30 prejudicis sobre la gastronomia espanyola
Durant una setmana la Fira de Barcelona s'ha vestit de tendències, innovació gastronòmica i foodies instagramejant sense treva: el paradís del gastrocanapero. Ens referim a Alimentària —Saló Internacional d'Alimentació i Begudes, al qual han acudit més de 50 estrelles Michelin, quatre mil expositors i més de cent quaranta mil visitants (molt) famolencs, bossica a la mà. La meva excusa era participar en una taula rodona sobre Street Food organitzada per Marquès de Riscal, a la vora dels meus estimats Mikel Iturriaga i Alejandra Ansón.
Avui parlarem d'estereotips de la resta del món davant de la gastronomia Espanyola —visiten Alimentària ciutadans i expositors de més de 140 països. A això s'hi afegeix el treball de Yanko Tsvetkov, un dissenyador i il·lustrador búlgar autor d'uns fantàstics llibres anomenats 'Mapes d'estereotips'. Així que blanc i en ampolla, llet: aquí hi ha 30 prejudicis sobre la gastronomia espanyola dels quals no va ser fàcil escapar-se.
1)Paella. Tota la gastronomia espanyola cap en una paraula: paella.
2)Ferran Adrià. Bé, potser en dues: paella i Adrià.
3)(Molt) cafeters. A Espanya es beu cafè, no es beu te ni es beuen infusions ni encara menys dietes detox. Es beu cafè.
4)Oli d'oliva. De França cap amunt, mantega. A Espanya, oli d´oliva i olé.
5)La Rioja. A la pell de toro (lamentablement) es beu molta més cervesa que vi. Infinitament més (més de 110 litres per persona de cervesa a l'any per 15 litres de vi), però, per al guiri, Espanya és la Rioja i punt pilota.
6)Fa olor a all. Ho diu Victòria Beckham i… qui nassos som nosaltres per contradir Posh Spice?
7)Street food? Quin street food ni quins nassos… aquí l'street food es diu xurreries, castanyes i bunyols.
8)Esmorzar com un captaire, menja com un Príncep i sopar com un Rei. Si a Espanya ho fem tot al revés, no seríem menys amb l'ordre de la pitança.
9)Horaris de guateque. Mengem a les tres i sopem a les deu, i de la taula al llit. Tota la digestió ací, ballant molt fort la Maria Caipirinha de Carlinhos Brown.
10)Gordets i bonics. Espanya és territori d'andalusses ben ufanoses i bascos d'armari encastat. A Copenhaguen, però, estan esgarrifats i mengen plantes.
11)Sobretaula Corleone. Comilona, cafè, postres, licòrcit, copa, pur, un altre cafè. I així fins a les sis i després a plorar molt fort sobre la pantalla.
12)Chiringos. Que no sabien que el primer quiosquet va plantar el seu para-sol a Sitges i que el nom va ser cosa de César González-Ruano? —el millor articulista que ha donat aquest país, mestre d'Umbral, Campany, Cambra i tants d'altres. Xiringo: rajolí de cafè.
13)Jerez. Que no és un vi (és a dir, sí que ho és —vaja si ho és, però per a una pija cinquantena de Mayfair un Sherry no és un vi, és un Sherry) .
14) Tapes gratis! A dia d'avui més de dues i més de tres belgues segueixen patidifusos per allò de la tapa gratuïta amb una canyeta a Granà. A Los Diamantes, sense anar més lluny.
15)Territori bocata . Bocata, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Bo-ca-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos des de la vora del paladar per recolzar-se, al tercer, a la vora de les dents. Bo.Ca.Ta
16) "La ruta" de l'alta cuina. Espanya és sinònim de paella, braves i entrepans, sí: però el 90% dels comensals dels nostres Tres Estrelles Michelin són estrangers. Si fas "La ruta" (Can Roca, Mugaritz, Aponent, DiverXO, Nerua, Quique Dacosta, Camarena, Atri...) és probable que trobis més d'un japo prenent notes.
17)Marisc gallec. Marisc i gallec van tan de la mà com Johnny Depp i Tim Burton o Lindsay Lohan i problemes. Centollos, nècores, navalles, bígars o percebes. I Albariño, és clar.
18)Els ous de Lucio. Matthew McConaughey, Tom Cruise i Matt Damon, a més de raspallar-se Penélope Cruz, tenen alguna cosa en comú: s'han posat fins i tot les tranques d'ous trencats de Casa Lucio . Sobrevalorats? Una barbaritat. Però tot i així, van endins.
19)Vermut d'aixeta. Aixetes dels quals emana vermut, tremola Rivendel. Marca Espanya.
20)Cortadito i al embolic. És sorprenent la quantitat de compatriotes que no esmorzen res. Nent: un cafè ia pencar. El malson de l'endocrí.
21)El soroll i la fúria. Curiosa paradoxa: hi ha més decibels en un restarà sevillà amb taules convenientment separades que una taula comunal a Oslo.
22) Bars, quins llocs . Espanya llança una mitjana d'un bar per cada 132 persones, al capdavant de la Unió Europea -evidentment- i només darrere de Xipre en una escala mundial. Maleïts xipriotes.
23)La vida a la barra. Atenció a la dada: segons l'estudi "Enllaç entre els ciutadans i el bar" un 30% dels enquestats deixaria la clau de casa seva al cambrer i més de més de dos terços coneix el seu nom.
24)Autonomies? No vull ficar-me en camisa d'onze vares però: paella. Paella a la Barceloneta, paella a Santiago de Compostel·la, a Ronda ia Donosti. Paella everywhere: el tercer plat més consumit del planeta, després de la pizza i l'hamburguesa.
25)Botellón. I no es creguin que només és cosa del parné o els horaris (que també) és que no existeix una xarxa social com aquest pàrquing on acudeixen els xavals a posar-se fins al cul de ginebra barata.
26)La dieta mediterrània. Que té una cosa que ens fascina: “What You See Is What You Get”, allò que veus és el que hi ha. Aquí no hi ha salses, ni maquillatges ni mantega (hola, França). Saps què menges. O sigui: allò dolent no es pot fer passar per bo.
27)Papes. A Espanya es mengen les millors patates fregides de borsa del planeta i no en vull cap però en aquest punt.
28)Si no hi ha formatge no hi ha petó. Això que "no te la donin amb formatge" és una sobirana estupidesa: vi i formatge. I a més, quins formatges …
29) Cambrer! Tenim dues maneres de trucar al cambrer: o amb un crit o espurnejant els dits. Aquest punt és vergonyós, les coses com són.
30)Paella. Però no al sopar, per Déu.