Vista aèria de la plaça de Jemaa-el Fna durant el dia.
Una serp surt d'un vell sac a ritme d'una flauta agudíssima, melodia del desert que interpreta un senyor de cara esquarterada pel sol i turbant al cap, que roman immòbil assegut al mig de la plaça de Jemaa el-Fna de Marràqueix. A prop d'aquest, un grup d'homes dansen en cercle fent sonar les sonalls d'uns platets daurats que toquen amb els dits àgils; unes dones orondes tenyeixen les pells blanques dels turistes amb la tinta de henna; mentre a banda d'aquest circ urbanita s'estén una filera de carrets massa moderns per ser el Marroc, són parades de venda de dàtils i sucs acabats d'espremir…
Això és, aquesta ciutat sap cítric i sucres. Fa olor de taronja acabada d'espremur i de fruits secs torrats. Sona a càntics de coixí i cridòria en qualsevol idioma. Marràqueix és la ciutat de les mil cares, totes fascinants: la moderna Marràqueix amb els seus edificis europeus i les seves cases enjardinades; la vella Marràqueix de parets de fang rosa, ciutat fortificada vigilada per torres habitades per cigonyes encallades. La Marràqueix de luxe i de misèria, la de jardins per a enamorats, la del palmerar per a turistes; la que s'atalaia des de dalt de qualsevol edifici; la que se submergeix a les catacumbes de les seves saunes populars. No passa desapercebuda, ella, tan urbanita.
Les cigonyes de Marràqueix.
Però no se sentiria l'autèntic batec d'aquesta ciutat, si no es passa almenys tres o quatre cops al dia per aquesta gran plaça, la gran plaça del món: Jemaa el Fna, declarada el 2001 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El seu nom ens ve a dir una cosa així com 'el lloc on el poble es reuneix' o 'la plaça de la mesquita destruïda', ja que sembla que s'alçava la gran mesquita de la ciutat. La plaça del poble en definitiva, una cosa molt real a dia d'avui, Jemaa el Fna és el lloc on es dialoga, s'actua, s'acull al visitant i, és clar!, es menja.
Aquest espectacle d'hipnotitzadors d'animalons, artistes de henna i ballarins incansables és l'avantsala del soc de la Marecaix. He de dir que el soc d'aquesta ciutat té poc i molt a veure amb l'altre Marroc , potser perquè estan farts de turistes o perquè el seu esperit comercial s'ha europeïtat massa, però al soc de Marràqueix es negocia poc o res. Aquí no serveixen els regatejos, el preu és el que és . Tot i així, val la pena enrotllar-se pel laberint, passar pels racons de teles recent tenyides i esteses al sol, perdre el cap entre tanta ganga de plata i or, o seure una estona a prendre un te mentre decideixes si carregues o no amb una catifa per a casa teva.
Lloc de catifes és el soc de Marràqueix.
Però tot això, la vida al carrer i el viure al soc és l'espectacle previ abans que caigui el sol i aquesta gran plaça amb el seu famós cafè francès ple de turistes descansant al sol amb la millor vista de la ciutat. Un preàmbul pel que arribarà amb la nit: l'hora del sopar. Quan es pon el sol, la plaça de Jemaa el-Fna , a penes il·luminada pels fanalets dels llocs ambulants, es converteix en una gresca de gent d'allà i d'allà, vilatans i estrangers que acudeixen a sopar a l'aire lliure als restaurants que s'improvisen cada dia, cada nit al cor de la plaça.
T'afanyaran els cambrers amb les seves cartes de menú en quatre idiomes diferents: cus-cus, tajine de carn, peix o verdures, la sublim harira –sopa amb coriandre, xai, cigrons, tomàquet, amb un punt picant-, aquestes mandonguilles especiades anomenades kefta, el méchoui –un deliciós i especiat xai a la brasa. Hi ha qui ofereix els caps del xai a la brasa, aquí una menja que se sol gaudir en família picotejant els cervells a la bestiola; i qui posa el punt dolç d'aquesta festa a l'aire lliure amb els típics dolços de pasta de full i mel, excessivament ensucrats, però tan meravellosos i únics. Perfectes per acabar el festí acompanyant un te de menta.
Un dels atrafegats llocs de menjar de la plaça Jemaa-el Fna.