Celler de Can Roca: memòria, paisatge, vida, mort, nostàlgia... tot al plat.
“Només l'instant és etern”, Raúl Bobet
26 de setembre. 2012. Escric sobre el Celler de Can Roca , un hotel a Madrid, un ordinador, notes gargotejades en una vella -ja jubilada- Moleskine. He menjat a la Panamericana -on es menja més que bé- i he begut un xampany força oblidable. M'han preguntat per què estimo els restaurants. Un altre cop.
12 de juny. 2007. Conec Quique Dacosta a Dénia , provo per primera vegada El bosc animat. Potser el primer plat instal·lat a la meva memòria més enllà de sabor, tacte i aroma. Va ser un dia gris, ni resta d'onades a Las Rotas. No recordo gaire més. Però sí el tartuf d'Alba o la tòfona negra. Les herbes, farigola i romaní . La humitat. El viatge des del plat a la memòria, al record de moltes tardes acompanyant el meu pare i el seu gos a través de la frondositat dels pins del Saler. Jo era un nen i detestava aquell bosc. Ell va morir anys després, creient -suposo- que vaig oblidar aquelles tardes inoblidables.
17 de desembre. 2011. Girona. Un grup d'homes i dones honorables units per l'amor al vi i la bona taula es reuneixen al voltant d'una taula rodona al Celler de Can Roca. Ens rep en Josep Roca. Xiulet. No només és el millor sommelier que conec, també una persona especial -un transmissor- capaç de conduir-te a un estat emocional únic, de parlar de memòria, paisatge, vida, mort i nostàlgia. Parlem de nostàlgia. Sona un fado de Silvia Pérez anomenat 'Lágrima' , un fado que acompanya un Niepoort del 1983. Gargoteig una frase “El Porto no es mor mai”.
30 de gener. 2006. Denis Mortet , un dels vignerons més brillants de Bourgogne, es treu la vida (46 anys) d'un tret entre les seves vinyes de Clos de Vougeot. Va caure en depressió cinc anys abans perquè creia que havia fallat l'anyada del 99 interpretant el terrer, el paisatge, la memòria. Decideixo visitar la seva vinya quatre anys després, ho faig perquè la seva creació - el seu Pinot Noir - és una de les raons per les quals un dia vaig decidir dedicar la meva vida al vi . Va ser un viatge inoblidable. Recordo la història de Mortet aquell 17 de desembre a Can Roca, hores després d'aquell fado, bevent amb bon amic el que fos un dels vins predilectes de Mortet, Les Amorouses de Chambolle Musigny. Fa olor de cireres i de terra humida, de bolets i de bosc. Fa olor com ha d'olorar la nostàlgia.
Borgonya o com dedicar la vida al vi
5 de juliol. 2012. València. Llegeixo un article d'un company que admiro, José Carlos Capel . Es diu 'Memòria i Arrels'. Faig una aposta amb ell, una aposta que guanyo. Aquella conversa i el seu meravellós article em recorden una cosa. He d'escriure sobre Can Roca. Però no sé què escriure . Què més es pot dir sobre Can Roca? José Carlos parla de perfecció -estic d'acord- parla d'una cuina de memòria i arrels. No sé si és el millor restaurant del món. I la veritat, no m'importa . Estic fart de puntuacions, de llistes i de premis. De millors i pitjors. No vull escriure aquesta crònica.
17 de desembre. Girona. Arrenca el magistral ( aquí el tenen , signat per Pitu) menú del Celler amb 'menjar-se un món' i 'olives caramel·lisses' . Una olivera es posa sobre la taula. Gargoteig el nom del plat i dibuixo una estrella al seu costat -sempre ho faig- ho faig perquè sé que recordaré sempre aquest plat, recordaré sempre aquest menjar. Com aquell dia a Clos de Vougeot, com el bosc animat, com el fado que encara fa mal a la memòria, com les tardes amb el meu pare.
Avui és divendres, envio aquest article.
Recordo Can Roca.
Què més es pot escriure del Celler de Can Roca?