre.
Gabriel Veyre, un dels operadors més famosos
** Atenes i els seus jocs olímpics, Moscou i la coronació del tsar Nicolau II, Sant Petersburg i el començament de la revolució,** Espanya, Estats Units, Japó, Turquia, Mongòlia, el Caucas, les tribus africanes.
El cinematògraf va començar a barrejar, com en una baralla de cartes, les diferents ciutats del món: a Nova York es veia el filmat a Madrid, a Madrid el filmat a Rússia…
De sobte, milers de persones podien contemplar com es movien, respiraven, reien o passejaven milers de persones més que cohabitaven el seu mateix planeta. Una manera de viatjar sense moure's del lloc, un primer pas per a la globalització audiovisual que, un segle després, es multiplicaria exponencialment amb l'aparició d'internet i les xarxes socials.
Tot i que cada operador Lumière va tenir la seva importància, n'hi ha alguns que van destacar sobre la resta. Un va ser Gabriel Veyre. Veyre va filmar més de 30 pel·lícules a Mèxic, passant després per Cuba, Veneçuela i Colòmbia.
Posteriorment, va capturar escenes per la Xina, l'antiga Indoxina i el Japó. Aquest destí va ser el que el va portar a acabar la seva relació amb els Lumière, ja que les seves filmacions no van agradar als seus patrons, que volien imatges que mostressin més exotisme que el mostrat per Veyre, que es va centrar en escenes més realistes que comercials del Japó Meiji.
Veyre es va anar convertint en un documentalista, l'estil i les pretensions del qual no eren les més purament comercials sinó també el missatge crític a través del filmat.
Imatges filmades al Marroc per Gabriel Veyre
Avui dia, viatjar i treballar (els famosos conceptes de treballar o nomadisme digital, tan de moda en els darrers temps) segueix sent un somni per a molts humans amb ànsies de descobrir el planeta, amb el matís que ara és infinites vegades més fàcil que a l'època dels Lumière, quan els desplaçaments d'un lloc a l'altre eren autèntiques odissees a l'abast de molt pocs.
Des d'aquest prisma cobra encara més importància la creació del cinematògraf i la tasca dels Lumière que, encara que el seu objectiu era purament comercial, va permetre somiar centenars de joves amb l'aventura del món.
Anunci del cinematògraf al Marlborough Hall de Regent Street (Londres)