El director francès Arthur Harari feia temps que devorava llibres d'aventures, els de Joseph Conrad o Robert L. Stevenson, buscant la manera de transformar aquesta obsessió en una nova pel·lícula, quan el seu pare li va dir: “Hauries de contar la història d'aquell japonès que va passar anys a una illa…”. Aquella mateixa nit es va enamorar de l'aventura de Hiroo Onoda, un soldat japonès que, a finals de 1944, en plena II Guerra Mundial va ser enviat a l'illa de Lubang a Filipines i hi va romandre fins al 1974, convençut que la guerra no havia acabat. Sobre ell gira la pel·lícula Onoda, 10.000 nits a la jungla (estrena a cinemes el 6 de maig).
Una bogeria d'història i també senzill, segons aquest director que es va embarcar en una llarga gesta fins gairebé convertir-se ell mateix en un Onoda, lluitant perquè la seva singular pel·lícula tirés endavant.
Fusionat i confós per la natura.
“La meva obsessió –i la del meu germà, que és el director de fotografia– era atrapar una cosa real; la pel·lícula havia de convertir-se en una experiència de realitat”, compte Harari. “Els cossos hi eren; les mans eren allà; la naturalesa hi era. Hi havia una mica de l'ordre de la captació. Acabem per obsessionar-nos amb la suor, amb la brutícia del vestuari o amb la concreció dels elements. La pel·lícula Onoda va prendre una dimensió més sensorial del que jo havia pensat. Havia de ploure'ls a sobre de debò els espectadors!”.
I així passa. La pel·lícula arrenca amb l'arribada de un jove viatger a l'illa filipina aquell any 1974. I de seguida salta 30 anys enrere a l'arribada d'Onoda al mateix lloc. Èpoques molt diferents, morals molt diferents. Onoda anava entrenat, amb un objectiu, una missió, un honor: “Quedar-se a l'illa i executar-ne la missió en tot moment i per sempre”. Vaja si ho va complir, quan als dos mesos de la seva arribada apareixen els americans, ell s'introdueix a la selva dirigint una petita ordre de tres homes. Però el 1974 ja estava sol i feia molt de temps que estava sol, fonent-se amb aquesta naturalesa tan bella com cruel.
Onoda, 10.000 nits a la jungla.
“Es converteix gairebé en un monjo! Encara que resulti xocant si es pensa bé, Onoda ha viscut una experiència total que ha acabat procurant-li una forma de pau interior”, diu el director. “Ha hagut de fer front a l'horror, l'abjecció i la soledat absoluta per assolir la serenitat. Aquest canvi li permet, doncs, confondre's amb la seva illa. Una mica abans, descobreix la bellesa de lilla, la seva sensualitat. El fullatge que porta sobre el cos, al principi per camuflar-se, el fon amb la vegetació. Esdevé una figura pastoral en comunió total amb la natura. La seva partida és, de fet, un desarrelament”.
Després de la sortida de la selva el 1974, en arribar al Japó va ser rebut com un heroi, fins i tot perdonat a les Filipines per les atrocitats que havia comès, però no va trigar a gestar-se controvèrsia al voltant de la seva figura per tot el que implicava la seva gesta. Encara que aquesta part de comunió amb la natura, ningú la discuteix i li canviaria per sempre. El 1984 va fundar la Onoda Nature School per ensenyar els nens a viure a la natura.
Un heroi?
12 SETMANES A LA JUNGLA
Per aconseguir el realisme i l'experiència sensorial que buscaven, l'única opció era rodar a la selva. Descartat la idea d'anar a la mateixa illa on Onoda va passar 10.000 nits, la producció va escollir Cambodja. En concret, van rodar a la regió de Kampot on tenien tot el que necessitaven: aigua, plana, muntanya, selva… després de descartar una altra zona més perillosa Ser Ambel.
Serps, micos, formiguers gegants… i també l'avenç xinès a la zona desforestant a una gran velocitat per construir carreteres multicarrils, casinos, atraccions turístiques… van ser les amenaces amb què es van trobar a 12 setmanes de rodatge entre desembre del 2018 i febrer del 2019. Lluny dels 200 dies que va durar un altre rodatge amb què es van comparar des del principi Apocalypse Now!, però tot i així complicat. “Entens per què es van tornar bojos”, assegura Harari. “En un ambient així comences a al·lucinar perquè estàs molt esgotat. Jo no hi vaig arribar, però vaig pensar que em podria passar”.
En comunió amb els elements naturals.