Per què ens agraden tant les ruïnes?
LES RUÏNES APEREN ALS NOSTRES SENTITS
Com qualsevol altra obra d'art, les ruïnes són objectes de contemplació. Aquest valor salta al primer pla si deixem de banda el seu valor històric. La desconnexió sorgeix amb més facilitat a llocs llunyans , que no formen part de la nostra cultura.
A Angkor , davant els edificis engolits per la vegetació , les nocions que tenim del seu passat guarden silenci. Ens endinsem als temples des de l'estètica. La vasta simetria de les estructures, les cares monumentals, els relleus que cobreixen els murs, componen una única peça que s'estén en un entorn selvàtic.
“El paisatge de la desolació és paisatge. Hi ha bellesa a les ruïnes.” ― Davant el dolor dels altres, Susan Sontag.
Ta Prohm a Angkor Wat
LES RUÏNES SÓN HISTÒRIA VISUAL
Les ruïnes perviuen com a testimonis duna època. En un museu podem contemplar una escultura de marbre que representa un sàtir. La arquitectura delimita l'espai que ocupava aquest sàtir a l'Antiguitat.
Els qui habitaven als edificis que avui són ruïnes adoraven allà els seus déus, cuinaven, menjaven, caminaven i dormien. La investigació arqueològica i les fonts literàries de l'època ens diuen com ho feien. Al relat hi ha buits, i aquests buits els omple la imaginació.
Enlloc no s'aprecia aquest rastre de vida com a les ciutats romanes que va sepultar l'erupció del Vesuvi . D'una visita a Pompeia queden els carrers, els grafits i poca cosa més: l'allau creuerista anul·la qualsevol temptativa d'evocació. La intimitat es manté fora de perill a Herculà. L'escala manté la impressió de poble costaner. Els patis decorats amb fonts de mosaic, les termes, petites, familiars.
Pompeia, la gran mostra
Però és a la Vila de Popea, a Oplontis , on es bolca l'esperit d'un passat esvaït . En la seva excavació es van recuperar, mitjançant buidatges en guix, els gestos dels servents calcinats, però també els porticons entornats d'un dormitori, les latrines, els frescos que cobreixen els murs, la piscina destinada a la natació.
“Si la poesia representa el que un poble ha pensat i sentit, l'arquitectura és el que han tocat les mans , allò que ha construït la seva força, allò que ha contemplat la seva mirada, dia a dia.” ― Les set làmpades de l'arquitectura, John Ruskin.
Vila de Popea, a Oplontis
LES RUÏNES SÓN TEMPS I MEMÒRIA
A Ozymandies , un poema que es va fer cèlebre després de la seva aparició a la sèrie Breaking Bad, Shelley parla d'un viatger que troba un colós enderrocat en un país llunyà. Al costat hi ha un pedestal amb una inscripció que anuncia l'esplendor de la ciutat creada per un gran rei. Però al seu voltant només hi ha ruïnes.
Els versos donen forma a una imatge: el temps que enderroca el poder, que mostra el buit de la vanitat. El símbol es materialitza a les ruïnes, en el que va ser i ja no és.
Es diu que el poema va sorgir després de contemplar-ne una estàtua de Ramsès II al Museu Britànic, però molt més evocador que aquesta monumental escultura resulta el temple funerari del faraó, el Ramesseum, a Tebes . Les restes reprodueixen amb fidelitat el paisatge que descriu Shelley. Allí, les grans columnes i les restes de figures monumentals jeuen derruïts al desert.
“Res no queda al seu costat. Al voltant de la decadència / d'aquestes colossals ruïnes, infinites i nues / s'estenen, de lluny, les solitàries i planes sorres.” ― Ozymandies, Shelley.
Ramesseum, a Tebes
LES RUÏNES ENS PARLEN DE NOSALTRES MATEIXOS
La poesia també ha recorregut a les ruïnes com a metàfora d¿un estat vital. En passejar per la abadia de Jumièges , a Normandia, sorgeix la imatge d'un cos desposseït i abatut.
La façana roman sòlida, flanquejada per dues torres. Però en travessar la portada, les columnes de la nau s'eleven cap al buit. Voltes derruïdes, arqueries que s'obren en murs solitaris, estades que han perdut sentit, funció, coherència.
Els arbres s'inclinen sobre els contraforts i l'herba cobreix allò que va ser el paviment. Abandó i decadència. Dues idees molt apreciades pel viatger romàntic.
“És bonic contemplar les ruïnes de les ciutats, però és més bonic encara contemplar les ruïnes dels homes.” ― Els cants de Maldoror, Comte de Lautréamont.
Abadia de Jumièges
Les ruïnes parlen de vida , i si aquesta porta a la caiguda, també marca un renéixer. L'arquitectura és espai, i aquest espai, en abandonar-lo, no s'apaga. Es transforma.
No és la destrucció el que dóna forma a la ruïna, ja que aquesta només portaria al planter, com va passar fins al segle XVIII. La ruïna la crea la nostra mirada. I aquesta mirada dóna forma a un objecte nou, interpretat com a lloc de contemplació, com a túnel cap a una època passada o com a metàfora d'un estat d'ànim.
La redempció, aquest concepte tan cinematogràfic, tan de Netflix , també és a les ruïnes.
“Era la set i la gana, i tu vas ser la fruita / Era el dol i les ruïnes, i tu vas ser el miracle.” ― Vint poemes d'amor i una cançó desesperada, Pablo Neruda.