Els paisatges d'Aragó sobre rails i càmera lenta
Desplaçar-se amb tren està de moda. Hi predominen els trajectes llampec d'anada i tornada en un mateix dia. Au Barcelona-Madrid o Madrid-Sevilla, Euromed València-Barcelona, tots ells atestats de passatgers ocupats preparant reunions i realitzant les darreres trucades telefòniques.
Alts vols terrestres competint en temps i preu amb les companyies aèries. Les tarifes cotitzen com ho fa el mercat de valors i es fa força difícil trobar un bitllet per al mateix dia a un preu raonable.
Un vagó amb molta història
Viatjar amb tren està en declivi. S'ha transformat en un simple mitjà de transport. Un simple desplaçament. Però Convé recordar que el viatge també és part del viatge? Les hores perdudes esperant un ferri a les illes gregues, o la llarga espera que l'Orient Express vietnamita arribi a Sapa, formen part del flow amb què ens hauríem de sincronitzar.
Aquests són els instants que podrem dedicar a llegir, a escriure en un quadern, a revisar la guia del lloc on ens dirigim i fins i tot a parlar amb algun altre viatger. Hi ha res millor que fer?
No sempre és necessari començar les vacances corrent, escollint els mitjans de transport més ràpids que ens teletransportin a la major prestesa al nostre destí. De vegades convé deixar-se portar pel suau sotragueig d'un tren.
El paisatge, entre selvàtic i abandonat, et sobrecollirà
“Cal defensar la terra, l'aigua, el ferrocarril, abans que vinguin els altres i els facin produir”, deia el gran José Antonio Labordeta, viatger de pro.
Ara que això ja ha passat, i el ferrocarril està en plena producció, nosaltres viatjarem per la línia més lenta d'Espanya, precisament travessant les terres del cantautor aragonès al més pur estil _ slow travel _.
De l'estació de Saragossa-Delicias surt dues vegades al dia un cotxet dièsel d?un sol vagó de cinquanta-sis places que ens condueix –per només 13,5 euros– fins a Canfranc.
Aquesta màquina de la sèrie 596 que anomenen afectuosament “tamagochi” realitza el trajecte a unes quatre hores. Amb automòbil es triga exactament la meitat.
Estació de Canfranc
Aquesta és una bona nova per el viatger parsimoniós que vulgui gaudir dels paisatges que se succeeixen a través de la finestreta encara que, sens dubte, és una mala notícia per a la gent de la regió que es desplacen per necessitat.
Aquesta lentitud extrema no és fruit de la voluntat d'oferir delit al passatge sinó del dèficit en la inversió i millora de la infraestructura ferroviària tradicional, que sembla haver-se bolcat per complet a les línies d'alta velocitat.
Hi ha trams en què les vies no permeten que el comboi circuli a més de 30km/h, quan realment estan preparats per circular molt més de pressa.
Aquesta línia, coneguda com a ' el canfraner' o simplement 'el canfranc', parteix de la capital aragonesa, i travessa importants poblacions com Osca, Sabiñanigo o Jaca , per finalment aturar-se davant de la Estació Internacional de Canfranc.
Des de 1928 i fins al 27 de març de 1970 des d'aquí partia un tren que avançava pel túnel de Somport cap a territori francès, arribant fins a Pau.
El Pirineu regnant
Per això això d'Internacional, doncs juntament amb Hendaia i Portbou, era una de les tres connexions ferroviàries que unien Espanya amb França. Tot es va acabar el dia que el pont de l'Estanguet, al costat francès, es va ensorrar.
Gaudir dels diferents colors i tonalitats que la natura ens brinda a través del 'canfraner' és emocionant. És indescriptible la sensació que produeix estar recorrent una línia tan important a la història ferroviària espanyola.
No obstant això, el més espectacular arriba a partir de Jaca –en aproximadament vint minuts– quan el tren comença a enfilar-se pels Pirineus elevant-se per sobre de la carretera i circulant enriscat als vessants.
Una experiència inigualable, encara més si tenim plena consciència que a l'altra banda, **al final del nostre trajecte, ens espera la majestuosa estació de Canfranc. **
El conegut com a 'tamagochi' realitza el trajecte en unes quatre hores
Arribar-hi sobre rails no té preu. Observant la magnificència de la construcció no es pot evitar preguntar-se a qui se li va poder acudir posar una estació com aquesta enmig dels Pirineus? Segurament algú que sabia bé que el túnel s'havia de construir per Somport.
Un cop arribem a Canfranc-Estació recomanem fer la visita al vestíbul de la mateixa, actualment en plena restauració. Per això cal reservar amb una mica d'antelació a l'oficina d'informació turística, perquè és possible que per al mateix dia ja no hi hagi places, especialment si es tracta de cap de setmana.
De la mateixa manera, avisem al futur visitant que un dels atractius de la visita a l'estació era veure els trens abandonades a la platja de vies.
Pots trobar trens abandonats a l'ample de les vies del Canfranero
Tot i això, en els últims mesos s'ha procedit a resguardar molts dels vagons al túnel de maniobres, als hangars oa la rotonda de locomotores per procedir a la seva restauració, així que és probable que se'n puguin veure pocs o cap.
Finalment, recordem que si no és possible fer el trajecte complet des de Saragossa, és molt interessant fer-ho, si més no, des de Jaca.
Així mateix, atès que Somport-Jaca és el primer tram del Camí aragonès hi ha la possibilitat de fer el tram Jaca-Canfranc al canfraner i tornar a Jaca caminant pel Camí de Sant Jaume
Esperem en pocs anys poder donar la notícia de la reobertura de l'estació de Canfranc així com de la línia Canfranc-Olorón per la qual fa anys que lluita la CREFCO a Espanya i el CRELOC a França. Sembla que tot apunta el 2021.
Arribar a Canfranc al seu 'tamagochi' no té preu