Torres del Paine des del Llac Pehoé, Xile
DIARI D'UNA POETA… - LOLA CRESPO
(A Fermi Crespo)
Estava el matí despentinat
de tots aquells colors inacabats
que duraven el que el parpelleig d'un record
escrit a guix sobre la vorera de la infància.
Gairebé madrugàvem més que els pins
per vestir-se de verd
i amb el somni a coll feiem un niu per sempre amb els llençols blancs enganxats a l'ànima.
"Pot ser que no hagin portat encara el mar",
ens deia, abans que arribéssim a la riba
i comprovéssim que el blau
deixava de ser una incertesa poètica
per convertir-se en l'ofec de tots els mals,
encara desconeixent el nom exacte de les coses.
De la mà, amb unes poques paraules,
construïm tardes magentes per a aus migratòries,
i amb les espatlles cremades de felicitat
ens acabava per dormir la nit,
com laigua a la memòria.
"Gairebé incolors, els colors
semblen de vidres". Oi?
Camina, Platero...
Mira els lliris que ens han crescut
entre borrissols.
Inclòs en Gramàtica Malva, Ed. Veus de Tinta .
Els capvespres més saludables
ES POT VIURE EN NIUS... - PERE SALINES
Es pot viure en nius,
com les aus voldrien.
Es pot viure als pits
com volen
acabar les violetes
i els amors imparells.
Es pot viure en flames,
quan es crema un paper
i ja no queden paraules
sinó llum resplendent.
Es pot viure, també,
de vegades viuen les vides,
sota els sostres, a cases,
o en penells, com l'aire.
Però nosaltres vivim
un dia dita sense nius,
sense sostres i sense penells.
Vivint-la
en un color verd,
en un color verd sobre rodes.
Toll dels Clics o Toll verd (Lanzarote, Illes Canàries)
TAKE THE 'A' TRAIN - BEN CLARK
Viatgem-nos immensos fins a doldre'ns junts,
a baix i més avall
on ploren les roques on el ressò
dels cris no torna a una vida,
a la caverna fosca de l'amor,
on les criatures es devoren,
on hi ha molsa que brilla a la humitat,
on sonen les gotes, sempre lluny,
on ja no coneguis ni el perquè ni el propòsit
del descens, viatgem
amb el primer afany dels imperis:
no hi ha lloc ja al cel de formigó;
no hi ha res a l'altra banda de l'oceà,
tot és una ciutat o una ruïna.
Baixa llavors amb mi fins a nosaltres,
fins al fons sense fons que ja intueixes
ara en aquest tren,
mentre em mires lenta
decidint si m'has de revelar el teu nom.
Dels últims gossos de Shackleton (Editorial Sloper, 2016) .
El tren cremallera més llarg d'Espanya és a Girona
VIATGE SENSE ARRIBADA - GLÒRIA FORTS
La Terra com a lleó engabiat
fa voltes al voltant del Sol
amb la cadena d'homes.
Des que hem nascut viatgem
a cent dotze mil quilòmetres per hora.
La Terra no es para
i segueix donant voltes,
per això hi ha tant de vent,
per això sempre hi ha onades,
per això envellim tan de pressa,
per això estem bojos,
perquè tota la vida fent un viatge sense arribada
cansa molt els nervis.
Molt pocs s'atrauen amb les onades de Nazaré
FE DE VIDA - ANTONIO COLINAS
Esperar al costat d'aquest mar (on van néixer les idees)
sense cap idea. (I així tenir-ne totes) .
Ser només la brisa a la copa del pi gran,
l'aroma del tarongina, la nit d'orquídies
a les cales oblidades.
Només romandre veient l'ocell que passa
i no torna; quedar
esperant que el cel groc
crema i es netegi de llampecs
que arribaran saltant d'una illa a una altra illa.
O contemplar el núvol blanc
que, no sent res, sembla feliç.
Quedar flotant i transcorrent d'aquí cap allà,
sobre les onades que passen,
com un rem perdut.
O seguir, com els dofins,
la direcció dun temps sentenciat.
Ser com l'hora de les barques a les nits de gener,
que s'adormen entre narcisos i fars.
Deixeu-me, no amb la llum del coneixement
(que va néixer i es va alçar d'aquest mar) ,
sinó simplement amb la llum daquest mar.
O amb els seus molts llums:
les d'or encesa i les de fred verdor.
o amb la llum de tots els blaus.
Però, sobretot, deixeu-me amb la llum blanca,
que és la que abrasa i derrota els homes ferits,
als dies tensos, a les idees com ganivets.
Ser com a olivera o estany.
Que algú em tingui a la mà com a un grapat de sal.
O de llum.
Tancar els ulls al silenci de l'aroma
perquè el cor —per fi— pugui veure.
Tancar els ulls perquè l'amor creixi en mi.
Deixeu-me compartint el silenci
i la solitud dels porxos,
l'hospitalitat de les portes obertes; deixeu-me
amb el pleniluni dels rossinyols de juny,
que guarden el tremolor de l'aigua a les últimes fonts.
Deixeu-me amb la llibertat que es perd
als llavis d'una dona.
Platja de Berria a Santoña (Cantàbria)
AMPOLLA AL MAR - MARIO BENEDETTI
Poso aquests sis versos a la meva ampolla al mar
amb el secret designi que algun dia arribi a una platja gairebé deserta
i un nen la trobi i la destapi
i en lloc de versos extregui pedretes
i socors i alertes i cargols.
Mario Benedetti amb la seva dona Luz l'u de gener de 1997 al seu apartament de Montevideo
L'INSECTE - PAU NERUDA
Dels teus malucs als teus peus
vull fer un llarg viatge.
Sóc més petit que un insecte.
Vaig per aquests turons, són
de color de civada, tenen
primes empremtes
que només jo conec,
centímetres cremats,
pàl·lides perspectives.
Aquí hi ha una muntanya.
No en sortiré mai.
Oh, quina molsa gegant!
I un cràter, una rosa de foc humitejat!
Per les cames baixo
filant una espiral
dormint en el viatge
i arribo als teus genolls
de rodona duresa
com els cims durs
d'un continent clar.
Cap als teus peus rellisco,
a les vuit obertures
dels teus dits aguts,
lents, peninsulars,
i d'ells al buit
del llençol blanc caic,
buscant cec i afamat
el teu contorn de atuell cremant!
L'insecte, Els versos del capità (1952)
Pablo Neruda llegeix un poema a la ràdio
BOSC - ANGEL GONZÁLEZ
Creues pel crepuscle.
L'aire
has de separar-lo gairebé amb les mans
de tan dens, de tan impenetrable.
Andes. No deixen empremtes
els teus peus. Centenars d'arbres
contenen l'alè sobre el teu
cap. Un ocell no sap
que ets allà, i llança el seu xiulet
llarg a l'altra banda del paisatge.
El món canvia de color: és com el ressò
del món. Ressò distant
que tu estremeges, traspassant
les darreres fronteres de la tarda.
Bosc de Casentinesi
CAMINANT - JUAN RAMÓN JIMÉNEZ
Caminant, caminant.
Que vull sentir cada gra
de la sorra que vaig trepitjant.
Caminant.
Deixeu enrere els cavalls,
que jo vull arribar trigant
(caminant, caminant)
donar la meva ànima a cada gra
de la terra que vaig fregant.
Caminant, caminant.
Quina entrada dolça al meu camp,
nit immensa que vas baixant!
Caminant.
El meu cor ja és rabeig;
ja sóc el que m'està esperant
(caminant, caminant)
i el meu peu sembla, càlid,
que em va el cor besant.
Caminant, caminant.
Que vull veure el fidel plor
del camí que vaig deixant!
Caminar, caminar, caminar...
Seguir @merinoticias
*** Potser també t'interessi...**
- Els millors llibres que donen ganes de viatjar
- Assumeix-te al viatge de la teva vida amb el llibre 'Once in a Lifetime Vol.2' - Literatura a peu de barra
- L'hotel literari més gran del món
- Els racons més exòtics del planeta a través dels ulls de Durrell
- Joe Cummings: "La guia de viatges perfecta ha de ser literatura en si mateixa"
- De ruta literària: cases descriptors als Estats Units
- Porto fa olor de llibre
- Com llegir un llibre a un tren de luxe
- Bookcrossing: deixa que els teus llibres viatgin pel seu compte aquest estiu
- Tots els articles de María Crespo