“El fotògraf de la noia afganesa. Aquest serà el seu obituari”, diuen tot just començar al documental McCurry, la cerca del color. I Steve McCurry assenteix en silenci. Ho sap. És la seva fotografia més cèlebre, la que el va convertir en un dels fotògrafs més celebrats i coneguts del món.
Aquests ulls verds plens de dignitat davant de la injustícia de la guerra i de la humanitat estaven plens de veritat i dolor. La Mona Lisa contemporània, una mirada inescrutable que l'americà va saber captar en pocs minuts quan va entrar en una escola de nenes en un camp de refugiats de l'Afganistan.
Tot i això, el documental McCurry, la cerca del color (estrena en cinemes 3 de juny) va molt més enllà d'aquella fotografia icònica. Viatja abans i després. A la infància de McCurry ia tota la vida posterior, quatre dècades dedicades a, com diu el títol, “perseguir el color, cercar la diversitat”. Perquè color per a ell no són només els vermells, verds o blaus que puguin ressaltar una instantània, encara que també, són les diferents races, els pobles diversos, les cultures primigènies: la humanitat.
Al seu estudi, revisant diapositives antigues.
“Fotografiar és saber apreciar el món”, explica. Ell ha après a apreciar-ho, voler-ho i respectar-ho recorrent-ho sencer. A zones i moments de conflicte, com va començar l'èxit de la seva carrera, ia llocs i temps pacífics. Als seus 72 anys continua intentant descobrir racons remots al planeta, encara que assegura amb certa tristesa que ja no existeixen. La globalització i el progrés els estan devorant.
Fa temps que es va marcar un objectiu vital: “crear un àlbum fotogràfic de la nostra espècie”. Aconseguir-ho abans que aquest imparable progrés ho absorbeixi tot. I en aquestes hi és. Al documental, que s'ha rodat al llarg de set anys, va de Papua Nova Guinea a Índia, de Nova York, on té l'estudi des de fa 35 anys i encara se'n sent un estrany, al nord de Mongòlia o l'Oceà Àrtic.
A Papua, buscant cares i històries.
Poca gent sap que, a més de fotògraf de guerra i de l'espècia humana, McCurry és un pausat retratista de naturalesa i fauna. Els retrats humans són els més coneguts, però té una gran col·lecció d'aquesta naturalesa que és més sàvia que nosaltres i romandrà quan tots ens hi haguem anat. Està convençut.
COM VA COMENÇAR TOT
Al documental, parla el mateix McCurry, que comença definint-se com comptador d'històries visual, artista, no com a fotògraf, ni fotoperiodista. També parlen la família, amics i editors de les quatre dècades que porta amb una càmera (o diverses) a sobre.
Tot va començar de petit, explica la seva germana. Primer li va marcar la malaltia i la mort de la seva mare; i després una caiguda que va patir als cinc anys, aparentment inofensiva, el va afectar a nervis i li va deixar la mà dreta gairebé immòbil, encara avui. La gent que el coneix de sempre diu que aquestes tragèdies el van convertir en un xaval retret que preferia observar que ser observat. Probablement a la seva infància i adolescència és quan va aprendre el seu superpoder o “la saviesa social”: la invisibilitat. Aquesta que el fa desaparèixer quan està fotografiant, capturant realitats, cercant veritats.
Un contador dhistòries visual.
El seu primer viatge a Índia el 1979 li va obrir al món de color. Després, la guerra el va buscar a ell i no al revés. I la de Afganistan el va definir com a fotoperiodista per a la resta del món. Tot i això, a la dècada dels 90 i després del conflicte de Kuwait, es va dedicar a evitar els conflictes “i buscar un enfocament més humanista i poètic”, que només va interrompre breument i dolorosament el 11S.
En els últims anys, als 67, es va enamorar, es va casar i té una filla petita. Trobar l'amor, deixar alguna cosa en aquest món més enllà de les fotografies sembla que és el que li ha donat la felicitat. Aquella que ell en la seva solitària vida i carrera mai no va buscar: “Cercava autenticitat, noblesa, dignitat, profunditat”, en diuen. I no obstant, sense buscar-la, és dels pocs que ha trobat la clau de la felicitat: “Que la vida és preciosa, és rara”.
