Preguntar per la Dolores ja no és tema tabú a Calatayud!
Hi va haver un temps en què preguntar per La Dolores a la ciutat bilbilitana era un acte heroic del qual no tots sortien airosos. Fins i tot els més atrevits havien de marxar corrents. Però com que no hi ha malament que cent anys duri, allò que abans era una ofensa avui és motiu d'orgull.
I tot gràcies a aquest hostal de Calatayud la rehabilitació del qual va aconseguir fer que la ciutat firmés la pipa de la pau amb tots els que fins llavors preguntaven (amb més sorna que interès) per ella.
El Mesón de la Dolores , que així es diu, és un dels edificis civils més antics de Calatayud i està ubicat en una construcció aixecada entre els segles XV i XVI. I com que manaven els cànons de la tradició aragonesa popular, es tracta de un casalot amb portalada adovellat, bigues de fusta i pati empedrat.
Entrar-hi és com travessar una porta del temps, ficant-nos de ple en aquest univers d'aquesta veïna de Calatayud del qual se'n van fer ressò durant anys les copletes, com les de Bretón o aquell pasdoble popular que segur estàs taral·lejant ara mateix.
També t'hi pots allotjar!
No és per retreure, però la veritat és que van ser aquelles cobles les que van donar immerescuda fama a la Dolores –“que és una dona molt maca i amiga de fer favors”–. Però la seva història no té malbaratament: òrfena de mare i repudiada pel seu pare, que li va negar la seva part de l'herència familiar; situació que pràcticament el va obligar a casar-se amb un exmilitar qui –fixa't tu per on– l'única cosa que volia de Dolores era l'herència que tenia pendent.
Vaja, motius més que suficients perquè, fos el que fos el que fes després Dolores per rescabalar-se de tot allò, hagués estat justificat. Tot i això, tots sabem que aquells no eren bons temps per a les dones, molt menys per a les que s'atrevien a prendre decisions de la seva pròpia vida. I la resta ja és història –sobre dir que si la Dolores fos una dona d'avui, no crec que haguéssim consentit cap insinuació coplera perquè, per sort, ja no són bons temps per al masclisme–.
Però la realitat n'ha estat una altra fins fa ben poc. Parlar de Dolores ha estat un tema tabú fins a pràcticament finals dels 90, que és el moment de rehabilitació del deteriorat palau del Marquès d'Ayerbe, antiga posada de San Antón fins al 1963.
Des de 1997 i després d'una interessant rehabilitació, es va convertir al Mesón de La Dolores, un fet històric que va fer que preguntar per la Dolores comencés a tenir sentit –i ubicació pròpia–.
El restaurant Mesón de la Dolores, amb decoració típica d'Aragó i la millor atenció i hospitalitat!
Encara que ho sembli pel nom, no és només fonda. En realitat un hotel rústic de tres estrelles, una de les joietes populars per allotjar-se en el marc de les Rutes del Vi d'Aragó, a què pertany la ruta del vi de Calataiud.
El Mesón té 34 habitacions i dependències més que singulars, com ara el museu, amb relíquies com un bagul que va pertànyer a 'La Piquer' –protagonista d'una de les moltes pel·lícules que es van rodar aquí, amb actrius com l'Imperi Argentina, entre d'altres–; també hi és el celler, ara sala de reunions i menjador privat, o el vestíbul d'entrada, que fa de recepció.
Jo em quedo amb el pati-corrala central, d'intens color blau aragonès i plantes totalment inclinades –només cal fixar-se en les bigues de fusta que les sostenen– i que, al costat dels edificis de la plaça d'Espanya de la ciutat, justifiquen el malnom de la Pissa d'Aragó amb què es coneix Calatayud.
De debò. Veure per creure, i gaudir. I preguntar per La Dolores.
No et pots anar de Calatayud sense visitar el Mesón de la Dolores