Vaixells pesquers a Punta Umbría
Hi ha un pasdoble que canta “la meva Huelva té una ria i amb platges de vellut…”, i malgrat els anys, continua tenint raó. La Costa de la Llum segueix presumint de resplendor reflectit a la seva sorra blanca, a les seves aigües cristal·lines… I encara que mira amb recel a Cadis , perquè comparteixen naturalesa –i no té tanta fama–, aquesta escassetat de reconeixement fa que el silenci encara s'escolta entre les dunes.
Comença la ruta. A 15 quilòmetres de la capital de Huelva, i creuant la seva famosa ria, està Punta Umbría. Punta de sorra i de pins, està banyada pel riu Odiel i per l'Atlàntic. Va ser punt d'estiueig d'anglesos –sí, els de les mines, els que van portar el futbol al nostre país– i amb sort encara queda alguna caseta anglesa d'aquella època.
Platja del Portil, Punta Umbría
Des de fa uns anys es pot gaudir d'una Casa-Museu, situada a l'entrada per fer-nos una idea de com era aquest poble costaner. Pocs locals ho visiten, però sempre és un reclam per al turista que omple les seves platges… Que per cert, també és local.
Perquè Punta Umbría és una platja de tota la vida, plena de para-sols sembrats de conegudes marques de cervesa i conegudes marques de crema hidratant. Els seus metres i metres de sorra allotgen de Huelva però també sevillans i fins i tot madrilenys que van descobrir aquest paradís i al qual tornen cada estiu. Qui hi va, ja vol tornar.
No hi ha quiosquet més conegut a la costa de Huelva que ** Mosquit Club, ** El Mosquit per a tots. Temple hippie coronat per una botiga àrab –pel que han passat joventuts de totes les edats– i pel que passa molt la model Laura Sánchez, a més de la gent pihippie de la zona. Ollet amb l'estil, que ha d'estar currat sense semblar-ho.
Concerts gairebé cada dia –el millor són els dimecres–, mojitos deliciosos, classes de windusrf i bon rotllo són les claus de l'èxit d'aquesta guingueta. Un clàssic a les tardes de Punta a la mateixa Punta dels Anglesos.
Seguint cap a Portugal, i amb l'oceà a la nostra esquerra, caminem per la sorra i arribem a El Tabla… O El Tabla Beach Club, de manera oficial. Un quiosquet de fusta que fa les delícies dels joves pijolis que estiuegen en aquesta zona de la platja.
El Taula, una bona opció per prendre la primera copa de la tarda
Per allà estiuejava Carolina Herrera júnior. Al migdia, famílies amb banyador i camisa de cotó de ratlles, ia la tarda, gent que es decideix a prendre la primera copa. Perquè a Andalusia es comença aviat.
Continuem caminant i arribem al Miramar, un restaurant de grans vidrieres i moltes taules, punt de trobada dels àpats familiars dels puntaumbrieños, on es gaudeix de les famoses tellerines o de peix fresc de gran qualitat. Lloc de taula i estovalles de tela per a menjars una mica més formals.
Si seguim el passeig per la Platja de la Bota no només al·lucinarem amb les mesures de la mateixa –que riguin els gaditans–, arribarem –mirant Google Maps, és clar– a la carrer Ancora… I al final, **Casa Gaspar,** el restaurant més “modern” d'aquesta zona de Punta Umbría.
Menjar amb bones matèries primeres que Gaspar fill ven amb una mica d'avantguarda. Encara que es pot trobar allò de sempre, el que mai falla: el fregit de qualitat. Compte amb habitacions pròpies, una bona opció austera molt a prop de la platja.
El riu Odiel al seu pas per Punta Umbría
A Punta Umbría no hi ha passeig marítim com a tal, hi ha un passeig que fa a la ria, que és precisament a la riba contrària a la platja. Aquí es concentren les cases senyorials. Quan el vent respira fort, hi ha qui agafa els seus estris per gaudir de l'aigua al costat del Club Marítim, amb vistes a Huelvayork.
No hi ha pla més puntuambrieño que agafar una zòdiac d'algun amic i banyar-se amb vista a aquest municipi. Encara que per què enganyar-nos, tenint La Bota, millor quedar-s'hi… Per gaudir d'un dels capvespres més bonics del món. Només cal comprovar-ho a Instagram. La gamma de taronges i roses que es poden comptar és infinita. Aquí és quan Punta, com la trucaràs amb afecte, et roba el cor.
Deixant una mica la zona de la platja, i seguint amb les recomanacions gastronòmiques, s i es pregunta a qualsevol local on menjar et dirà: Los Coloraos. I si el mires a Google, possiblement pensaràs que t'han vacil·lat, però no, es diu La zona.
Perquè els restaurants, com les persones, també tenen els seus propis sobrenoms de tota la vida. És impossible no oblidar-se de les seves saboroses mandonguilles de xoco, del seu xoco farcit o del seu truita de patata amb julivert. Perquè el xoco és un habitant més en aquesta zona d'Andalusia, un acompanyant més als àpats. Per això els autòctons siguin “xoquers” i amb molt d'orgull.
El Rompido, parada obligatòria a la ruta de les platges de Huelva
Si es passeja per Punta Umbría, es comprovarà una barreja interessant de cultures. De medina àrab amb carrers blancs –només cal caminar pel Cerrito per comprovar-ho–, de poble anglès amb els seus habitatges d´inspiració britànica, d´un puntet d´illa balear per les cases de grans porxos de pintura blanca i cortines del mateix color.
I molts d'aquests carrers i cases tenen restes de sorra a les voreres i jardins. Hi ha qui presumeix d?arribar de jove des de la platja al centre caminant descalç perquè no hi havia asfalt.
I si es camina pel centre –ja amb sabates–, s'arribarà a la Carrer Ample, centre neuràlgic d'ofertes de gambes –la blanca de Huelva, és clar!–, de gelateries, de botigues de xancletes i tovalloles.
Punt de trobada de tots aquells que hi estiuegen i que es donen cita tarda i cada nit per passejar una estona i saludar els veïns. Perd el glamur de la costa, però és tan autèntica que és impossible que no t'agradi.
El Rompido, parada obligatòria a la ruta de les platges de Huelva
I al costat del seu Carrer Ample, el seu “no” passeig, la seva platja infinita, els seus pintorescos restaurants… Un no s'ha de perdre un gelat a la Plaça Pérez Pastor, amarar-se d'història amb la petita Torre Almenara del segle XVI, fer una ullada al club de tennis britànic o l´església parroquial de l´arquitecte Miguel Fisac.
**Tampoc una copeta a El Cerrito** –sí, aquesta casa anglesa plena de gent a prop de la capella Nostra Senyora de Lourdes–, mullar pa a l'oli de les tequines –això es diu barquet, de tota la vida–, passejar pel mercat i comprovar què és el peix fresc i gaudir dels seus bars confrontants, tastar els ous de xoco, llegir la història “de l'home que mai no va existir” assegut a la sorra, contemplar el capvespre… I reservar una caseta, per a l'any que ve. Per si de cas.
Reserva Natural dels Enebrals, a Punta Umbría
I si Punta Umbría sap a poc, una opció per a més dies i continuar la ruta: agafar el cotxe i posar rumb –escoltant Manuel Carrasco de banda sonora–, a El Portil i Nou Portil. Una carretera que creua un espai natural de pins i dunes.
Amb menys encant que Punta i molta urbanització, és punt ràpid per prendre alguna copa amb vista a l'Atlàntic. Els bars surfistes que es veuen des de la carretera poden ser una bona opció. Com el Marlin Blue.
Però seguim, que el millor encara ha d'arribar –imprescindible parar a quedar-nos sense respiració a el mirador Fletxa d'El Rompido –. Ja toca baixar la música perquè l'última parada de la ruta és el poble pesquer del Rompido, el racó més luxós de la ruta.
Marlin Blue, ambient surfer amb vistes a l'Atlàntic
Amb diversos hotels de quatre i cinc estrelles -L'Hotel Fuerte El Rompido és un clàssic-, compta també amb una urbanització de luxe amb el seu propi llac. Però el millor és fora. La seva centre comercial El Faro –és el que té tant madrileny estiuejant allà– compta amb diversos bars amb imponents vistes al Riu Piedras, com El Panoràmic.
Baixant la costa, trobem el moderníssim El Horizontal, un bar de copes amb barreja de Bali i Eivissa que dóna un toc de postureig a la zona.
I per omplir l'estómac? Imprescindible reservar a El Carib II.
Paraula de Huelva.
L'Horitzontal, perquè una mica de postureig mai va fer mal a ningú