Hubble fa quinze voltes a la Terra cada dia a una velocitat de vuit km per segon ⎯a aquesta rapidesa, creuaríem els EUA en deu minuts.
Amb ell hem vist coses que abans no creuríem: galàxies naixents més enllà de la Via Làctia, esclats de raigs gamma, un estel errant xocar contra Júpiter, astres moribunds, cossos succionats per un forat negre, tempestes de foc, el caos interestel·lar després de la batalla, el futur i el passat en flames… I tots aquests moments no es perdran, com llàgrimes a la pluja… perquè Hubble els ha fixat a la nostra retina. El telescopi espacial ha fet tres dècades de servei i continua revelant meravelles.
“També se'l coneix com 'el telescopi de la gent', ja que no només està a l'abast d'uns quants astrònoms professionals: Hubble ha portat l'Univers a les llars de tot el món”, ens explica Eva Villaver en una entrevista per correu electrònic. “Si tens una connexió a Internet, tens accés al cosmos”.
L'astrofísica va estar vuit anys treballant a l'Institut Telescope Science Institute (STScI) de Baltimore, el centre operacional d'aquest instrument. “Era de les primeres persones a assabentar-me si alguna cosa sobtada passava al cel”. Espectacles còsmics tan fascinants com el d'estrelles nounades a la constel·lació d'Orió. “És on es troba la regió de formació estel·lar més propera, a tan sols mil cinc-cents anys llum del nostre planeta”.
Una altra de les imatges que van enlluernar la investigadora espanyola va ser la detonació d'una quilonova a la galàxia NGC 4993. “Aquestes explosions són la fàbrica principal d'elements pesants de la taula periòdica”, explica. “En concret, la kilonova identificada a la foto es va produir fa 2,6 mil milions d'anys llum, i s'hi van formar centenars de vegades la massa del nostre planeta en or i platí”.
Aquesta kilonova es va produir fa 2,6 mil milions d'anys llum.
Hubble va prendre la seva primera instantània el 1990, quan el van llançar a 574 quilòmetres per sobre dels nostres caps. Però aquells enquadraments li van sortir borrosos al principi; de fet, l'aparell va estar sense funcionar tres anys, essent objecte de burles aquí a baix. “L'error és humà, allò heroic va ser corregir-ho”.
El defecte òptic va ser degut a una fallada infinitesimal de precisió en polir els miralls del telescopi. "Estem parlant d´una diferència de 1/50 vegades el gruix d´un cabell humà". Per sort, l'artefacte va ser dissenyat de manera que els astronautes poguessin reparar-ho en òrbita ⎯durescència programada⎯; li van posar lents de contacte i el problema va quedar solucionat.
“Des de llavors, s'han realitzat tasques de manteniment i millora en quatre missions més. Per això segueix sent un observatori potent avui dia, trenta anys després”. Ha doblat la seva esperança de vida i ha superat amb escreix qualsevol expectativa.
“Observar les estrelles abans de Hubble era com si tinguessis molta miopia i intentessis veure sense ulleres”. No es distingirien tres alienígenes en un burro. “L'atmosfera absorbeix tota l'energia que ens arriba del cel a certs rangs, provocant que siguem literalment cecs des de la Terra determinats fenòmens i temperatures. Només amb Hubble i telescopis fora de l'atmosfera tenim capacitat per veure què hi ha fora”.
Capta objectes astronòmics sense distorsions i en alta resolució, a una mida angular de 0,05 arcosegons, l'equivalent a contemplar des de Madrid un parell de cuques de llum a Tòquio com si estiguessin a tres metres de nosaltres.
Eva Villaver a Mauna Kea (Hawaii): “Encara que quan realment puc gaudir de la bellesa d'un cel fosc és quan vaig de vacances a l'estiu a Palència”.
Hubble es va pensar per explorar l'Univers distant”. Galàxies formades molt lluny i enrere en el temps, a només quatre-cents milions d'anys després del Big Bang. "El 1998, Hubble va descobrir que l'Univers s'està accelerant" . Qui diu Hubble, diu Adam Riess, Brian Schmidt i Saul Perlmutter, que gràcies al telescopi van provar la teoria i van compartir el premi Nobel de Física.
“Una altra de les contribucions de Hubble es troba a l'estudi dels exoplanetes: ens ha demostrat que es formen al voltant de moltes més estrelles de les que es creia, augmentant la possibilitat que hi hagi vida en algun lloc”. Va trobar vapor d'aigua a K2-18b, una superterra potencialment habitable a la constel·lació de Leo, a 110 anys llum –unes quantes parades de metro–. “Té vuit vegades la massa de la Terra i és l?únic exoplaneta conegut amb temperatures que podrien sustentar la vida”.
Superterra K2-18b, captada per Hubble.
Un dels darrers comentaris que va donar el telescopi va ser el de l'homicidi galàctic comès per 3XMM J215022.4−055108: va capturar aquest forat negre de massa intermèdia perpetrant l'assassinat d'una estrella; la víctima va ser absorbida i el crim va delatar l'existència d'aquests cosmossides evasius.
També ha predit la col·lisió d'Andromeda contra la Via Làctia; serà d'aquí a quatre bilions d'anys, però sembla que el nostre barri –el sistema solar– no en resultarà afectat. "Les seves troballes han estat revolucionàries a tots els camps de l'astronomia".
Fins ara, Hubble ha fet més d'1,4 milions de fotos, i ha propiciat la divulgació d'uns 17.000 documents científics. “És un dels observatoris espacials més prolífics de la història. Té una demanda dús molt alta”. Cada curs arriben més de mil sol·licituds perquè el seu objectiu apunti cap a nous misteris per resoldre; però només s'accepten una de cada sis peticions.
"Únicament les idees més creatives, impactants i significatives s'implementaran i rebran el valuós temps del telescopi", puntualitza Villaver. Els països membres de l'Agència Espacial Europea (ESA) –entre els quals hi ha Espanya– tenen accés garantit al 15% del temps d'observació del Hubble. I els astrònoms europeus són els primers autors del 40% de les publicacions basades en dades del telescopi. Hi ha molts projectes liderats per espanyols entre ells”.
Una 'colorejada' nebulosa planetària.
Hubble també ha ajudat Eva Villaver en les seves investigacions, centrades en les estrelles més calentes dels Núvols de Magallanes. “Aquestes estrelles habiten en altres galàxies, i estan tan lluny que sense Hubble no les podem distingir del gas que les envolta”, postil·la. Són importants perquè produeixen la major part del carboni de l'Univers, i nosaltres estem basats en aquest element. Surten molt agraciades a les fotos de Hubble.
“Les meves imatges preferides són totes les de les nebuloses planetàries, aquestes regions extenses de gas i pols molt tènues que sovint es mostren a les notes de premsa amb molts colors”.
Val a dir que hi ha molt filtre impressionista pel mig: les instantànies originals són en blanc i negre. Cada to conté informació i s'assigna en funció de la longitud d'ona: el blau és oxigen; el taronja, sofre; el verd, nitrogen… No és el paisatge real que l'ull humà apreciaria des d'una nau espacial, però… bellesa és veritat i veritat, bellesa!
“La meva primera presa de contacte amb un telescopi va ser amb el del Teide. És un telescopi petit, de cinquanta centímetres; apuntem a algun planeta del sistema solar, no recordo si Júpiter o Saturn, i em va decebre força, perquè ja havia vist imatges del Hubble abans. El que sí que em va fascinar és contemplar el cel canari a simple vista; un cel fosc, protegit de la contaminació lluminosa, que hauria de ser patrimoni de tots i que, tanmateix, amb prou feines tenim accés a causa de l'excés de llum urbana”.
La constel·lació d'Orió és on es troba la regió de formació estel·lar més propera a la Terra.
El confinament per el Covid-19 va reduir les emissions lumíniques. “Es podia veure més lluny durant el dia i algunes estrelles més durant la nit; però en pocs dies hem tornat a nivells de pol·lució ambiental nocius”.
Per aquest motiu, els observatoris solen instal·lar-se a dalt de muntanyes. El mateix Edwin Hubble (1889-1953) escrutava la immensitat des de la Muntanya Wilson. "El 1929 va realitzar una troballa sorprenent: totes les galàxies semblaven allunyar-se a velocitats que augmentaven en proporció a la seva distància de nosaltres". ¡L'Univers s'expandeix! Aquest descobriment va suposar un gran avenç per a l'astronomia de l'època.
En honor seu, li van posar el seu nom a l'artilugi; encara la mare de Hubble –del Hubble telescopi, no de l'astrònom– fos Nancy Grace Roman. “Vaig coincidir diverses vegades amb ella”, comenta Villaver. “Va ser una de les primeres astrònomes executives de la NASA, i va advocar incansablement per noves eines que permetessin als científics estudiar l'Univers des de l'espai. Estats Units va ser pioner en astrofísica gràcies al seu lideratge i visió. Va deixar un llegat terrible a la comunitat científica quan va morir el 2018”.
Com a reconeixement, el futur Wide Field Infrared Survey Telescope (WFIRST) es dirà Roman –“Actualment està en desenvolupament”– i serà el successor de Hubble al costat del telescopi espacial James Webb (JWST), el llançament del qual està previst per al 2021. “Amb una sensibilitat cent vegades més gran i treballant a la regió d'infraroig, Webb revolucionarà l'astrofísica fonamental. Mirarà l'Univers a la seva infància, observant les primeres galàxies”.
Però Hubble encara tindrà algun altre aniversari més per celebrar. “La perspectiva és que sigui un observatori científicament productiu fins ben entrat el 2025”. D'aquí aleshores, les seves fotografies continuaran sorprenent la humanitat. Les coses que no creuríem són i seran sempre infinites.
**· Per veure l'Univers amb els ulls de Hubble et recomanem el llibre Expanding Universe. The Hubble Space Telescope. (Taschen, 2020). **
Primera foto presa per Hubble: 'cúmul del pou dels desitjos'.