Illa Cristina, lloc de pelegrinatge de turistes i locals
A 636 quilòmetres de l'ordinador des d'on s'estan escrivint aquestes línies comença la segona part de la ruta per la costa de Huelva, la gairebé inhòspita Costa de la Llum d'Huelva.
L'última cosa que va poder veure Cristòfor Colom de la península abans de partir a les Amèriques des de Pals de la Frontera, a l'altra banda de Punta Umbría. Molts s'han pogut imaginar, des de la tovallola, com les tres caravel·les creuaven per davant de camí un Nou Món. Carabel·les plenes de mariners dels pobles d'aquesta ruta.
Com un Cristòfor Colom del segle XXI, i amb el cotxe com a vehicle, conduir amb l'Atlàntic de company continua sent desitjable. Perquè després de deixar Punta Umbría, El Portil o El Rompido, el que continua té ja lleuger gust de fado.
Deixem enrere El Portil per continuar la nostra ruta amb l'Atlàntic com a fidel company de viatge
Els darrers pobles abans d'arribar a Portugal continuen tenint cases blanques andaluses i platges on regna el silenci, de manera que cal fer alguna parada.
Per exemple? La Platja de la Redondela, a la qual molts arribaven a través dels pins amb un cotxe de cavalls allà als 60. Ja no és el que era, però segueix sent un d'aquells racons amagats de sorra blanca als quals val la pena anar-hi.
A prop, en finques com Monterreina, estrangers de països com ** Regne Unit o, fins i tot, Japó ** tenen el seu tros de paradís amb lleuger sabor andalús i olor de taronger. Només cal fer una volta per comprovar-ho. Allà els veïns parlen en anglès i és el lloc perfecte per descansar els darrers dies.
Mentrestant, madrilenys i castellans es deixin bressolar per les onades de la platja d'Islantilla, plena d'hotels i urbanitzacions per descansar-los.
Les platges de Huelva , al capdavall, són més familiars en comparació amb la seva veïna Cadis o el marxós Algarve.
La llum del capvespre il·lumina els vaixells pesquers al moll d'Illa Cristina
I on menjaran les famílies, tant les locals com les que no? Al paradís de la tonyina, a pocs quilòmetres d´aquesta localitat.
La ruta té una parada gastronòmica digna de fer esment en un paràgraf sencer. A Illa Cristina es troba ** Casa Rufino, temple d'aquest peix des del 1956.**
José Antonio Zaiño, la seva dona Anita i part de la família també al capdavant tenen reconeguda fama per la seva cuina, en què destaca el tonteig, amb vuit degustacions de diferents peixos. Si es vol optar per un, millor deixar-se aconsellar pel xef i la família –d'Illa Cristina de tota la vida–. Encara que la tonyina és obligatòria, és clar.
Ayamonte, un poble amb sabor andalús imprescindible a la nostra ruta per la costa de Huelva
Un cop tenim l'estómac ple, i amb la millor recomanació gastronòmica de la zona, és hora de parar a Ayamonte.
Com una Huelva noia, però amb port, aquesta localitat amb gran gràcia arquitectònica és un poble d'alegria popular a cadascuna de les seves precioses places.
Els seus edificis, enfrontats pel Guadiana amb la costa portuguesa, defensen amb saler que és un poble andalús. I sovint poble.
Et dóna la benvinguda i et diu adéu amb malenconia, com la cançó que cantava María Dolores Pradera.
El pintoresc centre històric d'Ayamonte
I fent referència a la seva cançó, encara que Portugal ja és el país veí, és impossible no creuar l'imponent pont que ens separa per conèixer els primers pobles de l'Algarve.
És excursió obligatòria passar la tarda per Vila Reial de Sant Antoni i comprar alguna tovallola o algun llençol.
I compte, perquè aquí els cabassos de vímet que són tendència s'emporten venent des de fa anys. Abans, els avis de Huelva creuaven amb vaixell el riu per comprar cafè i tabac a millors preus. Ara se segueix fent l'excursió amb vehicle motoritzat amb l´excusa de renovar algun racó de la casa de la platja i de la llar pròpia.
Casa Caravela, al carrer principal d'aquest poble pesquer, és la botiga més coneguda.
Vila Reial de Sant Antoni dóna la benvinguda al país veí
En aquest carrer, arreglat fa uns anys, comparteixen disseny de tendal franquícies, cafeteries de la zona amb menús en anglès i botigues amb infinites llençols i tovalloles.
Molts encara tenen la roba de llit brodada del seu aixovar de casaments d'aquestes petites botigues, on la modernitat es nega a cobrar protagonisme.
La seva plaça, les seves cases de rajoles, el seu tràfec qualsevol cap de setmana, fan brillar aquesta perla del Guadiana que dóna la benvinguda a l'espanyol que travessa la frontera.
Far de Vila Reial de Sant Antoni
Seguint amb la ruta, i per si es prefereix parar a menjar llegint el menú en portuguès, hi ha un altre d'aquells llocs que segueix intacte amb el pas del temps i amb el menjar més que deliciós.
A 9,5 quilòmetres de Vila Real, i creuant la localitat turística de Monte Gordo, es troba Alçada i allà hi ha A Cheminé, que porta alimentant espanyols i portuguesos des de fa anys.
L'arròs, el bacallà i les racions desorbitades –una petja de menjar– però saboroses farien plorar de felicitat qualsevol que apreciï el menjar casolà.
I fan que molts se saltin diversos pobles de la ruta només per seure a dinar a les seves taules de tovalles blanques. Potser el lloc no és el més instagramejable, però tant se val. Tripa buida, cor sense alegria.
'Surpresa de chevre' d'A Cheminé, a Altura
I per acabar la ruta, perquè Tavira ja se sent una mica llunyana –encara que si es pot, val la pena passejar pels carrers– Cacela Velha.
A dalt d'un petit turó, aquest poble de carrers blancs, tocs blaus, i restes de localitat marroquina, sembla recordar-nos per un moment Tarifa, o la llunyana Tànger.
De fet, entre els seus carrers es compta com a Cacela Velha, amb vistes al Riu Formosa, va ser una medina àrab.
Un consell? Gaudir de les vistes, sentir la brisa de l'Atlàntic, i perdre's pel camí que porta a la vora de la platja… Un passeig de cactus i plantes salvatges que et fan sentir com un explorador a punt de descobrir alguna cosa.
I quan arribes, sentir com la calma i l'Atlàntic us abracen amb sotaque portuguès.
#Findelaruta.
El Parc Natural de la Ria Formosa, un dels paisatges més fascinants de l'Algarve