Vázquez-Montalbán va dir: “Barcelona és una ciutat del nord en un país del sud”. I no li faltava cap raó. Encara posseeix una visió nòrdica, però amb el saler espanyol.
En el context olímpic de Barcelona 92, el disseny va ser primordial per a la nova imatge de la ciutat i el catalitzador de canvis importants. Sí, es va voler fugir dels bous, la paella i les sevillanes.
“Fins aleshores, Barcelona era una ciutat tancada al mar. Sense les rondes ni molts dels hotels de categoria. Recordo que, per sortir-ne, havies de travessar-la sencera per una banda de la Diagonal o de l'altra. No n'hi havia més! Després, tot això va millorar, però, es va guanyar molt turisme”, comenta el tennista Sergio Casal.
El tennista Sergio Casal.
Al mes d'octubre de 1986 hi havia altres ciutats aspirants als Jocs: París, Belgrad, Brisbane, Birmingham i Amsterdam. Però va guanyar la nostra, la de tots.
En preguntar a Casal on era quan va sentir allò de “À la ville de... Barcelona”, que va pronunciar Juan Antonio Samaranch –i que ja és història–, evoca: “Estava jugant a Viena. La setmana següent vaig competir a París el millor torneig de la meva carrera, guanyant John McEnroe. Així que aquest anunci em va donar sort i mai no ho oblidaré”.
Nani Marquina.
Per a la dissenyadora Nanimarquina, “Pascual Maragall i el seu equip, amb l'arquitecte Oriol Bohigas, van saber valorar el tret tan diferent que oferia Barcelona. Aleshores la ciutat ja era pionera en el disseny, es notava una ebullició en el caràcter, una visió nova i emprenedora. Va ser tot un encert connectar la cultura, el caràcter mediterrani, la creativitat i la visió artística i presentar-la als ulls del món”.
Un altre que estava en una jove trentena era el mateix fill de Samaranch. “ A finals dels vuitanta, vivia a Nova York i treballava a Wall Street. Acabava de començar a la banca i vaig haver de demanar un dia de festa per anar a Lausanne. Volia ser al costat del meu pare. No vaig participar a la candidatura però desitjava ser-ne part i viure'l al costat de la meva família”, reconeix Juan Antonio Samaranch Jr, membre del Comitè Olímpic Internacional.
Estadi Olímpic de Barcelona.
Els Jocs Olímpics van ser un projecte al qual tots els ciutadans es van apuntar, era igual la ideologia política que professessin. Es va barrejar la societat civil amb la política. Cadascú molt motivat a acollir els qui venien de fora. No eres ningú si no t'havies fet voluntari.
Es veien joves anarquistes o punks controlant les entrades als estadis. Perquè en realitat, durant aquells dies, es van trencar certs clixés. Amb molta premonició, Amics per sempre va ser el millor hashtag mai creat i tot un hit musical políglota (a l'alçada de Rosalia).
I la il·lusió en el públic, sense cap mena de dubte i amb devoció, l'objectiu més perseguit per un compte d'Instagram contemporània. Ocorreria el mateix avui, que sembla que hàgim de tenir opinions radicals, posar-les en un manifest digital i trobar una audiència que les sostingui?
Hotel W Barcelona.
“El 92 no vaig viure les Olimpíades com un ciutadà corrent. Jo era un amfitrió, els meus pares tenien molts compromisos i la meva comesa era mostrar la ciutat a gent de diverses parts del món. Vaig tenir la sort de veure Barcelona amb els ulls de qui la descobreix per primer cop”, revela Samaranch.
No cal dir que el 1992 va ser fonamental per a la Ciutat Comtal, i les modificacions urbanístiques es van desenvolupar amb un excel·lent plantejament: qualsevol maó que es col·loqués, havia de tenir sentit després dels quinze dies dels campionats.
A més, es van començar a tenir en compte barris que havien estat abandonats per tal de fer una ciutat més extensa i bonica. I tan preciosa com continua sent passats 30 anys. “Recordo l'adjectiu 'de disseny' a llocs, objectes, carrers... Parlava d'una cosa nova, diferent i que no tothom entenia. I també em ve a la memòria la vida a partir de les 23:00 h”, reconeix Nani.
Il·lustració exclusiva de Mariscal per a Condé Nast Traveler: Cobi actualment.
Si volguéssim recrear aquest somni, hauríem d'anar a dinar al Mossegat o La Flauta en un dia de compres per Pilma, Jean Pierre Bua o Camper. I visitar els showrooms de Lydia Delgado, Josep Abril i Antoni Miró.
Però la ruta de Samaranch començava a la plaça de Sant Felip Neri. I acabava a la discoteca Up&Down o al fascinant ambient que es respirava a Montjuïc i als bars del Port Olímpic. “Però els moderns anaven a l'Otto Zutz”, riu.
Cosa que subscriu Casal que, quant a lleure nocturn, sumaria: “Sidecar, que continua sent molt autèntica; Estudi 54 Paral.lel, ara sala Bars; Zeleste, ara Razzmatazz i amb una altra ubicació; Mirablau i Pipa Club”.
Joan Bayén, que va portar la torxa olímpica, darrere la barra del mític bar Pinotxo.
Nani afegeix: “Un pla és passejar per La Vila Olímpica del Poblenou. Meravella! Va ser un gran canvi al tradicional barri, que es va habilitar com a residència per a esportistes, guanyant espai a una zona completament industrial. Un altre és anar al Estadi Olímpic, a Montjuïc, que es va construir el 29 i es va restaurar per complet per a les Olimpíades, i la Torre Collserola, de Norman Foster, símbol que corona la part més alta de la ciutat”.
Com ha canviat Barcelona? “Als noranta hi va haver una transformació espectacular: platges, aeroport, edificis, hotels... no obstant això, la metamorfosi més gran la vam tenir en l'increment del nostre nivell d'autoestima. El missatge que ens repetiem era aquest: 'Hem impressionat el món, som molt bons'. Hi havia un orgull general de pertinença, aquí, a Madrid ia Badajoz. Et dic una cosa: continuo confiant en el potencial de la ciutat”, conclou Juan Antonio.
Javier Mariscal, assegut en un tamboret de disseny propi, als jardins de Palo Alto.
UNA XERRADA AMB MARISCAL
CNT. Les Olimpíades de Barcelona 1992 van ser les millors de la història?
J.M. Que van ser les millors Olimpíades només ho diem nosaltres, cada país defensa que les seves són les millors. És cert que vam trencar amb un passat de dictadura i guerra civil, va arribar una democràcia i el 92, quan ja havia passat una dècada, va sorgir la festa. Va ser la demostració que Espanya era moderna.
CNT. Però no podem oblidar que van ser rendibles.
J.M. Fins al 92, les Olimpíades treien molts diners, però no hi podia haver publicitat. I jo, al senyor del COI (es refereix a Samaranch Senior), li vaig dir: “Escolta, oncle, ja que teniu acords milionaris amb les marques (Coca-Cola, Iberia i Danone), proposeu-los un Cobi personalitzat i així es promocionen les Olimpíades internacionalment. També va afavorir que, a nivell tecnològic, s'estrenyia un botó de la TV i es donava el senyal a tot el món. Per primera vegada es podien afegir textos, logotips, partir la pantalla en dos o fer directes des de llocs llunyans.
Creació de Mariscal anterior a Cobi.
CNT. Fa la sensació que no t'interessen gaire...
J.M. Em sembla millor fer unes Olimpíades que una guerra, obvi, però més enllà d'això, m'atreuen ben poc. El millor, el més ràpid... són conceptes que no m'interessen. Al final es tracta d'estar allà putejat a la piscina cada dia menjant ous durs per guanyar dos segons al rus.
CNT. Una altra de les premisses va ser la innovació.
J.M. I l'aventura de llençar-se per un precipici. Un any abans de l'espectacle d'inauguració, Mediterrani, de la Fura dels Baus, la companyia de teatre estava immersa en una obra en què els actors portaven a la panxa bosses de cigrons i faves. I les llençaven a sobre del públic en un simulacre de vòmit. O els mateixos Tricicle! Imagina't.
Palau Sant Jordi.
CNT. En aquest procés, alguna cosa vas tenir a veure, no?
J.M. L'elecció d'aquell ninot [es refereix a Cobi] va ser un concurs i la veritat és que jo estava convençut que li donarien a Peret oa un d'aquests, jajajaja! Perquè ser “l'oficial” fa respecte. Si van triar amb tant risc aquesta mascota va ser perquè hi havia un jurat de 20 persones presidit per Maragall que volia una cosa que trenqués. Va entendre que si no hi ha risc no hi ha emoció. Cobi era molt mico, afectuós i amb recorregut. No era un superatleta i mai no seria el número 1, però menjava pa amb tomàquet, cervesa, olives... en un entorn meravellós. Podia ser qualsevol de nosaltres.
CNT. Tot i això, i per impossible que sembli, quan es va presentar va tenir un baix índex d'acceptació.
J.M. Cert. En acabar l´esdeveniment, l´acceptació entre el públic espanyol va ser del 81%. Això és molt bo! Pels meus pares qualsevol cosa era un escàndol i només ens emportem una generació. Va ser revolucionari!
La torre de difusió de Santiago Calatrava, construïda entre 1989 i 1992.
EL QUE ES VA CONSTRUIR PER A LES OLIMPIADES... I POT VISITAR-SE AVUI
Piscina Escullera (Club Natació Barcelona), Passeig de Joan de Borbó, 93. El CNB té més de 100 anys d?història i és tot un referent esportiu i social. Aquesta piscina és una de les quatre del club, que inclou una daigua salada.
Hotel Arts, Carrer de la Marina, 19-21. La millor manera de dormir sobre les onades. Només ho iguala en altura la Torre Mapfre (154 m). Ho saben Lenny Kravitz, Prince, Mick Jagger o Madonna, que s'hi han allotjat.
La Gamba (Mariscal), Passeig de Colom, direcció a la Barceloneta. Obra de Mariscal ha quedat com a record del desaparegut restaurant Gambrinus, propietat d'un íntim amic seu. Barcelona en estat pur.
Port Olímpic, Passeig Marítim del Port Olímpic. Va ser projectat pels arquitectes Bohigas, Martorell, Mackay i Puigdomènech. El seu lleure nocturn va passar una època fosca, però segueix mantenint una proposta gastronòmica interessant.
Rehabilitació de l'Estadi Olímpic, Passeig Olímpic, 15-17. L'estadi original va ser inaugurat el 1929 i es va transformar per complet per albergar els Jocs Olímpics. És l'objectiu de qualsevol grup musical, està al nivell d'un retorn de Mecano o de l'acolliment de The Weeknd.
Palau Sant Jordi, Passeig Olímpic, 5-7. Un dels emblemes de la ciutat es troba a Montjuïc i acull els millors concerts de música, espectacles familiars i actes esportius. La seva cartellera sempre té alguna cosa a què apuntar-se.
Torre de comunicacions de la Telefónica, Montjuïc. També coneguda com a Torre Calatrava, a més de la seva funció específica, és tota una obra d'art i un símbol barceloní.
Torre de Collserola, Ctra. de Vallvidrera al Tibidabo, S/N. Ideal per anar de passeig o d'excursió, és obra de Norman Foster i és a 445,5 metres sobre el nivell del mar, a prop del parc del Tibidabo.
Canal Olímpic, Av. del Canal Olímpic, 2. El trobaràs a Castelldefels i és dels espais més actualitzats, ara ofereixen cable ski, escola de wakeboard, wakeskate... i tenen un cranc autòcton (loque-lees).
Torre Mapfre, Marina, 16. Dels arquitectes Íñigo Ortiz i Enrique de León, és un dels edificis més alts d'Espanya al costat de l'Hotel Arts, tots dos protagonistes de l'skyline de la ciutat.