Una manera diferent (i molt volcànica) de provar les papes canàries.
A les Muntanyes del Foc de Lanzarote, allà on la terra, encara avui, bulli a més de 600 graus de temperatura a causa de les erupcions volcàniques registrades al sud de l'illa al segle XVIII i que van donar lloc al Parc Nacional de Timanfaya, s'aixeca sobre l'Illot d'Hilari el peculiar restaurant El Diablo, ideat per César Manrique.
En ell, i sobre la graella de un forn que se serveix de la calor volcànica que surt des de les profunditats (a més de deu metres), es cuinen les carns i verdures d'una manera tan natural com pintoresca. Per això no és estrany que l'estructura circular de pedra volcànica, on la màgia culinària té lloc, sigui un dels punts més atractius d'aquest Centre d'Art, Turisme i Cultura de Lanzarote.
Mai un pollastre i unes papes van tenir tant d'interès per al viatger.
De l'interior de la terra surt la calor amb què es cuina al forn volcànic del Diable.
Aquesta genial intervenció artística de 1970, en què la creació humana i la naturalesa s'integren amb la sensibilitat i el respecte absolut cap a l'entorn que només Manrique era capaç d'orquestrar, és molt més que un restaurant amb vista als 25 cràters adormits del mar de lava de 200 quilòmetres quadrats on s'ubica.
És classe magistral sobre com controlar l'impacte del turisme de masses en idear, ja en aquella època, un sistema pel qual es restringeix l'accés al Parc Nacional de Timanfaya sense impedir que el visitant participi de les meravelles d'un dels paratges volcànics més impressionants del món.
Sota un llenguatge contemporani, César Manrique va idear El Diable i la crida Ruta dels Volcans, que dóna accés al restaurant i recorre un territori quasilunar per una estreta i acurada carretera dissenyada per causar el menor impacte físic i visual i per la qual només es pot circular mitjançant el servei de guies i autobusos del Cabildo.
Paisatge lunar del Parc Nacional del Timanfaya, a Lanzarote.
Crida l'atenció, a l'edifici circular d'una sola planta, contrast entre la sobrietat de l'exterior, de pedra amb parets de vidre, i l'exhuberància decorativa de l'interior, amb el seu Jardí mort, la seva cúpula decapitada i el seu bar setanta d'estètica pop amb làmpades que són paelles o paelles que són làmpades.
No hi ha millor lloc a Lanzarote per percebre l'activitat geotèrmica del subsòl que aquest, ni millor restaurant per tastar els productes canaris de proximitat. Això ja ho va intuir el visionari Manrique fa gairebé 50 anys ia ell li devem el que, a més, en puguem gaudir sense impactar a l'entorn i sense sentir-nos culpables per tenir accés a una de les regions més màgiques i pintoresques del nostre país.