Després de la mort de la seva mare, Gabriela Ybarra va intentar buscar consol a l'escriptura. Havia escrit tota la vida, però en aquell moment va trobar a l'acte de seure davant del foli en blanc una forma de curació. Així va néixer el 2015 El comensal, la novel·la que explicava la història de la seva família i que Ybarra havia omplert amb ficció. Un relat molt celebrat i nominat al premi internacional Man Booker.
El dia de la presentació del llibre, Gabriela Ybarra i Ángeles González-Sinde, guionista, directora i exministra de Cultura, es van conèixer. A aquesta li va encantar el llibre i es va oferir a adaptar-lo. Set anys després d'aquell moment arriba la pel·lícula de mateix títol, El comensal (estrena a cinemes el 27 de maig).
“Crec que, a diferència d'altres adaptacions, aquesta pel·lícula i novel·la són complementàries, no s'anul·len”, explica González-Sinde, que feia 14 anys que no dirigia una pel·lícula, des d'Una paraula teva. “La pel·lícula es recolza molt més en una cosa que a la novel·la hi ha gairebé el final i aquí es converteix en l'eix central: la relació entre el pare i la filla”. Interpretats per Ginés García Millán i Susana Abaitua (Pàtria).
Pare i filla a Bilbao.
La història d'El comensal és la de la família de Gabriela, però també una mica la d'Espanya de silencis, reconciliacions, duels, memòria. El seu avi, Javier de Ybarra, alcalde de Bilbao, president de la Diputació de Biscaia i d'El Correo va ser segrestat el 20 de maig del 1977 per ETA i assassinat un mes després. Enric de Ybarra, el seu fill i pare de Gabriela, va estar una dècada amenaçat per la banda i va haver de mudar-se a Madrid. Les dues coses no es parlaven a casa seva, però després de la mort de la seva mare el 2011, l'escriptora necessitava respostes, necessitava posar veu al dol, a la memòria.
A la novel·la l'acció transcorria entre aquest dolorós País Basc dels anys 70 i un d'actual, entre Nova York i Madrid. A la pel·lícula, en què González-Sinde ha posat "una capa més d´imaginació i memòria" canviant els noms dels personatges per respecte i per posar distància, també varien una mica els escenaris. “Aquesta és una família de ficció. No hem cercat la literalitat dels fets reals”, explica. “Però era molt important recrear Neguri a Neguri”. Allí residia la família Ybarra i allà van tenir la sort de trobar “una espectacular casa davant del mar” que encara conservava “els detalls arquitectònics primigenis sense alterar”.
“A mi m'importen molt els espais on es mouen els personatges, crec que els llocs que habitem també ens conformen i parlen de nosaltres”, continua la guionista i directora.
La casa dels Ybarra.
DIVERSOS TEMPS, DIVERSOS LLOCS
Intentant fugir de rètols que marquin els llocs i el temps, González-Sinde va buscar espais i decorats que marquessin bé els contrastos perquè l'espectador se situés de seguida el 1977, els anys 90 o el 2011. “Per exemple, Bilbao i Neguri són el mar o la ria i, per altra banda, hi ha el bosc que juga un paper gairebé de personatge a la pel·lícula”, diu. “Madrid, en canvi, són edificis sense paisatge que els envolti. I Pamplona havia de ser Pamplona, molt reconeixible als seus hospitals, universitats, el nucli antic i per descomptat San Fermín”.
Pamplona és un canvi respecte a la novel·la. “El personatge de la filla viu a Nova York i la mare i el pare viatgen a Nova York, però amb la pandèmia era impossible rodar-hi, i com que Navarra acolliria el rodatge vaig decidir traslladar l'acció a Pamplona perquè narrativament fins i tot em funcionava millor: hi ha bones universitats on és versemblant que la protagonista estigui treballant i hi ha bons hospitals on acudeix gent de tot Espanya per tractar-se. I, a més, comparteix molta cultura i tradicions amb el País Basc, cosa que em servia per generar tensió al pare”, desenvolupa Sinde.
Anys 70, platja d´Ereaga.
També van canviar el Muntanya Gorbea, on es va trobar el cos de Javier de Ybarra, per la vall d'Ulzama. A prop de Pamplona. “Era molt important. Aquest bosc no només és a la muntanya. També està de fons a la clínica Ubarmin de Pamplona on vam rodar, un projecte meravellós dels anys 60 de l'arquitecte Fernando Redón. El bosc és el misteri, és l?amenaça d?una cosa superior que els personatges no controlen”, comenta.
Van rodar entre maig i juny de 2021, cosa que va venir molt bé “perquè els fets reals es van donar entre maig i juny de 1977 i entre maig i juny de 2011 i, per tant, el paisatge tenia la mateixa frondositat”.
Apareix Getxo (una casa de l'Avinguda Basagoiti) i també la platja d´Ereaga. I, al final, el mar un altre cop. “Vaig pensar que per a algú que ha nascut i ha crescut amb el mar a prop, marxar a l'altiplà ha de ser dur”, diu la directora. “Era una manera de marcar una renúncia i una enyorança. Per això també la pel·lícula havia d'acabar en un poble de la costa de Biscaia, davant del mar. I triem Mundaka, un lloc petit i molt preservat on pare i filla es confronten”.
El comensal.