María Dulce Martín, la darrera barquera de La Palma
L'illa de La Palma és una perfecta simbiosi entre la natura, el medi rural i les tradicions més arrelades. La seva història comuna es va forjar al mar gràcies als grans navegants, però també per l'esforç de persones anònimes com els vells calafats, els fusters de ribera, les barqueres, les roderes...
Amb els nous temps van arribar noves vinculacions amb aquest oceà que no sempre és amic, van sorgir esportistes que usen el mar com a pista, noves generacions de pescadors o saliners que van recuperar arts antigues i unes xefs que van aprendre a treure-li tot el partit a l'abadejo, la morena o el cherne.
I després hi ha el futur. Un futur ja a la vista que ens parla de un altre tipus de relació amb el mar, una que sigui més honesta, menys invasiva i en què ens sentim més implicats.
Port de Tazacorte
EL PASSAT
Maria Dulce Martín. La darrera barquera
Per conèixer més sobre la històrica vinculació de les dones palmeres amb el mar he vingut fins i tot el Port de Tazacorte, una breu localitat que viu abraçada (literalment) per les dues parets d'un barranc.
Les casetes de colors, els dos ports —el vell i el nou— i uns carrers beneïts per l'ombra de les xicrandes, són la llar de María Dulce Martín, la darrera barquera de La Palma. Té 88 anys. María Dulce va començar a ser barquera als 17 anys després que la seva mare ho fos durant tota la vida.
"Ens alçàvem de matinada, ens posàvem una bartola per abrigar-nos i marxàvem fins al moll per esperar els pescadors", explica l'anciana, riallera.
"Una vegada arribades les barques, agafàvem el peix i el guardàvem a casa fins que despuntava el dia. Aleshores venia el difícil: ompliem una cistella amb 20 quilos de peix i ens els carregàvem sobre el cap. Agafem una galleda amb aigua de mar i quatre provisions i a caminar! Com aleshores no hi havia carreteres, pujàvem a peu pel barranc fins a les Angoixes”.
Després de superar el gran desnivell d'aquestes falltes, carregades amb les captures, la galleda d'aigua i fins i tot embarassos molt avançats, les dones pujaven a una guagua i transitaven pels pobles per vendre'l.
"Sempre penso: Maria, com pots seguir viva amb tot el que has treballat"
"Com en aquella època gairebé ningú tenia diners, moltes vegades intercanviàvem els peixos per coses a què nosaltres no podíem accedir, com gofi, figues, papes... Per als que sí que pagaven amb diners i com jo no sé llegir ni escriure, em vaig inventar una calculadora de pedres. La mida de la pedra indicava el nombre de quilos que s'havia quedat un client, així, després, podia saber quant em devia aquesta persona".
Maria Dolça va treballar fins als 63 anys. De l'escassa desena de dones que a Tazacorte van ser barqueres només en queda ella, l'última d'un ofici amb uns esforços molt pocs que avui estaríem disposats a assumir.
"Sempre penso: Maria, com pots seguir viva amb tot el que has treballat", sentència amb humor.
EL PRESENT
Leticia Hernández. Orgull de salinera
Al sud de La Palma hi ha un paisatge que és diferent de tot el que haguem pogut veure a l'illa: les salines de Fuencaliente. És un lloc en blanc (de la sal) i negre (de la roca volcànica) que es va construir el 1967 per Fernando, l'avi de Leticia Hernández, l?única dona salinera de La Palma.
"Poc després que el meu avi construís les salines, que ja de per si mateix va ser una empresa arriscada perquè l'ofici estava en clar declivi, el volcà Teneguía va entrar en erupció i van passar dos anys de penúries sense poder treballar.” Avui, en efecte, el paratge al voltant de l'explotació salinera és clarament apocalíptic, amb grans llengües de lava petrificades a pocs metres de les piscines salineres.
Leticia Hernández, l?única dona salinera de La Palma
"Després d'allò, el meu avi i el meu pare, que eren molt capgrossos, van decidir seguir endavant amb les salines i avui som el meu germà i jo qui les explotem", explica Leticia sense perdre el somriure.
“El procés és senzill: bombam aigua de mar fins a la tolla mare, que és la més elevada, per després anar omplint la resta de piscines per decantació. Quan laigua sevapora, queda la sal. La del fons la recollim amb un rasclet i l'assequem al sol. La que cristal·litza a la superfície de l'aigua, la famosa flor de sal, es recol·lecta amb un sedàs. Aquesta és la tasca més dura i difícil de totes, perquè les eines pesen molt i aquí fa molta calor”.
Leticia i el seu germà no només recullen i venen sal: són l'herència viva d'una tradició artesanal que ve dels avis, sí, però també de generacions i generacions de persones que continuen perpetuant les mateixes tècniques de recol·lecció des de fa més de 2.000 anys.
EL FUTUR
Lisa Schroeter. Biòloga i ecòloga marina
Les Nogueres, amb les seves sorres negres i la seva ubicació encaixada a l'abric d'imponents penya-segats de pedra vermellosa, és una de les platges més pintoresques de la costa palmera oriental. En aquest escenari natural sol treballar de Lisa Schroeter, una simpàtica alemanya que, com molts dels seus compatriotes, van trobar a La Palma el seu lloc al món.
La biòloga i ecòloga marina Lisa Schroeter ajuda les persones a reconnectar amb el mar
Lisa és la fundadora de Oceanològic, una empresa que ajuda les persones a connectar amb el mar. “M'interessa molt la interacció dels elements dins dels oceans i vull explicar a les persones que nosaltres, els éssers humans, no només som visitants del mar, sinó que en formem part”.
Lisa, que durant la seva estada a Sud-àfrica va conèixer al director Craig Foster mentre rodava El que el pop em va ensenyar (Netflix), reconeix que el projecte de Foster va ser una gran revelació per a ella. “És cert que hem perdut la connexió amb el mar i amb la naturalesa en general. I jo ajudo que les persones reconnectin amb el medi marí i amb els seus habitants a través de petits exercicis d'apnea bàsica i esnòrquel" , explica Lisa amb veu increïblement dolça.
"Hi ha moltes evidències científiques que el contacte amb el mar té beneficis terapèutics per a nosaltres. I per això sóc aquí. Un cop aconseguim superar aquest respecte, aquest temor que ens produeix el mar i passem a formar-ne part, el canvi que s'exerceix en el nostre ésser és extraordinari."
Los Nogales, amb les sorres negres i la ubicació encaixada a l'abric d'imponents penya-segats de pedra vermellosa